La trampa de la radicalitat

Després de mesos de reflux del procés català cap a la independència, tant per l’esgotament del propi discurs al no complir-se les expectatives generades, com per un estira i arronsa d’interessos partidistes i particulars força singulars entre els protagonistes, la proximitat de comtesses electorals els ha portat a fer un intent de revitalització, ni que sigui mediàtica, de l’independentisme com a element central del debat polític. El nou “full de ruta” -nom amb connotacions nàutiques i de determinisme en el camí i en un destí preestablert- que han aprovat Convergència i Esquerra, a més de les entitats de la societat civil que les acompanyen, significa un salt de radicalitat on es converteixen en determinants unes pròximes eleccions catalanes a les que es dóna caràcter plebiscitari, per establir un calendari per a la construcció de l’estat independent en 18 mesos, deixant a la cuneta el concepte àmpliament compartit per la ciutadania del “dret a decidir” i el referèndum  acordat i vinculant que això requereix perquè la ciutadania de Catalunya decideixi, de manera informada, clara i conscient, quin és el futur que vol per al seu país i si es fa alguna mena d’articulació o pacte renovat amb l’Estat o bé ens retornem mútuament les joies de la iaia.

Aquesta radicalització del relat sobiranista no fa sinó evidenciar la debilitat manifesta no tan d’aquest plantejament, com de les expectatives electores de Convergència i Esquerra, que en són els seus signataris partidistes. Un acord conjuntural entre dues forces amb divergències evidents, però que necessiten aferrar-se al pal de paller del Procés per tal de salvaguardar una hegemonia cultural i política que si bé ha semblat força clara durant un temps, ja fa mesos que s’ha vist desbordat per aquells discursos polítics que plantegen canvis socials, econòmics i de funcionament democràtic i polític de força més calat. Durant tres anys el mainstream català es va instal·lar en el sobiranisme i el dret a decidir, en una mena de pensament únic que obviava la pluralitat i amplitud de la societat catalana, en la típica confusió entre opinió pública i opinió publicada. No ens enganyem, és més aviat l’electoralisme que no pas el patriotisme el que porta al darrer full de ruta, la qual cosa ha comportat que siguin menys els signants i més petita la fotografia. Tot i el caràcter fantasiós del paper, resulta paradoxal la sensació que de fet Convergència malda fa temps per trobar un camí de sortida del trajecte en el que s’ha enredat i es fa poc creïble, per tornar a la centralitat i la política del “peix al cove”.

Convindria que les esquerres culturals, socials i polítiques catalanes fessin un plantejament adequat, un relat propi, per tal de poder sortir de l’atzucac en que ens han situat la incapacitat de l’Estat per donar sortida política als anhels i frustracions de la ciutadania, com aquells que han plantejat un escenari i sobretot un camí poc plausible que no està fent sinó aprofundir en el desengany. L’esquerra que pretén ser transformadora no hauria de caure en l’adscripció acrítica cap a un discurs que o bé és un parany i una maniobra de distracció perquè les coses continuen social i econòmicament iguals a Catalunya, o bé un miratge l’accés al qual es planteja de manera poc realista. Ens cal un horitzó prou diferent a nivell social i a nivell nacional i es fa imprescindible de dibuixar-lo. El tot o res, sol ser l’inici de l’acomodament en el no res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s