Quan arriben les eleccions municipals els partits polítics, especialment els més grans, acostumen a cuidar molt els titulars. Un d’ells és el nombre de llistes que són capaços de presentar i si s’acosten a tenir candidats a gairebé la totalitat dels municipis. Es tracta de tenir-ne moltes i, si pot ser, alguna més que els grans rivals, cosa que seria símptoma d’una major implantació en el territori. Interessa la notícia, l’impacte informatiu momentani, però poc el que tingui de realitat tot plegat, si les llistes són solvents i amb un mínim d’expectatives, si són presentables i superarien la prova del cotó de la dignitat i dels principis democràtics. Així ha anat tirant durant anys la “vella política” a empentes i rodolons, de descrèdit en descrèdit fins que la desafecció i fins i tot la repugnància que s’ha acabat provocant en bona part de la ciutadania ha esdevingut insofrible. A banda de presentar de vegades candidatures poc solvents i amb cares que generen poca confiança i fins i tot poc recomanables, ha resultat especialment increïble per a una ciutadania perplexa que es presentessin candidats de fora del municipi quan no es té arrelament suficient, en un retorn al “cunerisme” dels candidats decimonònics, es completi la llista amb foranis o bé es configuri la llista amb tota la família sanguínia o política del primer candidat, que de tot hi ha.
Pressuposar, especialment en petites poblacions on més es recorre a aquests sistema, que els ciutadans votaran al partit sense donar-se compte del caràcter fantasma de la candidatura, es pressuposar que els electors són curts de gambals, quan no directament idiotes. El cost de reputació pels partits donats a aquestes pràctiques són molt grans i difícilment ho pot compensar un titular de premsa beneficiós o uns ingressos econòmics addicionals als que tenen dret de les subvencions públiques. Ha arribat un punt on la ridiculització de l’esperit democràtic i del sistema de representació que significa recórrer a aquestes estratagemes tan típiques d’aparell de partit, genera un refús gran i fa difícil de mantenir un mínim de credibilitat per part de qui ho practica. Molts partits havien fet autocrítica al respecte després dels nombrosos casos destapats en les eleccions municipals del 2011 i varen fer ostentoses mostres de propòsit d’esmena.
En realitat, només a Catalunya en aquestes eleccions, el Partit Popular i el PSC presenten més de 300 candidatures que són totalment fantasmes, amb casos absolutament esperpèntics de candidats que ni tan sols saben que ho són, a més de fantasmagories parcials en forma de completar candidatures amb gent de l’altra punta d’Espanya o fer llistes a base només de familiars del primer candidat. Amb el malestar de la ciutadania amb les pràctiques de politiqueria habituals, amb les demandes d’ètica i transparència que s’expressen amb la necessitat manifesta de noves formes i objectius de fer política, encara hi ha que recorre a les formes més caciquils, absurdes i cutres de practicar la política. No han entès ni entendran res. Hi ha partits que desenvolupen a partir de cert moment una temptació incontrolable cap al suïcidi polític. Més que per les llistes fantasma, algunes organitzacions s’han convertit en conceptualment tant velles que han esdevingut fantasmagòriques.
Josep Burgaya 