El llarg viatge cap a la irrellevància

Fer vaticinis electorals, especialment en temps en que tot es tant mudable, és força més que una temeritat. Mai el votant havia estat tan voluble com ara. Els mateixos sondejos afirmen que prop d’un 40% de l’electorat encara no ha decidit que farà i que, un mínim del 10% dels votants acaba optant pel color de la papereta una vegada és al col·legi electoral i ja no li és possible demorar més la decisió. Pot passar de tot i, en dues setmanes, qualsevol fet inesperat, una relliscada pot tenir efectes notoris ara que tot s’ha convertit en bàsicament emocional. Però si res es torça, sembla que el PSOE pot mantenir el poder, però ara amb una força que pot resultar gairebé històrica, tenint en compte la feblesa de la que partia. Pedro Sánchez, amb la solidesa política del qual fa uns pocs anys no hi confiava ningú, haurà tornat a caure dret i aconseguirà donar la volta a una situació política espanyola que no semblava augurar res de bo per a les esquerres i per a aquells que tenen una visió oberta i plural de la seva composició. Fins fa quatre dies, tot venia condicionat per la política catalana o, més ben dit, per la centralitat que en l’agenda mediàtica havia aconseguit situar-se el procés independentista.

Aquests anys de discurs processista de desqualificació i menysteniment cap a tot allò “espanyol” certament ha dinamitat la política espanyola. El mateix sorgiment de Ciudadanos no s’entén sense aquesta aparició, com tampoc l’eclosió de Vox o la deriva histèrica i ultradretana del Partit Popular de Pablo Casado que tan bé sintetitza la reaparició fantasmal de José Maria Aznar. Tota la dreta hispànica ha focalitzat el tema, apel·lant així al vot estomacal de l’Espanya més rància, tot retratant a un PSOE dèbil i entregat a l’embranzida secessionista. Pel que sembla l’electorat majoritari és força més prudent i poc partidari del retorn de discursos tan casposos. Hi ha errors molt elementals entre els estrategues de la dreta. Seguint Vox cap a l’extrem, el PP i Ciudadanos han deixat una enorme autopista central de votants a disposició del PSOE. Justament en unes eleccions generals forçades per l’independentisme que va bloquejar incomprensiblement iabsurda els pressupostos de l’Estat, aquest sector confrontat entre ell com a mínim de manera binària, pot esdevenir irrellevant els propers anys en la política espanyola. Serà tota una novetat i un daltabaix estratègic. Hauran aconseguit que ja ningú els vulgui i se’ls pugui permetre com a socis, i els resultats que s’apunten semblen anar-ho confirmant. Aspirar a ser una “minoria de bloqueig” com ha argumentat ERC, resulta un molt pobre plantejament polític, i amb el candidat que presenten, més que tenir interlocucions, semblen voler continuar representant performances ofensives a la tribuna d’oradors. De JuntsxCat, sembla que només en quedarà una petita mostra. Entre tantes afirmacions estentòries, tantes ocurrències contradictòries i amb el judici de l’1O força amortitzat entre l’opinió pública, els queda un trist recorregut.

Resultat d'imatges de parlamento español

Que en la aritmètica dels resultats electorals l’independentisme acabi essent intranscendent, sens dubte resultarà una bona notícia per la situació política espanyola i perquè, finalment, es puguin afrontar les múltiples polítiques socials i econòmiques progressistes necessàries, sense un soroll de fons català que acaba per resultar la gran coartada de la dreta per practicar un discurs de la destrucció. La política espanyola podrà recuperar normalitat i ho farà alliberada d’una croada identitària catalana que només serveix per enaltir i reforçar les pulsions més carques i amagar les incapacitats pròpies. Si aquesta situació es dóna, Catalunya durant força anys no condicionarà ni pintarà gaire en el debat polític espanyol, més enllà del com i el quan s’instrumenten indults. Temps per reorientar estratègies i baixar d’alguns carros que certament no condueixen enlloc. Però també temps moguts i complexos. Hi haurà qui tindrà que explicar a aquells que encara creuen que la República està al caure, que hauran d’esperar, que tot era un joc i que anaven de “farol”. La veritat, no m’agradaria gens haver-ho de fer.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s