27-S

Catalunya és, decididament, un país curiós. S’ha embarcat, amb el beneplàcit d’uns i el desgrat d’uns altres que més aviat compten ben poc en debats, tertúlies i reportatges, en un procés que es digui el que es digui en el millor dels casos és de final incert, quant no tempestuós i bugada en la que perdre més d’un llençol. Per uns la convocatòria d’eleccions que tenen un caràcter plebiscitari que els resulta evident i irrenunciable, suposen l’inici d’una marxa triomfal que portarà a Catalunya al seu naixement com a estat independent al sí d’Europa –de la Unió Europea no ho pot assegurar ningú- en uns pocs mesos, en un ràpid cremar d’etapes des del desplegament d’una campanya eufòrica on es corre el risc de confondre l’opinió majoritària amb allò que els mitjans corifeus propis consideren l’opinió majoritària, el punt àlgid amb tons èpics de la “presa de la Meridiana l’Onze de Setembre, per superar el dia de les eleccions un mer requisit donat que la conformació d’una majoria –absoluta, relativa, d’escons o de vots; tant li fa-. Això obrirà la porta a una ràpida declaració unilateral d’independència, i una ràpida elaboració d’una constitució, la negociació amb l’estat espanyol de qui es queda amb què, així com una immediata desconnexió, que ens ha de portar de manera immediata a assolir un nou i més alt estatus de benestar que fins i tot, en paraules recents de Felip Puig, comportarà que a casa nostra la factura de la llum ens resulti un 40% més barata. És ben bé que somniar és gratuït. No sé si majoritaris, però som forces que tot plegat ens agafa descol·locats i com si haguéssim entrat en una fantasia.

D’aquesta manera fàcil i senzilla ens han de conduir a una nova pantalla un conglomerat d’idees i d’interessos on hi coincideixen els que fins ara una era President i l’altra Cap de l’Oposició, representa que un de dretes –encara que moderades- i l’altra d’esquerres –encara que també molt moderades-, col·locant en els primers llocs persones interposades de la societat civil organitzada –organitzada des de les institucions, s’entén-, que han assumit voluntàriament el complicat paper de “ser, però no ser” una vegada hagin passat les eleccions. La CUP seria el discrepant acordat per tal de tapar una possible fuga de vots cap a les noves esquerres. Presentat com el triomf de la unitat catalana en un moment cabdal i decisori, de fet “Junts pel Sí” és una llista transversal que ERC no volia i que l’ocurrència de fer-la sense polítics els va fer acabar presoners d’una lògica de  “la unitat” que sens dubte domina Artur Mas i les entitats afins. Un President que es veu obligat a liquidar la coalició que els havia permès governar des de que érem petits i fer un partit nou al seu entorn, per poder fer veure que a Jordi Pujol només l’han conegut d’oïdes. Un President que fa cinc anys que no governa més enllà de privatitzar el sector sanitari i que s’ha vist empès a unes eleccions que no volia per tal d’anar surfejant una onada sobre els efectes de la qual no és que no tingui un Pla B, ni tan sols sembla disposar d’un Pla A. Tot això caldria afegir-hi alguns elements justificadors que procedents de les esquerres amb pedigrí busquen el seu lloc al sol de la nova Icària. Molts d’ells probablement per extracció social són ara allà on els correspon, ja que la transició política els havia desubicat i es troben força més còmodes en la versió interclassista actual d’aquest noucentisme postpolític. El Racionalisme i la Il·lustració del relat de les esquerres rendits als peus del Romanticisme nacionalista. Encara se l’intenta amagar darrera l’oblit de la història, és la victòria després de la seva mort política per part de Jordi Pujol, de la seva “idea”. Ja no hi ha una societat molt desigual amb interessos confrontats, sinó només interessos de Catalunya. I qui decideix quins són els interessos del país? S’obre pas el neopujolisme.