Salaris

Patronal i sindicats acaben de signar a Espanya un pacte laboral segons el qual es facilitarà un augment salarial del 1% l’any 2015 en aquells convenis sectorials i territorials que s’hagin de renovar. El tema ha estat explicat de manera triomfalista per uns i altres. Els uns perquè això seria, al seu parer, l’expressió de la confiança en la recuperació econòmica i una manera de fomentar l’augment de la demanda interna i, pels altres, una demostració de força de cara a recuperar capacitat adquisitiva per part dels treballadors i, de pas, justificar el seu paper tota vegada que els darrers temps ha semblat que pintaven realment poc. El problema, és que si es va més enllà del titular triomfalista i autosatisfet, aquest acord d’augment salarial és una autèntica presa de pèl, ja que no només no contribueix a recuperar la immensa capacitat adquisitiva perduda els darrers 10 anys, sinó que només cenyint-nos al 2015 representarà una reculada de salari real, ja que la inflació prevista és del 1,5%. Més que un canvi de tendència en l’evolució dels salaris, estem davant la confirmació de l’existent, com també d’una actitud resignada d’uns sindicats pels quals la globalització de l’economia i les facilitats deslocalitzadores de les grans empreses els ha posat de genolls. No només no posseeixen ja capacitat intimidatòria, ni tan sols la possibilitat de fer de contrapès a la versió extrema, de màxims, del capitalisme actual.

En els darrers deu anys, els salaris reals a Espanya han davallat de mitjana un 30% pel que fa a la capacitat de compra. Aquest és el deteriorament real al que, el 2015, encara s’hi pensa sumar mig punt més. Tot i el caràcter depriment d’aquestes dades, no són les pitjors. Les estadístiques ens parlen de salaris de les persones que encara disposen de contractes dignes i d’una certa estabilitat, les quals no són més del 50% dels ocupats, en un país en el que el 25% ni tan sols té treball, ni en condicions dignes ni tampoc indignes. Dit d’una altra manera, la vergonyant pujada del 1% del salari nominal no la tindrà més que una de cada tres persones que formen part de la població activa del país. Totes les persones que es mouen en el món dels contractes-escombraries de dies o de setmanes, han vist reduir els seus ingressos de manera escandalosa. Treballar de manera precària per 400€ mensuals o amb remuneracions de 3€ l’hora no són casos anecdòtics, sinó molt comuns. La reforma laboral del Partit Popular permet anar desplaçant el contingent de treballadors amb l’estabilitat dels contractes indefinits, cap a la precarietat i salaris molt més baixos. Avui, el somni eròtic de qualsevol executiu de empresa de tercera regional s’ha convertit en fàcilment realitzable: desfer-se dels treballadors estables i amb salaris dignes i substituir-los per contingents d’empleats temporals i salaris de misèria. Canviar estabilitat per precarietat, persones exigents amb els seus drets per empleats dòcils i agraïts, expertesa i capital humà substituïts per pura força de treball. El que resulta curiós és que les ments pensants de les escoles de negocis en diuen augment de la productivitat i millora de la competitivitat. Jo prefereixo dir-ne el què és: la implantació d’una concepció miserable del món i la destrucció de qualsevol horitzó acceptable per a les persones.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s