Tornar al centre

Hi ha una part de catalans, sospito que cada vegada menys, que creuen que Artur Mas es un gran líder polític el qual, combinant convicció, fermesa i tenacitat, portarà Catalunya a la llibertat imaginaria de la independència política. Una mena de Simon Bolívar de l’era digital, amb tots els passos a seguir en aquest procés perfectament delimitats, com hi tindria també els moviments de l’adversari per dificultar les coses. No cal un pla B, doncs la historia seria un camí recte i preestablert, que ens portaria, ara sí, a l’emancipació. Mas seria així el dirigent carismàtic que guiaria un poble cap a la seva plenitud, i disposat a immolar-se per això. Una altra part dels catalans, molts d’ells de les mateixes files polítiques que les del President, semblen ser i els fets recents porten a ser-ho més, una mica més incrèduls i desconfiats. No han vist mai del tot clara la postura de Mas, a no ser que fos una estratagema per fer-se valdre i tenir més força negociadora, perquè la política l’entenen així, com una negociació. No comprenen bé que “El Procés” sigui un viatge gairebé místic, només d’anada, pel que no hi ha ni bitllet de tornada ni cap lloc d’aturada i de recés. Malgrat les conviccions independentistes inqüestionables d’una part del país, i d’una altra part que s’hi suma, almenys temporalment, sota els efectes de l’emprenyament que provoca la destrucció de les classes mitjanes, la crisi econòmica i els maltractes continuats, o totes tres coses alhora; creuen que un país no pot ser un camp de proves o d’experimentació, que els maximalismes els carrega el diable.

d1

Dins de CiU, Duran Lleida ha fet més aviat aquest segon paper i certament quan a la gent li dona per l’èpica, apel·lar al realisme és com ser el repel·lent que dóna les males notícies. Poc lluït. Apart de si a Duran l’adornen més dosis de prudència que a altres o té més a veure amb capacitat de resistir, no cal ser gaire agosarat per pensar que sabia no només de les dificultats i incerteses d’iniciar una caminada com a la que ens hem llençat els darrers tres anys, sinó de les complicacions i peus de fang d’una part dels dirigents que ho volien encapçalar. Que l’Estat no desaprofitaria cap ocasió era prou evident per qui sap com les gasten des de les estructures estatals quan les coses van de veres. El salt de darrera hora d’en Duran, just abans del públic terratrèmol pujolià, no és casual i em sembla força carregat de sentit i fins i tot acordat. Va dir que s’allunyava per tal de reconstruir una versió renovada del centre polític catalanista. És a dir una proposta moderada, pactista, com a la que ens tenien acostumats, on fermesa i entesa no tenen perquè formar part d’una contradicció. Encara que segurament amb unes altres sigles, tornar CiU a fer de CiU, a navegar amb una certa ambigüitat calculada, que per a l’independentisme, per fer d’ERC, ja hi ha ERC i a hores d’ara ha arrambat o està en procés de fer-ho amb bona part del vot convergent disposat a escoltar determinats cants de sirena. Però justament el moviment sísmic dels darrers dies, l’ensulsida d’una època, farà obrir els ulls a molts en relació a determinades coses. Res serà igual ni en la mentalitat col·lectiva ni en el mateix sistema de partits. Hi hauran encara moltes rèpliques després de la sacsejada inicial.

d2

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s