Europa s’ho val

Més enllà de la mandra que puguin sentir molts ciutadans de plantejar-se seriosament la responsabilitat com a electors europeus seriosament, les institucions comunitàries també hi fan la seva alhora de mantenir el distanciament. Europa és percebuda com una entelèquia extremadament burocràtica, faltada de tota mística i fins i tot d’èpica en els grans temes internacionals, que no deixa de ser a efectes pràctics com la segona equipació d’Alemanya. Per més que disposa d’estructures polítiques i administratives sòlides i implacables, la falta de legitimitat democràtica d’algunes de les seves institucions majors és clamorosa, com ho és el fet que el Parlament Europeu només tingui una part de les atribucions d’un poder legislatiu a l’ús. Manen els estats i els Consells Europeus tallen el bacallà. La població continental ha vist clarament arran de la crisi econòmica, les mancances d’aquesta estructura així com una falta de polítiques solidàries que tendissin a evitar l’empobriment de la ciutadania en lloc de prioritzar a través de l’austeritat la salvació dels bancs alemanys. La desmobilització de l’electorat i l’augment dels euroescèptics arreu són factors que tindran un paper clau en aquestes eleccions.

europees

I és que malgrat els esforços per planteja que aquesta vegada les coses són diferents, que elegirem directament el presidents de la Comissió Europea, que es confronten dos grans models socioeconòmics en l’enfocament europeu entre l’austeritat i les polítiques expansives, això es fa una mica difícil de creure. Primer, perquè la presidència de la Comissió l’acabaran decidint els estats, però sobretot, perquè el plantejament socialdemòcrata té, a hores d’ara, escassa credibilitat, després dels viratges de Zapatero o Hollande cap a les tesis de l’austericidi, molt especialment quan el candidat de tota la socialdemocràcia europea governa en coalició a Alemanya amb Merkel. L’esquerra europea majoritària no representa a hores d’ara una alternativa creïble i la dispersió del seu vot cap a multitud d’alternatives radicals i/o euroescèptiques pot donar lloc a una fragmentació que tampoc servirà de gran cosa. Els únics que fan un bon negoci amb tot això són la multitud de propostes d’arrel “nacional” amb característiques populistes i xenòfobes. Qui hi té més a guanyar és l’extrema dreta, ja sigui la clàssica o la no tan clàssica.

A Espanya el plantejament electoral en clau interna és total i absolut. Així es llegiran els resultats, així s’han fet els eslògans i les idees-força de campanya i així s’impliquen uns líders dels grans partits que semblen jugar-se el seu futur. S’analitzarà el grau d’afebliment del bipartidisme dominant fins ara i la capacitat de situar-se algunes propostes emergents algunes de les quals són poca cosa més que una marca personal de tipus mediàtic. A Catalunya les claus interpretatives aniran sobre les correlacions sobiranisme/no sobiranisme i entre CiU/ERC. Crida l’atenció l’èmfasi que posen alguns en la “gran confrontació” de models que no és tal, amb com es dissimula per part d’altres quina és la seva adscripció grupal una vegada són a Europa. La reiteració en fer campanya en negatiu (la por al PP) del PSC m’arriba a l’ànima. No havia vist mai ningú a qui li agradés tant redundar en l’error.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s