La vacuïtat de la política

Tradicionalment la política ha estat una barreja, una combinació més o menys equilibrada entre el desplegament de projectes que requereixen d’abundants dosis de gestió, combinats amb elements simbòlic, discursos que creïn un imaginari i facilitin el suport de almenys una part significativa de la ciutadania. Raó i emoció, gestos i accions. Des de fa ja unes dècades el potencial de decisió de les institucions polítiques s’ha anat afeblint, doncs una part creixent de els decisions que afecten a les nostres vides no es prenen en aquest àmbit sinó en el de l’economia i, per tant, gran part del què realment importa està més enllà de l’abast dels nostres representants i del nostre control. A mesura que la política ha anat quedant desarmada de capacitat d’acció, se’ns ha presentat cada vegada més com una activitat amb  molta càrrega simbòlica, amb molta gestualitat i abús de relats que intentessin dissimular la seva inoperància pràctica. Molt recórrer a elements emocionals davant la incapacitat de presentar-se amb cap progressió pràctica. La diguem-ne que “gestió” de la crisi que va començar el 2008, ha tingut molt d’això: comentaris benintencionats, promeses de que les coses millorarien, brots verds que s’albiraven, reconeixement de les seves incapacitats i frustracions… Un món sense pilotatge, com una barca a la deriva a mercè dels interessos d’aquells que tenen capacitat per fer-los valdre. Dirigents polítics, i Trump n’és un bon exemple, que s’expressen i semblen fer poca cosa més que tuits. Creació d’entorns imaginaris que poc o res tenen a veure amb la realitat tangible. Postveritat.

Resultado de imagen de tuits Trump

Quan la política és poc més que una representació teatral, quan els lideratges no es fonamenten en projectes definits sinó en apel·lar a la sentimentalitat, quan no es modifica ni s’incideix en la realitat des de les institucions sinó que només es generen missatges que permeten als receptors instal·lar-se en una bombolla onírica, és inevitable que més tard o més d’hora es descobreixi la farsa. A Catalunya portem més de cinc anys dibuixant i redibuixant fulls de ruta que ens havien de portar a la vida plena. Hem anat superant, ens deien, pantalles successives que ens havien de conduir a guanyar la partida. Se’ns han mostrat escenaris de grandesa pràcticament a tocar i pels quals s’anaven construint els entramats necessaris que els sostindrien. Se’ns ha educat i indicat el camí d’una necessària emancipació espiritual que ens havia de transformar d’una mentalitat de persones sotmeses a la condició d’homes lliures. Se’ns ha imbuït en la creença cega que l’astúcia de David resultaria invencible davant la força bruta de Goliat. S’han establert objectius molt ambiciosos com a assequibles, se’ns deia, a un país tan poderós i a uns dirigents tan abnegats i preparats. Hem viscut, segons diuen, incomptables dies històrics que formaven part dels imprescindibles passos de la processó fins a tocar el cel. Hi ha hagut, retransmesa en directa, bones dosis de l’èpica necessària per construir el país nou –la república- del que ens havíem fet mereixedors. Europa i el món es rendirien als nostres peus, tindríem tants socis i suports com ens calguessin, en un procés impecable en el que no hi haurien efectes col·laterals ni se’n resistiria l’economia, i encara menys el benestar dels catalans. Al voltant de la meitat de la ciutadania va creure a ulls clucs en aquest discurs, un “poble” entusiasmat per aquesta nova frontera per Catalunya, mentre els nous gurus polítics i socials gaudien d’uns llarguíssims cinc minuts d’èxit.

Les farses ho són, justament perquè acaben per posar evidenciar el seu caràcter truculent. Que tot això era un engany, que no hi havia només que un discurs que sostenia una gran estafa, no és que s’hagi posat de manifest amb el sainet final de El Procés i la seva implosió –que ho ha fet-, sinó perquè els mateixos que ho han dirigit ara confessen impúdicament que no era més que un envit de pòquer i que no hi havia cap estructura, ni tampoc el suport social, que podés sostenir la creació d’un nou estat que, de fet, diuen que ni tan sols sabien com es construïa. Era lògic pensar que després de tot plegat, d’haver trinxat el país i les seves institucions, demanarien disculpes i cap a casa. Però es veu que no, creuen merèixer una segona oportunitat i es presenten a les eleccions. I sembla que fins i tot hi ha gent disposada a tornar-los a votar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s