Primàries

Encara que la teoria política i els tòpic a l’ús afirmen que les comtesses electorals tenen poc a veure entre elles i que una gran part dels electors fa opcions diferents en funció del tipus d’eleccions, en realitat no és ben bé així, o ho és només en part. Certament que aquest diumenge, almenys teòricament, votem a aquells que creiem més capacitats per governar la nostra ciutat o poble i amb el projecte més adequat, però em sembla percebre que aquesta vegada més que mai les eleccions municipals tenen un component d’eleccions primàries del que vindrà després, o una bona ocasió per mostrar el malestar i el nostre descontent. Cada vegada més la participació electoral dels ciutadans es dóna més en clau de vot a la contra i no pas de vot en pro d’alguna cosa. La continuada decepció provocada per la política, incapaç de respondre a les preocupacions i anhels de la ciutadania, ha generat actituds d’anar a votar per fer fora algú o bé el que entenem que pot ser el mal menor. Certament els projectes polítics clars, nítids i engrescadors acostumen a brillar per la seva absència i els relats que se’ns proposen acostumen a ser poc contrastats i escassament diferenciats. El rebuig a l’status quo provoca desplaçar el vot cap a partits que més que propostes són fórmules d’expressió del nostre estat d’ànim (Ciutadans, Podemos, CUP…), mentre els partits de l’establishment apel·len als temors i incerteses que poden generar les noves marques, apel·lant al poc romàntic vot del “més val boig conegut….”

Encara que no amb les mateixes motivacions, el caràcter d’eleccions primerenques es donen tant a Espanya com a Catalunya i els resultats d’ara condicionaran estratègies i els calendaris electorals d’eleccions futures que, no oblidem, no estan en cap cas convocades. El que si sembla clar, és que la fragmentació del vot serà més gran que mai, així com la necessitat de pactes que es demoraran en el temps, donat que a les portes de noves comtesses, hi ha fotografies d’acords que no convenen a gairebé ningú. La disminució de l’estabilitat política dels ajuntaments i comunitats autònomes en serà una conseqüència i la fragilitat de les institucions pot esdevenir extrema. A Catalunya s’ha dibuixat un setembre en el que s’ha de produir la mare de totes les batalles polítiques i caldrà entreveure aquest diumenge les fortaleses i les debilitats del binomi CiU-ERC, partits pels quals els resultats de Barcelona-ciutat poden resultar força eloqüents, de cara a aspirar a guanyar el plebiscit sobiranista de la tardor. Caldrà observar fins on arriba el debilitament dels, per entendre’ns, grans partits espanyols a Catalunya, els quals han hagut de sostenir l’escenografia amb el recurs a les llistes-fantasma, però que probablement poden conservar un notable nivell de vot ocult. I caldrà copsar les expectatives reals del, diguem-ne, partits nous; els quals tenen en comú ser distants encara que amb graus diversos del relat polític sobiranista. La victòria d’Ada Colau a Barcelona o bé el sorpasso de Ciutadans a ERC a Barcelona i altres ciutats metropolitanes, tindria una lectura política prou contundent i algunes certeses començarien a ser posades en qüestió. País especial el nostre, tota vegada que la gran novetat d’aquesta campanya ha estat la irrupció sorollosa en els mítings de dues monges amb posicions extremes dins l’arc sobiranista, i no pas precisament monges discretes com sembla que hauria d’abonar la seva vocació religiosa, sinó “germanes” donades al púlpit polític i a l’exhibició d’hàbits. Una mica estrany, oi?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s