El datacentrisme

L’empresa de dades Acxiom posseeix i comercia amb dades personals de 300 milions de nord-americans, és a dir, pràcticament tots. Aquesta empresa ho sap gairebé tot dels ciutadans nord-americans, per descomptat molt més del que mai hagi pogut ni tan sols somiar l’FBI. Els individus són agrupats en setanta categories segons el seu valor econòmic com a consumidors. Són oferts en el seu catàleg com a pures mercaderies. Una àmplia gamma entre els majors consumidors, denominats shooting star, i els de valor econòmic escàs, els quals són anomenats de manera eloqüent waste. No deixa de ser significatiu que a qui no se li pressuposa valor econòmic se l’anomeni com “escombraries”. Però no és només una denominació, a aquest se li negarà el crèdit i l’accessibilitat a molts àmbits. Està condemnat per endavant pel “dataísme”. Com ironitza Byung-Chul Han, “el Big Data dóna lloc a una societat de classes digital”. Significa la fi de l’elecció lliure de la intel·ligència, tot en nosaltres està previst per les dades que generem. L’smartphone és la nostra presó.

Google és probablement el paradigma d’empresa tecnològica que està present en la majoria d’actes de les nostres vides, fins a un punt que desconeixem. La seva posició de domini de mercat és tal, que és impossible que no recorrem a ella en moltíssimes ocasions al llarg del dia, en siguem conscients o no. El seu predomini  va començar amb el motor de cerca d’internet, amb el seu famós i secretíssim algoritme de selecció, que ha portat a que sigui utilitzat per una tercera part de la població mundial. A partir d’això, ha desenvolupat una gran quantitat de serveis, la majoria dels quals són gratuïts per als usuaris, com el correu electrònic Gmail, l’agenda Calendar, el servei de geolocalització de Google Maps i Google Earth, el lloc de vídeos YouTube , el navegador web Google Chrome, la xarxa social Google+, la tecnologia Android per a smartphones i tablets, o les Google Glass. Amb poc més de 15 anys de vida, aquesta corporació factura 60.000 milions de dòlars anuals, amb un benefici d’explotació de 14.000 milions, és a dir la brutalitat d’un 24% de marge i donada seva tendència a la fiscalitat creativa el benefici net és de 13.000 milions de dòlars, és a dir, que a grans trets la seva fiscalitat mitjana no va més enllà del 7%.

On està la clau de tan bon negoci, a part de la seva elusió i frau fiscal, tenint en compte que la major part dels serveis que ens proporcionen són gratuïts? Doncs una cosa que és a la lletra petita dels contractes que no acostumem a llegir, com és la comercialització publicitària dels nostres dades privades i personals. Google està interessat especialment en les opinions i gustos de les persones, sap el que busquem, a quines pàgines recorrem o què expressem en els nostres correus electrònics, la qual cosa és gelosament guardat per sempre i utilitzat per creuar amb altres informacions de cara a establir les nostres preferències i interessos. Les propostes publicitàries personalitzades ens plouen del cel immediatament, i ens sembla insòlit i gairebé impossible d’haver consultat un monument d’una ciutat francesa, faci que ens apareguin propostes d’hotels, restaurants i bitllets d’avió cap a aquesta ciutat de manera immediata i en tots els entorns de Google. No toleraríem ni una ínfima part d’aquest control, d’atac a la intimitat i de ficar-se en les nostres vides a ningú i encara menys a l’Estat. Per què ha de ser innocu i acceptable si ho fa el Gran Germà Google?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s