Ni “revolució” ni “somriures”. Un balanç del Procés

La política catalana es troba en un autèntic atzucac i, amb ella, la societat catalana ha quedat atrapada en una divisió i confrontació que ha resultat més fàcil de generar del que serà superar-la i recuperar majors dosis de confiança i de cohesió de les que disposem ara. Sis anys després de l’inici d’un Procés que ens havia de portar en molt pocs temps a gaudir d’una sobirania política complerta, resulta que s’ha debilitat enormement l’autonomia de la que ja gaudíem, no hem avançat en qüestions fonamentals com la de revisar el model de finançament i les institucions catalanes tenen escassa credibilitat i han estat ridiculitzades, justament per aquells que es varen erigir en els seus paladins per portar-les a una nova dimensió. Presoner de les seves promeses, l’independentisme continua apostant per discursos grandiloqüents i per fugides endavant merament verbals, per tal de no reconèixer que tot ha estat un equívoc quan no una farsa, no fos cas que algú els podés titllar de “traïdors”. No s’agafa el moviment processista a cap de les cordes de sortida que els llença la nova majoria governamental a Espanya, perquè la divisió interna i la lluita per l’hegemonia que disputen, els fa sentir més còmodes en una subhasta continua de radicalitat. La pugna entre Puigdemont i Junqueres, a banda que conté més elements personals i partidistes que no pas de visions estratègiques diferents, està resultant una autèntica desgràcia no només per l’independentisme, sinó per a tota la societat catalana ja que impedeix que puguin resultar útils els ponts de superació que se’ls estan oferint.

Resultado de imagen de el procés

Portem gairebé vuit anys en els que hem anat tenint governs variats, però en que no es governa, ja que la dinàmica política establerta ha provocat que se sigui monotemàtic i s’estigui sempre pendent d’organitzar diades històriques, happenings i performances diverses. Massa anys perduts pel país sense que cap govern es preocupi de recuperar uns serveis públics malmesos, per la falta d’ocupació, per la precarietat laboral, per una estructura productiva anquilosada, per la pèrdua de competitivitat, per la fugida de seus empresarials i per inversions que no venen, per la falta d’infraestructures, per emprendre un canvi en el model energètic, per combatre la pobresa i l’exclusió social… Quan tot està deixat i gairebé tot per fer, dir que s’està construint República –i a més, social-, resulta un mal acudit. Diguem-ho clar, el Procés ha estat un gran engany, construït sobre la bona fe de molta gent i grans dosis de propaganda grandiloqüent i subjugadora. Molts dels líders no han estat a l’alçada, per dir-ho suau, però les elits socials, econòmiques i intel·lectuals tampoc han fet el seu paper, tot fugint d’estudi i mirant cap a una altra banda. Tampoc el govern de l’Estat ha quedat gaire galdós durant aquests anys, traspassant a la Justícia coses que, almenys en bona part, s’havien d’haver mogut en el camp de la Política. L’1-O va resultar un fracàs per a tots. Hi va haver un voluntarisme irresponsable per part dels organitzadors, però la resposta del govern Rajoy va resultar del tot inadequada. La confrontació entre una revolta “digital” i una resposta “analògica” i decimonònica. S’ha escalat en la confrontació com si fos un joc. Els uns pensant que a base d’anar augmentant l’aposta de l’envit l’Estat acabaria per claudicar i que Europa intervindria al seu favor. Santa innocència! Els altres, creient que només calia anar deixar passant el temps, que ja es cansarien, i que ja actuaria la judicatura. Però ha acabat per haver-hi gent a la presó i pendent de judici, fet que  dificulta, sens dubte, molt les coses.

Amb tot, a hores d’ara el més rellevant no és repartir responsabilitats o “culpes” sobre el què ha passat, sinó bastir ponts per facilitar sortides. La subhasta interna entre la dreta espanyola sobre qui és més dur amb l’independentisme català, no ajudarà. És l’eterna atracció per fer bàndols i construir trinxeres que comparteixen gent d’aquí i d’allà. Si s’aspira a una solució raonable, no hi hauria d’haver en tot això ni vencedors ni vençuts. Si encara hi ha polítics amb grandesa, independentistes i no independentistes, que surtin ara que és quan se’ls necessita.

 

Anuncis

One thought on “Ni “revolució” ni “somriures”. Un balanç del Procés

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s