Joc de simulacions

En política, sigui bo o dolent, sempre ha estat més important semblar que no pas el ser o el fer. És el regne de les aparences, on acostuma a ser més transcendent identificar els adversaris amb valors i comportaments negatius, que no pas exhibir les propostes i les capacitats pròpies. No és estrany doncs, que el que més indueixi finalment a votar els darrers anys a la ciutadania no siguin justament les propostes il·lusionants d’aquells amb els que ens identifiquem, i sí més aviat apostar per el mal menor, o el que és pitjor, votar contra algú. Apa que la por al PP no ha donat rèdits als socialistes a Espanya, més que no pas el ser dipositaris de propostes engrescadores. Les maniobres d’aparellament o de marcar distàncies tan intenses que es viuen en la política espanyola aquests dies, no es poden prendre seriosament, no són l’expressió de voluntats fermes d’acció, sinó meres postures i representacions teatrals de caire preelectoral, intentant posicionar-se de la millor manera de cara a unes més que probables noves eleccions que s’hauran de celebrar el mes de juny. Es tracta que l’elector valori l’esforç i el voluntarisme exercit de manera sobreactuada per alguns i es quedi amb una imatge de falta d’energia, coratge o patriotisme per part dels altres. Però res és el que sembla.

El pacte que de manera pomposa es presenta aquests dies entre el PSOE i Ciudadanos és un intent per part dels dos partits que, a priori havien de ser els més perjudicats per la repetició d’eleccions, per quedar més ben posicionats i voluntariosos de cara a l’electorat i a més poder esgrimir que el fracàs d’un pacte que no té cap possibilitat de prosperar per pura aritmètica bàsica, és degut a la pinça que els han fet PP i Podemos als quals se’ls intenta fer la fotografia –a la que no sé si es prestaran- de votar els dos alhora negativament a Pedro Sánchez en la seva sessió d’investidura. De cara a les eleccions, un Pedro Sánchez que s’ha mostrat més batallador del que el mateix PSOE pensava, argumentarà per activa i per passiva davant els electors d’esquerres, que els de Pablo Iglesias prefereixen que governi el Partit Popular. Un argument pueril quan justament no ha volgut pactar amb la nova esquerra, i si amb la nova dreta. Tot depèn de com s’escenifiqui tot i si l’electorat o compra. A la dreta, Ciudadanos argumentarà que ells han pretès fer de pont per a una Gran Coalició però que un PP més pendent de la multitud de casos de corrupció no hi ha volgut ser, mentre els populars argumentaran que la preferència d’Albert Rivera ha estat l’esquerra que no la dreta.

Tota aquesta dinàmica política que sembla apresa en una versió elemental del que es coneix com el “dilema del presoner” que fa anys es va conceptualitzar en la teoria de jocs, obvia la necessitat de que un país, el que sigui, requereix de ser governat i afrontar els grans problemes que té plantejats, més que no pas dedicar mesos i mesos a especular, de manera gairebé frívola, amb constants exercicis de simulació faltats de funcionalitat. Els continguts del pacte PSOE-Ciudadanos, aparentment regeneracionistes, són pura impostura política doncs apel·len a reformes constitucionals per les que es requereixen dos terços de les Corts espanyoles; o bé en lloc de derogar la reforma laboral del PP tal i com s’havia assegurat reiteradament que seria el primer que faria el PSOE, es canvia per una modificació de la legislació actual que no fa sinó abaratir encara més l’acomiadament. Misèries de la política!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s