És aquest probablement un dels llibres on s’analitza amb més profunditat el tema de l’evasió fiscal en la nostre economia i societat contemporània, tot situant els orígens d’aquesta pràctica que ha acabat per convertir-se en el món paral·lel en el que operen les grans corporacions, les persones més acabalades, els saquejadors dels països pobres i la delinqüència internacional. La meitat de la riquesa mundial es troba en zones obscures on no actuen les normes que afecten a la gran majoria de mortals. Estem en un món dual en el que el 99 per cent de la població hem de complir lleis, pagar impostos, sobreviure amb dificultats i pagar els onerosos preus que comporta ser governats per polítics poc capacitats o corruptes -sovint adornats per les dues coses alhora- i que de tant en tant ens hem de fer càrrec dels problemes econòmics dits sistèmics i que són els generats per aquells als que la cobdícia els porta a jugar partides d’alt risc, sabedors que en el nostre món mentre els guanys són privats, les pèrdues se socialitzen. Hi ha però un altra món, que ens és vedat a la majoria, que com en l’Internet profund hi accedeixen uns pocs i les regles són unes altres, o més ben dit les normes hi són gairebé inexistents. Un món de paradisos fiscals, sistemes d’elusió d’impostos, empreses pantalla, bufets d’advocats caríssims que són els aconseguidors de tot i fiscalistes reconeguts que practiquen la “planificació fiscal agressiva”. Un món de riquesa desbordant, amb els seus llocs de trobada i de relació, on el pagar impostos és pura broma i on se sotmeten els poders públics a les seves necessitats o capricis. És el món que rep un nom tan suggerent com “l’extraterritorialitat”.
Nicholas Shaxson és un periodista, investigador i activista britànic amb una llarga trajectòria de denúncia i de combat contra els paradisos fiscals. A Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los hombres que se robaron el mundo (FCE, 2014) fa un recorregut documentat sobre els orígens i evolució dels refugis financers i les seves implicacions profundes amb el cor del capitalisme contemporani, per arribar a una ben raonada conclusió, com és que els àmbits extraterritorials no són una excepció, no són el resultat de la punyeteria de petits i incontrolables estats, si no que són el resultat programat i articulat per part de les corporacions financeres i els estats centrals del capitalisme, els quals de manera cínica estableixen les fronteres entre dos mons, entre la ciutadania convencional i les seves lleis i el món dels grans interessos i de la corporatocràcia. ja no és que els països occidentals facin poc per acabar amb la maldat inherent al secret bancari i a l’opac món de les finances independents i desregulades, és que de fet més enllà de gestos sense conseqüències de tipus electoralista, són els propis estats els que han fomentat i protegeixen l’existència de refugis fiscals, els quals ja no només funcionen en estats minúsculs i illes del Canal de la Mànega o de El Carib, sinó que de manera interrelacionada, són presents dins mateix del seu cor financer territorial. La conclusió de Shaxson és clara: el major paradís fiscal és la City de Londres, la qual estructura i articula els refugis exteriors que li fan de pantalla. Mentre ens centrem en debats socials, polítics i econòmics menors, que serveixen de distracció, aquest tema és crucial i absolutament central en l’establiment i manteniment d’un món absoluta i progressivament desigual. Caldria reorientar el focus de les preocupacions principals si volem construir una societat radicalment nova.
Josep Burgaya 