Les industries farmacèutiques acostumen a formar part de la llista de inversions més rendibles. Si es repassen els indicadores borsaris, les empreses biotecnològiques acostumen a fer-hi un gran paper, en la mesura que siguin capaces de concretar patents de medicaments que afectin a malalties de caràcter massiu i que es donin en països rics, on els pacients s’ho puguin pagar. No seria el cas de l’Ebola, el qual no té tractament perquè és una malaltia de pobre i investigar-hi per trobar un remei químic, reportaria pocs retorns econòmics. Perquè el món de la farmaindústria no és un món que es conformi amb taxes de beneficis lògiques i normals, aquí les expectatives són de màxims; l’especulació no és excepció sinó norma. Més que indústria de la salut, bona part de la indústria farmacèutica és una indústria que especula amb la mort, amb l’immens preu que, qui pot, està disposat a pagar per continuar vivint. Gairebé ningú discutirà que les corporacions farmacèutiques han de poder recuperar els costos que els representen les investigacions i que, a més, han de poder realitzar un nivell raonable de beneficis sobre la seva activitat. El que és econòmica, social i moralment inacceptable és que quan troben remeis a malalties letals, acabin fixant un preu desorbitat que res té a veure ni amb els costos ni el valor del medicament. Suposo que en aquests casos, que els estats deixin de respectar la patent i l’obrin a la producció de genèrics estaria del tot justificat, però no s’acostuma a fer.
Un exemple d’aquests és el del medicament comercialitzat com a Sovaldi, que s’ha mostrat extraordinàriament eficaç en el tractament de l’hepatitis C, inhibint la replicació del virus. Amb 12 setmanes de tractament es curen més del 90% dels casos tractats i que havien desenvolupat una malaltia que es manté asimptomàtica durant anys i que de repent es manifesta al fetge, tot provocant fibrosis que degenera en cirrosis. Un virus que afecta a 170 milions de persones al món. A Espanya, es calcula que hi ha uns 800.000 portadors del virus, amb prop de mig milió d’infectats i uns 50.000 que l’han desenvolupat i estan diagnosticats. El seu problema, i per això alguns malalts es mobilitzen, és que el fabricant del Sovaldi ha fixat un preu pel tractament de 60.000 euros, és a dir, que cada pastilla de 400 mil·ligrams se la cobren a 1.000 dòlars. El Ministeri de Sanitat, ha negociat amb l’empresa comprar-los dosis importants, aconseguint fer-ho a un preu encara desorbitat de 25.000 euros. El problema és que només hi ha dedicat 125 milions d’euros i ha comprat 4.900 tractaments, quan se’n necessiten almenys 30.000 de manera urgent. Aquesta no és la via.
I és que les indústries farmacèutiques tenen molta capacitat per fer respectar els seus mòrbids interessos. Gilead Sciences és la corporació que hi ha darrera el medicament. Va comprar l’empresa que havia desenvolupat la patent del Sovaldi per 11.000 milions de dòlars, la qual reconeix que el cost de desenvolupar-lo només havia estat de 176 milions. Gilead ja ha facturat només el 2014 11.000 milions amb aquest medicament; el que en va pagar. Ara és tot un benefici grandiós i impúdic. La seva cotització al selectiu Nasdaq puja com l’espuma. El seu conseller-delegat, John C.Martin, va cobrar el 2013 per tots els conceptes remuneratius que té a l’empresa, la mòdica quantitat de 170 milions de dòlars. El 2005, aquesta empresa es va fer d’or amb la psicosi creada amb la grip aviar, col·locant exorbitants quantitats del seu car tractament Tamiflu als governs de tot el món i que acabaren a les escombraries. Entre els accionistes de referència de la corporació hi ha Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa dels Estats Units amb George Bush, i un dels falcons més bel·licistes que ha tingut mai l’administració nord-americana. Hi ha gent que fa mal allà per on passa.
Josep Burgaya 