Per a l’ensorrament del sistema polític espanyol que es va crear a la transició, acabem de patir unes setmanes “horribilis”. El sorgiment de nous casos de corrupció i l’extensió dels ja coneguts, han culminat la indignació de la ciutadania i la sensació de final de trajecte. La fotografia de bona part dels homes forts d’Aznar imputats, acusats o directament empresonats es difícil de justificar, com ho és que les seus dels partits governants o bé estiguin embargades o si facin obres pagades amb diner negre. El despropòsit és total, com ho és la sensació de desori. La darrera trama de corrupció que ha sortit a la llum, amb el nom fascinant de “Operación Púnica”, a més d’afectar alcaldes i polítics notoris fa vessar el vas ja desbordat de la paciència, per la seva transversalitat, pel caràcter justament de xarxa organitzada, per no haver-hi ni tan sols la “justificació” de finançament del partit, per pretendre solucionar-se la vida quan es percep estar al final de la carrera política i per haver-se produït durant els darrers dos anys.
La indignació i rebuig contra tot el que prové de la política, la tendència ja a creure qualsevol acusació i a barrejar-ho tot, porta a que en el “tutum revolutum” s’hi sumin informes policials dubtosos que filtren sota el principi “embruta, que alguna cosa en queda”, o denunciants interessats sabedors que els jutges ara eviten ser gaire escrupolosos i aixequen cas de qualsevol cosa per por a ser acusats de “tebis”. Així, tot suma perquè la sensació de fangar generalitzat s’imposi. Que l’entramat institucional i la cultura política de la transició ja no donen per més sembla una evidència, no només per la falta d’encaix català, sinó especialment per la falta de credibilitat d’un sistema i uns partits polítics que han acceptat que la corrupció i les actuacions maldestres hagin acaparat el seu paper i la repercussió pública, sense que hagin actuant en conseqüència i amb contundència. La pèrdua de credibilitat és de tal calibre, que tot indica que del sistema vigent no en quedarà res en les properes cites electorals, emergint noves marques, el projecte de les quals sembla ser el de menys i on el seu interès primordial rau justament en que són noves, no tenen passat.
Estem davant una la configuració d’una tempesta perfecta, que pot alegrar-nos que netejarà el fangueig actual, però que no sabem que més s’emportarà per endavant, quina serà la seva capacitat destructiva. Emprenyats com estem, podem dir que “és igual”, que “ja es veurà”, però millor si evitéssim coses de les que ens haguem de penedir. La confluència d’una crisi econòmica profunda, estructural, el malestar social, el desencís per la falta de solucions i d’expectatives, la condemna a la precarietat quan no a la indigència social de molta gent, el desclassament cap avall dels grups socials i l’especial indignació d’unes classes mitjanes que es van convertint en història, juntament amb la sensació de desori que provoca la corrupció que es percep com a generalitzada i contra la que no reaccionen adequadament els “vells” partits polítics i havent-se’n anta a fer punyetes les poques certeses que disposàvem, la voladura del actual sistema polític és esperat de manera expectant. S’ha perdut la noció de la importància de l’estabilitat i s’afronta amb interès i frivolitat l’anada cap a una situació caòtica d’horitzons incerts. Ningú planteja ni representa un reformisme creïble. Els canvis radicals en fons i formes que es requereixen, potser no ens haurien de fer apostar per aventures autodestructives, darrera les quals acabaran apareixent formes renovades, o no tant, de totalitarisme. El discurs antipolític sempre acaba portant cap aquí. Molts dels que avui aposten per calar foc a la situació, que no a transformar-la, els veurem demà reclamant més autoritat i aclamant a líders carismàtics i populistes que propugnaran mà dura i seguretat. Temps al temps.
Josep Burgaya 