Potser dir del què ha passat aquest diumenge a Catalunya i Espanya ha estat una “revolució democràtica” és un excés de llenguatge, que es permeten especialment aquells que s’han vist desplaçats o els que no han acomplert les seves expectatives. Certament, però, que s’han produït canvis notoris i transcendents. No és només la càrrega simbòlica que té que Ada Colau o Manuela Carmena siguin les alcaldesses de les dues grans ciutats de l’Estat, que deu n’hi do, sinó la tendència de fons que s’ha expressat, un cert moviment de plaques tectòniques en la política institucional. El què donarà de si tot plegat és molt incert i caldrà veure fins a quin punt en properes eleccions les tendències d’ara es consoliden i aprofundeixen, o bé tenen un moviment de reflux. La vella política, però, si haurà de fer molt, haurà de canviar moltes formes i actituds si vol invertir una dinàmica col·lectiva que, almenys a curt termini anirà a més per l’efecte euforitzant que sens dubte té i transmet. La idea encara que abstracta de “és possible”, va fer forat i encara que sigui una il·lusió que pot esdevenir pur miratge, la ciutadania té la sensació d’haver-se reempoderat.
Tot i que no hi hagi, almenys a Catalunya, guanyadors i perdedors absoluts en aquestes eleccions municipals, hi ha evidències notòries per qui les vulgui copsar i deixar d’emparar-se en la trinxera d’unes estadístiques interessades. S’ha votat en clau social i no nacional i els partits que ho plantejaven com unes primàries del Procés n’haurien de prendre nota. CiU i ERC han fet uns mals resultats, encara que ho intentin bastir d’èxit utilitzant les dades agregades aprofitant el diferencial favorable de que es presentaven, pràcticament, a totes les poblacions de Catalunya. En aquest àmbit, només la CUP ha tingut un èxit notori, perquè ningú dubta de la seva associació entre la dimensió social i l’independentisme. La confluència majoritària dels catalans és el “dret a decidir” i no la DUI. El compromís d’eleccions plebiscitàries al setembre ha quedat obsolet i la data malubicada. ERC, però, no sembla estar per la feina de facilitar-li a Mas un reposicionament de supervivència. Ambdós partits, presoners del seu discurs anterior i de les seves paraules grandiloqüents. Molt han de canviar les coses perquè els catalans no tornin a votar segons l’eix dreta-esquerra i, en aquests termes, ERC clarament no és alternativa a l’status quo, sinó que és percebuda com a part de l’establishment.
S’han imposat els grups que representen un estat d’ànim, el malestar i les ganes de canvi de prioritats econòmiques i socials i una mudança en les formes d’actuació. Els projectes polítics definits, les prioritats d’acció en cada municipi, han tingut molt poc paper en aquesta campanya i en aquestes eleccions. Un vot ideològic, però especialment emocional, que no vol ser decebut una vegada més encara que té un enorme risc de ser-ho. Barcelona en Comú, que marcarà l’agenda política dels propers mesos i que acapararà la mirada dels mitjans, té el gran repte de passar de ser dipositari de l’estat d’ànim a concretar un projecte polític, de convertir la il·lusió i expectativa col·lectiva en capacitat de transformació, fer compatible una gestualitat que els defineix i dels que s’espera que la mantinguin, amb la pràctica de la realpolitik en una ciutat tan complexa i amb interessos tan diversos com conflueixen a Barcelona. Tenen els reptes derivats, a més, de no satisfer les expectatives de guirigall que els seus oponents han prefigurat i, evitant les temptacions del “mal d’altura”, bastir una proposta engrescadora i creïble pel conjunt de Catalunya de cara al setembre, o quan sigui.
Josep Burgaya 