S’inicia un curs polític d’altíssima intensitat, les expectatives grandioses del qual es difícil que es compleixin a plena satisfacció. Sense gairebé temps per respirar, “El Procés” que està impulsat una part notable de la política i de la ciutadania catalana, té posades unes quantes fites els propers mesos: l’Onze de Setembre, l’aprovació de la Llei de Consultes, la convocatòria de la Consulta, el 9-N, i el post 9-N. Els darrers temps s’ha construït un relat unívoc, de via única, que fins i tots els més convençuts saben de la improbabilitat del seu compliment i els escenaris nous que la fallida provocarà. El problema de plantejar les coses en forma de in crescendo, és que tard o d’hora arriba el punt culminant, l’estat d’èxtasi, la frustració del qual deixa a tots plegats una mica mal parats: els músics, el director d’orquestra, el cor, però especialment al públic expectant i oïdor. Els darrers temps hem viscut sota el predomini d’aquest missatge únic, del predomini de l’actitud voluntariosa, que no admet matisacions o dubtes a no se que es vulgui ser titllat gairebé de traïdoria. Dir que el que es proposa més enllà de si és desitjable és difícilment realitzable, és fer com aquell que de matinada, recorda que la festa s’acaba i que potser és hora de tornar a casa amb poca cosa més que la ressaca.
L’acte de la Diada probablement serà un èxit, perquè té pretensions més modestes que l’any passat, tot i que entre alguns sectors polítics sembla haver-hi un cert interès en refredar-lo i moderar la seva capacitat de condicionar l’agenda política. Els globus sonda de l’estiu d’un sobiranisme que ja parla de pla B, que no s’actuarà contra la legalitat o que no passa res si la consulta s’ha de canviar de data; indueix a pensar que hi ha qui busca unes línies de retirada que, òbviament, l’independentisme de tota la vida no els facilitarà. Si no poden justificar un desdir-se col·lectiu, Mas i els seus semblen especular si els convé més immolar-se com a màrtirs o acabar convertits en els grans traïdors de la causa abraçada en els darrers temps. Ja ho va dir un Duran Lleida que sembla tenir les coses més clares, “estem atrapats”, just abans de donar per bo i enterrat el projecte una mica erràtic i contradictori de CiU. L’aprovació de la llei de consultes del Parlament i la convocatòria del 9-N, tenen data, com la té el recurs suspensori del Tribunal Constitucional. Aprovar una llei de consultes y mantenir una pregunta de referèndum, no sembla el més intel·ligent si es volés exhaurir la possibilitat de ser donat per constitucional i complir la legalitat. Massa gent interessada en arribar al o caixa o faixa, en el que hi ha ben poc a guanyar més enllà d’algun “postureo” èpic.
El que no estava previst en tot això i, es vulgui o no, se situa el centre de tot és el “cas Pujol”. Ni una contra programació orquestrada ho hagués fet millor per contribuir a la neutralització i fracàs de “El Procés”. Serà el gran tema de la tardor-hivern i ho condiciona absolutament tot. No només pel daltabaix moral que suposa pel país, sinó perquè Pujol i els pujolistes han estat i estan a la base del desenvolupament polític i ocupant els llocs de poder d’aquest país des de fa trenta anys. La dimensió de la tragèdia que la confessió inicial de pujol pretenia limitar, s’estendrà fins a límits molt més grans. Probablement ens esborronarà la dimensió que tot això pugui prendre. Em temo que hi haurà molta pressa per fer pactes amb l’Estat que “minimitzin els danys” penals i patrimonials. Crec que ens haurem d’empassar bones dosis de ridícul. Uns més que altres, això sí.
Josep Burgaya 