La tecnologia modifica de forma substancial la naturalesa humana o, com a mínim, el pensament i la conducta de les persones. La tecnologia re-crea la psicologia humana. Això ha passat sempre amb qualsevol avenç rellevant. La tecnologia ha comportat continuadament la “acceleració” de la humanitat. Gràcies a ella tot el que fem es troba sempre en procés de transformació, en trànsit. Tot i ser un producte social, allò tecnològic genera tendències “imparables” que tenen a veure més amb la naturalesa de la pròpia tècnica que no de la societat. El problema està en que estableix una determinada manera d’actuar i de pensar, imposa una lògica, a més d’una dependència i una addicció que acaba per modificar el nostre comportament i inclús la nostra conformació cerebral, sense que en realitat en siguem res conscients. La tecnologia que utilitzem, els instruments d’intermediació entre el que pensem i fem condicionen el resultat final, de fet, acaben per formar-ne part.
Fins i tot el mateix filòsof alemany Friedrich Nietzsche va haver de reconèixer que “els útils d’escriptura participen en la formació dels nostres pensaments”, arran que la incorporació de la màquina d’escriure a la seva vida li va fer modificar la seva prosa, tal com li van fer notar crítics i amics. Pel que es veu, fins i tot un cervell adult és mal·leable i plàstic. Qualsevol canvi d’hàbit influeix en el flux de neurotransmissors cap a la sinapsis i, per tant, en la comunicació neuronal. Fins i tot una cosa aparentment tan simple i tan “maquinal” com una màquina d’escriure de finals del segle XIX va modificar la prosa i en certa forma els continguts de filòsof tan prestigiós. Com és sabut, Nietzsche tenia abundants problemes físics i un caràcter malaltís. Els seus problemes venien en part derivats per les conseqüències d’una caiguda del cavall estant a l’exèrcit, però sobretot perquè la seva hipocondria el feia empetitir davant de qualsevol mal real o imaginari. A partir de 1879, les seves dificultats físiques es van aguditzar i va començar a moure’s de manera estacional per Europa: la Mediterrània a la tardor i hivern, els Alps i Alemanya a la primavera i estiu. Continuats mals de cap i vòmits que li empitjoraven la visió i li dificultaven la lectura i la seva habitual escriptura en ploma i paper.
Se li va acudir fer una aposta tecnològica per poder continuar amb la seva obra, rebent a principis de 1882 una sofisticada per a l’època màquina d’escriure danesa, una Malling-Hansen. Aquesta bonica màquina ara de museu, era una bola de tipus mòbils, amb cinquanta-dues tecles disposades de manera concèntrica per sobre de l’esfera. A sota de les tecles, una placa corbada tenia dipositat un full de paper. Mitjançant engranatges, la placa avançava mecànicament a cada cop de tecla. Era la màquina d’escriptura més ràpida que s’havia fabricat fins llavors. Un mecanògraf experimentat podia escriure fins vuit-cents caràcters per minut. Nietzsche, va quedar fascinat amb un artefacte que li permetia recuperar el ritme d’escriptura inclús amb escassa visió, i que li possibilitava escriure amb els ulls tancats mentre feia treballar la seva ment. Tal era la devoció del filòsof cap a aquest instrument d’escriptura mecànica, que fins i tot li va dedicar una oda poètica.
Però va passar una cosa inesperada. La seva prosa va canviar. El seu estil esdevenir molt més telegràfic i les seves frases excessivament dures, fredes i tallants. L’hi va fer notar en una missiva seu amic, l’escriptor i compositor Heinrich Köselitz, argumentant que la seva nova contundència filosòfica semblés tenir a veure amb la potència de la màquina i que algun mecanisme metafísic transferís el seu ferro a les paraules impreses, reivindicant la relació de la qualitat literària a la de la ploma i del paper. De fet, la seva obra naixerà mecanografiada a partir de Així parlà Zaratustra. Per al tecnòleg i crític literari Friedrich A. Kittler, “sota l’influx de la màquina la prosa de Nietzsche va canviar d’arguments a aforismes, de pensaments a jocs de paraules, de l’estil retòric al telegràfic”. La seva escriptura ja no va ser mai més la mateixa.
Josep Burgaya 