Aquest s’ha convertit en un concepte dominant a Espanya de la mà de la ultradreta de Vox i l’acceptació i normalització que en fa el Partit Popular. Una exigència dels d’Abascal a l’hora de formar governs de coalició amb els populars a comunitats autònomes com Extremadura i Aragó; però en vindran més. Una manera de posar el tema de la immigració en l’agenda política i electoral de la pitjor manera possible, tot fomentant el rebuig, el menyspreu i la segregació de la població nouvinguda. Les paraules no són mai innocents i aquesta expressió pretén crear i estimular el sentiment de què en funció de l’origen hi ha d’haver ciutadans de primera i de segona, persones amb drets i altres que no en tenen i poden ser privats d’accés als serveis públics, no ser beneficiaris dels ajuts socials i, si fa el cas, expulsats de manera injustificada. Hi ha subjacent un relat nacionalista de caràcter supremacista, una pretesa superioritat ètnica i cultural que dona primacia sobre les persones que es consideren diferents. Amb aquesta terminologia no es fa sinó activar baixes passions entre persones socialment insatisfetes a les que se les deriva cap a la culpabilització del treballador immigrant i a proporcionar-los un fals escalf tribal enfront d’un diferent menyspreat i que, suposadament, posa en qüestió el nostre benestar i la nostra cultura. Aquest nacionalisme repugnant del “nosaltres primer”, que té estimuladors i seguidors a tots els països, també força a Catalunya, parteix d’una idea preconcebuda difícil d’articular com és una pretesa “propietat” sobre el territori, sobre la geografia, per part d’unes determinades persones que s’atorguen aquest dret. Consideren que allò que anomenen de manera simplista “el país” pertany a un “nosaltres” que s’articula enfront un “ells” que diuen ens amenaça i pretén substituir-nos. Resulta força curiós, que els que això defensen diuen fer-ho en nom d’una cultura definida a correcuita i de manera estereotipada. Cultura, justament, que no semblen ser-ne posseïdors en excés.
És prou rellevant de les intencionalitats merament de populisme electoralista d’aquesta qüestió el fet que el model inicial i de prova sigui Extremadura, lloc en el qual amb grans dosis de cinismes la futura presidenta Íngrid Guardiola ha passat de rebutjar aliar-se amb l’extrema dreta a comprar i incorporar al projecte de govern la seva posició més extrema amb relació al tema migratori i a l’anomenada prioritat nacional. Justament, aquesta comunitat autònoma és, amb molta diferència la que té menys població estrangera, només un 4,1% del seu milió d’habitants, quan la mitjana espanyola és del 16,3%. El problema d’aquest territori ha estat justament el contrari, la sortida massiva de la seva ciutadania. Els darrers cinquanta anys, li han marxat 520.000 persones per falta de perspectives econòmiques i de progrés social, amb els efectes evidents de descapitalització i envelliment de la població. Una terra tradicionalment pobre a causa d’una estructura agrària fonamentalment latifundista on durant un segle el futur de la seva gent ha passat per marxar i que ara, dona majories polítiques als hereus d’aquells que l’han subjugat històricament i socialment sota la bandera de limitar, combatre i expulsar a persones que com bona part d’ells, no els ha quedat més remei que buscar-se la vida a una altra banda. Precisament nova població, predominantment jove, que treballa i cotitza per sostenir un sistema de pensions i uns recursos públics dels què han de viure, per edat, una part molt important de la població d’aquesta comunitat autònoma.
El discurs nacionalista és sempre un engany, un decorat grandiloqüent darrere el qual es pretenen amagar interessos i misèries. Estableix identitats i especialment fixa les línies de separació entre elles, prescindint de les persones així com de la relativitat d’unes codificacions que no funcionen en la vida real. “Primer els de casa” és, per definició, una manifestació insolidària, excloent i miserable incompatible amb els valors democràtics i amb la filosofia dels drets humans. Representa optar pel tancament restrictiu i empobridor enfront del progrés i la llibertat. Es conforma una identitat fictícia a partir d’allò que el filòsof Kwame Antonhy Appiah va definir com “les mentides que ens uneixen”.
Josep Burgaya 