El relat

Quan hi ha conflicte, i molt especialment quan aquest s’enverina, la primera víctima és sempre la veritat. Els animadors de les controvèrsies els sol resultar bastant simple de justificar l’ús sistemàtic de la falsedat com a arma de condicionament d’opinions i emocions, en nom del bé major que es diu defensar, adduint que els contrincants també utilitzen l’instrumental de falsificació i perquè, carai, la fi justifica els mitjans. El que menys importa és explicar els fets, fer anàlisis que descansin en la veracitat dels arguments, resultar totes les evidències, articular causes, posar damunt de la taula qüestions que puguin semblar contradictòries… Des de fa un temps, els comunicadors en general i els que es dediquen a la política en particular, s’han instal·lat en la idea de que no important les coses en elles mateixes, sinó el relat que es pot construir per tal d’imposar una visió “hegemònica” sobre determinats processos o situacions. La veracitat, si el discurs que es construeix es fidel o no a la realitat, es veu que es cosa secundària. El triomf del concepte de la “postveritat” no té a veure només i especialment amb les eleccions americanes i amb Donald Trump, sinó en una pràctica generalitzada per part d’assessors de comunicació que creuen que la percepció i resposta de la ciutadania es basa en les sensacions que experimenta a partir del bombardeig d’imputs molt senzills els quals van directament a la dimensió emocional, que és allà on bona part de la gent decideix prendre partit, sense requerir d’arguments explicatius ni fer esforços racionalitzadors. Es veu que la veritat estava sobrevalorada. Que la realitat no ens espatlli un bon storytelling!

Resultado de imagen de posverdad

Enmig de la tensió que es viu aquests dies a Catalunya –em resisteixo a qualificar-la de política, doncs requeriria d’una mínima lògica racional que crec que no té-, assistim a un ús i abús d’eslògans i frases fetes, moltes de les quals ens evoquen altres èpoques o altres llocs, que poc tenen a veure amb el què està passant. “Retallada de llibertats”, “estat d’excepció”, “franquisme”, “Turquia”, “totalitarisme”, “falta de llibertat d’expressió”, “tot un poble en marxa”… Els tuits i les pancartes, al igual que el paper, ho aguanten tot, però no ho converteixen en real. Probablement els conceptes “Estat de Dret” o el de “Democràcia” són dels més castigats aquests dies, brandant-se continuadament i fent-se servir com a projectils llancívols. La informació ja gairebé només és propaganda i gran part del periodisme ha quedat subjugat a aquesta lògica perversa, convertit el professional de “la comunicació” en el mediador necessari per construir el relat i per donar-li credibilitat al missatge. Aquesta derrota del periodista a mans del comentarista, no té a veure tant amb la precarietat a la que ha estat sotmesa aquesta professió en els darrers temps, sinó que en són els seus elements més reputats els que accepten el paper sense cap pudor. El periodista com a art i part. Els que, probablement de manera ingènua, encara creiem en un periodisme com  servei públic que intenta explicar realitats complexes i contradictòries, a proporcionar una mica de llum a la ciutadania, ens dol a l’ànima veure com es comporten molts d’ells en mitjans privats, però també públics; com construeixen un relat específic, com aborden els temes només des del considerat únic punt de vista possible, com van conformant la unanimitat i l’espiral del silenci. Quan el periodisme es posa el servei de causes, per més que es creguin justificades, que no sigui informar de manera honesta, perd bona part de la seva raó de ser o almenys deixa pel camí la seva grandesa. Aquest dies que tan parlen uns i altres de línies vermelles, a mi m’ha preocupat molt una que no em sembla menor: que el vicepresident del Govern pugui trucar a una emissora de ràdio pública per increpar públicament un entrevistat que no era del seu gust. Greu que es faci la trucada, però encara més que la periodista-estrella la passi per antena.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s