Olivia Laing. La ciudad solitaria

La solitud por ser molt creativa, però pot resultar devastadora. Encara que tendim a fugir-ne és absolutament necessària, imprescindible per a la creació i reafirmació del jo, però alhora l’àmbit exclusiu de la reflexió, el pensament i la creativitat. Només qui sap estar sol, conviure amb ell mateix sense tensió, estar preparat per tenir una relació adequada amb els altres. No hi ha un “nosaltres” sense un “jo”. Que els espais de solitud no resultin frustrants requereix d’un aprenentatge, el qual de vegades és llarg. No totes les persones que viuen sense companyia se senten soles, com també es dóna molt sentir-se enormement sol i aïllat tot i estar rodejat de gent. Ara bé, la soledat també pot ser una condemna degut a una incapacitat manifesta per a relacionar-se i interaccionar. En aquest cas, com afirma l’autora, la solitud és acumulativa, tendeix a créixer i a perpetuar-se, a més de ser un precursors claríssim de l’envelliment cognitiu. En el món digital acostumem a combinar de la pitjor manera l’aïllament i l’exposició constant. Estem lligats als nostres dispositius, recelosos del contacte real i de qualsevol situació d’intimitat, mentre la nostra capacitat de socialitzar-nos es marceix i s’atrofia. El fòtils tecnològics dificulten la interacció personal, però no són “culpables” de res. Els fem servir per parapetar-nos ja que el contacte ens sembla perillós en tant que impossible de predir-ne els efectes (també els afectes). Enganxats a la pantalla ens oblidem de nosaltres mateixos, però també dels altres com a individus reals. Pretenem estar “junts i sols” com diu el títol d’un llibre de la psicòloga Sherry Turkle.

Resultado de imagen de olivia laing la ciudad solitaria

Amb tot, aquest no és un llibre que tracti especialment dels efectes psicològics de la solitud i del estar enganxat a les tecnologies digitals. És un llibre sobre l’experiència personal de l’autora llençada a la solitud per un desengany amorós i com ho viu aïllada en una gran ciutat, però és sobretot un llibre sobre la creació artística i la solitud, sobre els grans solitaris del món de l’art, aspecte aquest que ha donat lloc a una poètica pròpia i molt especial. A La ciudad solitaria. Aventuras en el arte de estar solo (Capitán Swing, 2017) l’escriptora i crítica anglesa Olivia Laig elabora una obra molt original que es mou entre el relat biogràfic, la reflexió filosòfica i existencial, algunes dosis de ficció i, especialment el retrat d’alguns grans solitaris del món artístic. Abarca referències biogràfiques d’autors molt renombrats i grans solitaris com Andy Warhol o Edward Hopper, però també de menys coneguts com David Wojnarowicz i alguns de tant marginals i desconeguts com l’escriptor i dibuixant Henry Darger, autor d’una obra ingent, la qual només es va conèixer després de la seva mort. O també ressegueix l’itinerari del cantant performatiu Klaus Nomi o bé els experiments d’exhibició pública de l’emprenedor d’Internet Josh Harris. Tot plegat un llibre sorprenent, provocatiu, força inclassificable i deliciós que ens parla de l’espai entre les persones i de la capacitat màgica i explicativa que pot arribar a tenir l’art.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s