Iraq ha tornat a encapçalar els noticiaris les darreres setmanes, degut a l’ofensiva jihadista que està ocupant de manera ràpida i sense gaire resistència una part significativa del territori, fins al punt que ja és pràcticament a les portes de Bagdad. Aquí és on es preveu es dirimeixi la gran batalla que decantarà aquest conflicte i on, previsiblement, les potencies occidentals tornaran a intervenir, encara que sigui de manera encoberta, per tal d’evitar un triomf de la versió més radical dels sunnites, cosa que a més d’una massacre per un població de majoria xiïta significaria una desestabilització de la zona, que es tornaria ingovernable. De la situació actual, ha sorprès la debilitat de l’estatus quo establert des de l’ocupació americana, el qual ni s’ha fet amb el control del país, ni ha aixecat un exèrcit potent, ha estat incapaç d’establir un règim democràtic digne d’aquest nom i li ha faltat la mínima mà esquerra respecte a la minoria sunnita, per tal de no justificar l’aixecament del sector més fonamentalista, degudament reforçat per la presència de milícies internacionals degut a la guerra oberta a Síria, amb la que fan frontera.
Iraq és el resultat, com en tants altres llocs, d’una mala colonització europea, seguida d’una pitjor descolonització. Sempre ha estat un estat fallit tan en termes democràtics com de cohesió. Lloc de cohabitació de les dues grans confessions islàmiques de xiïtes i sunnites, amb predomini numèric dels primers, i que ha mantingut per sobre les diverses formes estatals una estructura fonamentalment de tipus tribal, fins i tot en l’època dictatorial de Sadam Hussein i el partit Baaz, el qual donant preeminència a la minoria sunnita va mantenir una certa estabilitat, tot i que aquesta descansava sobre la repressió, el terror i els interessos geoestratègics internacionals. La pomposament coneguda com a “Operació Llibertat” que va portar el 2003 a la intervenció americana i altres països occidentals contra Sadam Hussein en nom d’unes suposades i després inexistents armes de destrucció massiva, ha estat una de les decisions més errònies i fracassades que s’han pogut prendre mai. Els falcons de la política exterior americana que abonaren l’operació, creien que els iraquians rebrien els invasor amb els braços oberts, tal que uns alliberadors. Les coses no foren així. Es va destapar una caixa de pandora que va portar a la sortida europea i americana 8 anys després, el 2011, amb un país trencat i confrontat, i amb més d’un milió de morts. No ho faran, però potser els protagonistes de la famosa fotografia de les Açores haurien de demanar perdó, i no brandar-ho encara com la decisió adequada.
El país està literalment trinxat i els actuals dirigents de la majoria xiïta no han pas demostrat precisament una gran capacitat integradora ni pacificadora. Els jihadistes sunnites més radicals revoltats demostren al seu pas la pitjor capacitat de barbàrie que està reservada a la condició humana en determinades circumstàncies. Encara que es freni la seva entrada a Bagdad, la possibilitat de fer-se forts en un ampli territori al nord-oest del país que és fronterer amb la Síria en guerra, podria portar a la creació d’un nou estat que, sens dubte, seria una bomba per a la zona i per als difícils equilibris de la política i els interessos internacionals. Una primera conseqüència, com ja va passar a l’època de Sadam, és que les aliances canviïn i els acèrrims enemics d’ahir siguin els col·laboradors d’avui. L’Iran, que formava part del que es va definir com “l’eix del mal” apunta com al nou aliat dels Estats Units. Viure, per veure.
Josep Burgaya 