Escàs sentit del ridícul

No hi ha dubte que qui escriu el llibret de la política catalana és especialment recargolat i pervers. No es pot negar que el “factor cup” fa en aquest guió del sainet un paper remarcable, però tan forçat que inclús s’ha convertit en escassament creïble. Generar tota mena d’expectatives durant mesos, atraure tots els focus per acabar empatant, una mica és fotre-se’n. La humiliació infringida a Artur Mas i a JuntsxSi ja difícilment es pot superar, però que ningú esperi una reacció de dignitat per part d’aquests abandonant la partida i convocant eleccions, sinó noves temptatives d’implorar el vot per la investidura, de pressions i amenaces. De manera vergonyant, el suport a la investidura de Mas hi acabarà essent, encara que servirà per poc més que per fer-se la il·lusió que el Procés i el seu full de ruta tiren endavant. Hi ha qui guanya una mica de temps, però no canvia res en el fons, doncs no es podrà governar sense majoria estable i sense un projecte plausible i realitzable. Per més que es retardi, aquesta escapada té un final. Altra cosa és tot el que hi haurem deixat pel camí.

Més enllà dels greuges i dels emprenyaments diversos, el problema de la política catalana dels darrers temps és que està instal·lada en la ficció de pensar que amb bones dosis de voluntarisme per part d’un sector de la ciutadania, s’arribarà a les platges d’Ítaca de manera fàcil i harmònica. A banda que el paradís només és un somni i un  desig, però que no existeix i no s’acostuma a complir, algú hauria d’explicar justament a una ciutadania il·lusionada que només per intentar-ho caldria una majoria social àmplia i qualificada de la que no es disposa i d’una estratègia creïble, basada en la realitat, que ho podés fer-ho possible. Ni una cosa ni l’altra hi ha. Guanyar les eleccions del 27S no proporciona ni de lluny el suport necessari, i encara menys significa disposar d’un camí i d’un instrumental creïble. Que la majoria de l’electorat es va pronunciar per canvis, sembla evident, el què no ho és tant és que vulgui que el portin a carrerons sense sortida en els que només hi trobarà frustració.

Justament, els resultats del 20D han matisat força a Catalunya els resultats del 27S. Els politòlegs del règim diran que la clau electoral d’uns comicis i els altres és diferent. La veracitat d’això, però, no amaga que una part significativa del país el preocupen de manera prioritària els temes socials i que aspira a noves formes de representació i transparència política, a més de major autogovern en el marc d’una democràcia espanyola transformada i regenerada. El país és divers i intueix formes diferents d’encarar el futur. En aquests casos s’haurien d’imposar punts de confluència que fossin possibles, viables i que ens continguessin, a ser possible, a tots. Entre el 30% que s’expressen partidaris del Procés d’independència exprés del i el 25% que consideren que no hi ha contenciós polític entre Catalunya i Espanya, hi ha un 40% llarg de gent que expressen, des de l’esquerra sociològica i política, voler un nou encaix i un pacte amb l’Estat. Aquest sembla el posicionament central, el punt d’encontre actual entre les molt diverses “catalunyes”. Continuar ancorats en el Cupgate i en el Mas sí o no, sembla voler-se mantenir en una pantalla entre irreal i patètica. Ho va escriure ahir un destacat dirigent cupero: “aniria sent hora de posar sobre la taula la pura realitat: el procés és el major frau de la política catalana”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s