Desigualtat i precarietat

Fa temps que aquests dos conceptes es desenvolupen de manera paral·lela i defineixen l’evolució de la nostra societat de les darreres dècades. L’1% més ben posicionat de la població atresora el 50% de la riquesa, mentre que el 50% de la població amb menys sort, s’ha de conformar amb només l’1% del què es genera. Coses que passen! 2.000 milions de persones del planeta han de sobreviure amb menys de 2 dòlars diaris. Mentrestant, i al món occidental on representa que estem millor, 2/3 parts de la població activa o bé no té feina o entra i surt del mercat laboral amb contractes de dies, amb d’una precarietat extrema. L’estabilitat i la seguretat econòmica van esdevenint cosa del passat.

Ulrich Beck, sociòleg alemany recentment traspassat, va escriure com la ruptura de la societat del treball esquerda l’aliança històrica entre capitalisme i democràcia. Considera que la democràcia va néixer a Europa i als Estats Units com “democràcia del treball”, en el sentit que la societat democràtica es recolza sobre el repartiment del treball remunerat. Per a Beck la conclusió és meridianament clara: “Sense seguretat material no pot existir llibertat política, ni per tant democràcia de cap tipus”. La pregunta que es planteja Beck és absolutament pertinent i ens situa en una cruïlla. És possible la democràcia més enllà de les “seguretats” de la societat de treball? A mesura que l’ocupació es fa més precària, les bases de l’Estat de benestar es deterioren i les biografies normals es desvertebren; la pressió sobre l’Estat de benestar, sempre creixent, no pot finançar-se a través d’una borsa pública plena de forats. És el que Joseph Stiglitz ha definit com estar al davant les restes del naufragi d’un capitalisme disfuncional que la crisi s’ha cuidat d’evidenciar: “set anys després, un de cada sis nord-americans voldria un treball a temps complet, però segueix sense trobar-lo; aproximadament vuit milions de famílies han rebut l’ordre d’abandonar les seves llars, i diversos milions més preveuen que rebran una notificació de desnonament en un futur no massa llunyà “. Quan es deroga el contracte social, quan es trenca la confiança entre el govern i els ciutadans, el que es provoca és desil·lusió i manca de compromís.

El sociòleg nord-americà Richard Sennet ha reflexionat sobre el concepte de dignitat en un món de desigualtat. La precarització té a veure amb les possibilitats de consum i de sosteniment dels individus, però té a veure amb la dignitat, especialment quan els nivells de renda són tan extrems. Perdre el respecte, és acceptar la manca d’estatus, de prestigi, de reconeixement d’honor i de dignitat. En la societat moderna la dignitat ha estat associada a la feina i la dependència a la vergonya. La compassió sovint fereix. L’error va ser induir a l’endeutament per contrarestar la disminució d’ingressos per part de la majoria de la població. L’error conceptual ha estat considerar els diners com una mercaderia el preu de la qual és l’interès. L’extrema desigualtat en la qual un 10% de la població posseeix el 85% de la riquesa mundial, i la meitat més pobra ha de repartir-se les engrunes, crea una inestabilitat econòmica, social i política, que posa en escac al sistema democràtic. Reduir les desigualtats no és només una qüestió de redistribució de rendes, és també una qüestió de “reconeixement i respecte”, en feliç definició encunyada per Josep Ramoneda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s