Javier Marías. Berta Isla

És poc original recomanar vivament la lectura d’un gran de la novel·la com és Marías i alhora resulta molt agosarat que algú com jo pretengui fer alguna cosa que s’assembli a una ressenya d’aquest llibre. Cada nou llibre de Javier Marías és sempre un esdeveniment per la legió de seguidors d’aquest escriptor madrileny de caràcter més aviat avinagrat. Sóc dels que espera delerós poder comprar el llibre encara amb olor de tinta i sense donar-li treva per que s’assequi el paper, entregar-me a la seva lectura. Ho reconec, segueixo aquest escriptor des dels seus ja llunyans inicis literaris, i la seva obra m’ha acompanyat en el meu itinerari vital. Li guardo una fidelitat gairebé absoluta com la tinc amb pocs autors. Diria que he llegit tota la seva producció des de l’obra de joventut Los dominios del lobo, fins avui, tant les novel·les com els reculls d’articles, gènere en el que no té, crec, la excel·lència que assoleix en l’art de la ficció, i on evidencia un to displicent, aristocràtic i rondinaire que, potser, allunya a alguna gent dels seus llibres. No és el meu cas. Tampoc tota la seva obra narrativa manté el mateix nivell i lògicament hi ha certs alts i baixos, encara que sempre de gran interès i de lectura plenament justificada. Difícil millorar El corazón tan blanco. Potser la seva trilogia monumental Tú rostro mañana, va significar una inflexió cap a una prosa menys fluida i més farragosa, carregada d’elements autorreferencials, que recordaven les influències del seu apreciat referent Juan Benet. Amb Los enamoramientos va recuperar crec la seva millora prosa, que continua amb aquesta darrera novel·la que acaba de publicar. El seu estil i prosa literària, són sempre inconfusibles.

Resultado de imagen de javier marias berta isla

A Berta Isla (Alfaguara, 2017), Javier Marías reprèn temàtica i recupera personatges de diverses de les seves novel·les. És la història d’una espera, l’evidència de com l’atzar por condicionar tot l’esdevenidor de la nostra trajectòria, la descripció de profundes històries d’amor que ni els avatars ni el pas del temps esborren, de com establim lleialtats insubornables més enllà de tota lògica i raó, sobre el desgast físic i emocional que ens causa el pas del temps… Com sempre en l’obra de Marías el més rellevant i de major interès no és la trama de la història, no és l’estructura argumental que fa servir, sinó la capacitat de reflectir aspectes crucials de l’aventura de viure, de manera detallada, gairebé microscòpica, amb una prosa captivadora i apassionada que desitjaríem que s’allargués fins a l’infinit. No esperem el desenllaç de les seves històries perquè voldríem instal·lar-nos-hi per degustar-ne els detalls de manera lenta i reiterada. En la literatura de Marías, com potser també en la vida, el més interessant i significatiu no és l’arribada, sinó el tortuós camí que anem fent, encara que no sabem ben bé a on anem. Una novel·la que malgrat la llargària es fa llegir d’una tirada i que conté passatges emocionants. En fi, llegiu-la. M’ho agraireu.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s