Categoria: Articles

El sector carni i molt especialment el del porcí és fràgil. Un gran negoci en els cicles expansius basat en un sector ramader que resulta crucial en algunes comarques catalanes, però rodejat d’incerteses, volatilitat i moltes externalitats negatives. Els riscos sanitaris també són grans, cosa que condiciona preus i caigudes sobtades de les exportacions quan els països tercers es protegeixen. La indústria que se’n deriva, en forma d’escorxadors, sales de desfer i processaments diversos és la que crea ocupació. Indústries intensives amb mà d’obra que requereixen salaris i condicions molt precàries. Àmbit pels llestos que creen cooperatives de treballadors per evitar que les empreses tinguin una responsabilitat fixada sobre els ocupats i tothom sembli treballador temporal del qual desfer-se al menor contratemps. De manera paral·lela, bona part de les indústries són una estructura patrimonialment buida: molta facturació, escassa estructura i poc sanejades. Així, quan van mal dades, s’obvia qualsevol responsabilitat es va a la fallida i es torna a començar amb un altre societat. El regne de la despreocupació en el que, lògicament, els perdedors acostumen a ser els perdedors habituals, gent a més molt vulnerable i amb poca capacitat per fer-se valdre.

Tota la cadena del porcí genera moltes externalitats que si no es resolen la fan escassament sostenible, amb poca aportació de valor, el qual es concentra només en els beneficis percebuts pels promotors al final del procés. Les comarques amb forta concentració ramadera saben del greu problema dels purins, els nitrats i la contaminació dels aqüífers a més d’unes pudors que tampoc aporten res de bo al territori. Es digui el que es digui, es continua sobreabocant als camps de conreu que justifiquen disposar d’una determinada cabana porcina. Les solucions tecnològiques que haurien de resoldre el problema, llargament anunciades, en realitat ni són tals i tampoc s’han imposat.  El purí continua essent un residu, que no un abonament, que s’enterra en detriment mediambiental i ecològic, convertit no en un cost productiu sinó en un problema de tots. L’èxit econòmic dels escorxadors i de les sales d’especejament es basa a mantenir un cost de la mà d’obra anormalment baix. Per això es recorre a la immigració, amb baixos salaris, dures condicions laborals i capacitat de fer acordió amb el nombre d’ocupats segons la situació del mercat. Aquí no s’internalitzen els costos socials de tot plegat, les situacions de pobresa que es genera, l’escassa estabilitat dels llocs de treball…

I ara torna la pesta porcina en la seva pitjor versió, l’anomenada africana, que tot i no haver afectat de moment cap granja, ja ha impactat fortament el mercat, tancant-se destinacions importants com la de la Xina, amb la reacció immediata en forma de centenars d’acomiadaments que, en poques setmanes, seran milers i acceleraran la crisi en tot el sector. Que el portador de l’epidèmia sigui un entrepà amb embotit contaminat i que empastifi tota la immensa cabana de senglars de Collserola, si no fos tan tràgic, gairebé seria poètic. Uns animals aquests convertits en consumidors d’escombraries de l’entorn urbà i que es reprodueixen, fruit dels encreuaments amb porcs de granja, en una autèntica plaga incontrolada. Les preocupacions sanitàries resulten justificades, si la pesta salta al sistema estabulat pot resultar econòmica i socialment brutal. La cabana porcina de Catalunya és equivalent a la de població -vuit milions d’animals- i la indústria que se’n deriva més important encara, ja que ens hem convertit en l’escorxador de mitja Europa. Quan hi ha una crisi, com aquesta que ha començat, es veuen les costures i les incongruències del sector i l’activitat, les febleses i els elements d’insostenibilitat. Caldria corregir-ho, però no es farà. Quan es torni al cicle expansiu i es recuperin les vendes i els preus es continuarà com sempre s’ha fet, practicant la fugida endavant. Qui haurà pagat el preu real de la crisi serà la baula més feble, els treballadors. Es continuarà dient que el sector agroalimentari ha d’apostar per la innovació, per arribar directament al consumidor final i incorporar més valor en la cadena. Algunes empreses ho han fet i molt bé. La majoria, però, són capses buides que l’única cosa que fan és comercialitzar o bé activitats intensives de mà d’obra basades en una flexibilitat extrema. Quan hi ha pèrdues, se socialitzen.

La Cimera sobre el clima celebrada a la ciutat brasilera de Belém -el COP30- ha acabat amb un fracàs. La declaració final ni tan sols esmenta la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils, ni fixa cap objectiu en aquest sentit. La dinàmica política global, el predomini del negacionisme mediambiental ha provocat una reculada enorme. Això, malgrat que el la consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global, del qual ja se’n noten els efectes de manera força evident, és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de passar a les energies renovables sembla també força assumida i ja forma part de la nostra elecció a l’hora de comprar vehicles o decidir com escalfem la nostra llar. La publicitat sol contemplar ja els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) als centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de Bill Gates, inverteixen una gran quantitat de recursos en tecnologies innovadores i sofisticades que contribueixin a reparar almenys una part del mal infringit al planeta. L’augment de les temperatures és avui dia un dada molt a tenir en compte. Qualsevol estratègia de futur ha de considerar-ho. Es reacciona tard i de manera feble davant un problema que és global i que només pot tenir solucions globals. La governança mundial es mostra ineficaç, però també la convicció respecte a la urgència amb què ha de ser abordat. Occident és especialment responsable d’haver creat una antroposfera impossible, però l’augment de les temperatures actua com una força de desestabilització greu als països pobres i, especialment, a Àfrica. Fer les coses bé ja no és suficient.

Ha costat molt arribar a assumir que estàvem en una deriva destructiva a detenir; han estat necessàries moltes evidències perquè el tema dels límits mediambientals del planeta es considerés com un dada objectiva i no com una utopia. Quan els rics i poderosos també semblen estar preocupats, la política global sembla tornar-se regressiva. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria progressivament dominar la natura i posar-la al nostre servei. El creixement econòmic continu, ha estat la filosofia que ha mobilitzat tant esquerres com dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia indiscutible de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de sotmetre-la i dominar-la com si les seves possibilitats i capacitat de regeneració fossin infinites. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus no han començat a comptabilitzar-se fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint el malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en què es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre consum desmesurat induït i el desig de posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i cultura personal: el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual es sosté el sistema econòmic i social.

Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem al progrés i desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé amb fer possible un grau de benestar raonable per al conjunt de la població. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, és necessari imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Tal com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-nos, és un mite. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, de pensar diferent.

Aquests dies s’ha parlat molt dels patètics dies finals del dictador i de la transició política que es va obrir a partir d’allà. Imatges en blanc i negre que semblen més antigues que només de mig segle enrere. Sortosament i ni que fos només a escala estètica, els temps han canviat molt i resulta difícil sentir-se formant part d’aquell món polític i de la cultura que se’n derivava. Encara que els darrers temps estigui de moda posar-la en qüestió, la Transició posterior va resultar força exitosa, encara que imperfecte. Es va establir en pocs anys un Estat plenament democràtic, un règim ampli de llibertats i als vuitanta es va desplegar un Estat de benestar homologable a Europa i, a més, ens vam incorporar a la Comunitat Econòmica Europea amb la transcendència que això va tenir. Certament, ens vam haver d’empassar, ni que fos temporalment, una Monarquia amb vincles indignes amb la dictadura i que alguns poders de l’Estat no es transformessin de manera adequada i restessin com a rèmores del passat. Ens feia patir el caràcter colpista de l’Exèrcit, però al final el reducte més ranci i immodificable ha resultat el Poder Judicial. Que Franco es morís al llit no és un tòpic, resulta l’evidència que el franquisme encara que en decadència i descomposició no estava disposat a que se li passessin comptes i l’oposició democràtica no havia estat prou forta com per a imposar una ruptura.

Franco es va imposar liderant l’exèrcit en una Guerra Civil brutal, acompanyat d’una ideologia barreja del “xusquerisme quartelari” i d’idees provinents del feixisme italià. La particularitat va ser vincular-se estretament a la jerarquia eclesiàstica. Per això es parla d’un nacionalcatolicisme. Però al costat de Franco hi havia tota la dreta històrica, fins i tot la catalanista. Quan les tropes entren a Barcelona per la Diagonal el 1939, venien acompanyades o el suport explícit dels homes forts de la Lliga Regionalista, com Cambó, Joan Estelrich o Ventosa i Calvell que van practicar espionatge a favor seu durant la guerra, o amb intel·lectuals i periodistes com Josep Pla, Martí de Riquer o Carles Sentís. El Generalíssim podia semblar un pallasso violent i estúpid, però els sectors acomodats del país estaven amb ell, o almenys amb l’ordre social que ell significava. A la resta se’ls va atemorir amb una repressió implacable i imprevisible, feta d’afusellats i llargs i penosos empresonaments. Hi va haver un anomenat “franquisme sociològic”, gent que aposta a guanyador, a ser beneficiari de “cuponets”, prebendes i la pràctica de l’estraperlo. Als anys setanta, el mateix Franco afirmava de manera cínica que, enfront dels moviments antifranquistes que només mobilitzaven de manera molt modesta, ell comptava amb la “majoria silenciosa”. Una prova de la volatilitat de les preferències de part de la població és constatar que les mateixes balconades engalanades i plenes de gent que victorejaven al dictador, no fa gaire temps feien el mateix en defensa de coses que hi tenien poc a veure-hi. Viure per veure.

Aquests dies, la pregunta gairebé obligada és el perquè, especialment la gent jove, no veu tan malament un règim dictatorial i estan disposats a valorar avantatges a un sistema no democràtic. Certament, aquests sondejos donen resultats similars a tots els països i, de fet, l’extrema dreta guanya eleccions i té un suport mínim del 20 per cent a tots els països occidentals. S’ha instal·lat un relativisme sense ètica ni valors, un nihilisme on no se significa altra cosa que no sigui l’economia personal i la capacitat de consum. No hi ha més ideologia. Per molts, especialment pels que no són capaços d’imaginar el que va significar la dictadura, els sembla que enaltir-la és una manera de ser rupturista en temps faltats de propòsit, expectatives i, sobretot, de formació. La història, les humanitats i ciències socials, el pensament crític, han anat estant menystinguts en el sistema d’ensenyament.  Afirmen els alquimistes de l’educació que els estudiants només han d’adquirir competències, però no coneixements. Quan ja no es practica l’art d’ensenyar ni el d’aprendre perquè la societat vol títols, però no sabers que li permetin raonar, pensar i actuar com a ciutadans, ens porta a situacions com l’actual en què una part de la gent veu la política democràtica com un cost que ens podríem estalviar. La postpolítica o l’antipolítica tenen encara molt camí per córrer en un món que prefereix exhibir la ignorància i formar part d’un ramat digital.

El judici que té lloc al Tribunal Suprem contra el Fiscal General és un atac frontal a una de les institucions de l’Estat des de dins mateix del poder judicial, no és només un fet insòlit i de molta gravetat; evidencia la funció partidista que té el poder judicial a Espanya com a instrument polític contra la majoria governamental que no els hi convé, dinàmica aquesta que s’expressa en molts altres i flagrants casos. Que un Fiscal General, com qualsevol altre ciutadà, pugui ser encausat davant de la comissió d’un delicte, pot resultar normal si realment hi ha indicis seriosos d’haver comès una il·legalitat. La llei hauria de ser la mateixa per a tots. Però aquest, no és el cas. Tot el procés que ha portat al judici que s’està celebrant, ha estat ple d’irregularitats i sense un sol indici de criminalitat. S’han fet indagacions purament prospectives. Una denúncia d’un comissionista i defraudador fiscal confés, es defensa atacant i ho converteix en una causa política més contra el govern de Pedro Sánchez, encara que no hi hagi res a substanciar. S’acusa el fiscal, d’haver filtrat informació d’aquest especulador amb mascaretes i aconseguidor de favors per al grup sanitari Quirón en tant que parella d’Isabel Díaz-Ayuso, quan el mail en el qual pretenia pactar amb la judicatura es coneixia molt abans a totes les redaccions periodístiques de Madrid. El delinqüent que ha afirmat ser-ho, transmutat en acusador de la justícia, amb el Partit Popular i els mitjans afins convertint-ho en un cas més d’un pretès assalt a la divisió de poders per part del president del govern.

Això que es coneix ara com el lawfare, l’ús polític interessar de la llei i la justícia, no és nou, però ha pres en les darreres dècades una importància inusitada a Espanya i arreu del món. La justícia com a poder fora de control i de normes que actua de manera discrecional a favor d’uns interessos polítics i en contra d’uns altres, sabedora que no té res de justa ni d’imparcial. A Espanya és la judicatura un món especialment endogàmic i extremadament corporativista, amb característiques predominantment reaccionàries i que mai ha trencat els vincles amb el franquisme. Molts dels seus membres, no amaguen les simpaties polítiques i els més moderats voten al Partit Popular, amb qui tenen relacions molt nítides, però en realitat el que els agrada és servir a la dreta més extrema. Ajudats per cossos policials que estan a la seva òrbita, com l’UCO de la Guàrdia Civil, construeixen casos de manera artificial a partir de denúncies que fan els pseudosindicats d’extrema dreta (Hazte Oír, Manos Limpias…) els quals no s’esforcen gaire a construir la demanda a partir de retalls dels mitjans de premsa que tenen poc a veure amb la informació i el periodisme, alineats també amb la dreta més extrema i habituals intoxicadors (OKDiario, Infolibre…). Quan la transició democràtica, vam patir durant anys la por a les temptacions colpistes que podia tenir un exèrcit d’arrel i cultura franquista. Ningú es va preocupar de transformar a fons un Poder Judicial format per franquistes i deixebles d’aquests, tot esperant que la renovació generacional fes la funció renovadora. No ha passat, tot i honroses excepcions. Ara és l’autèntic cavall de Troia contra les institucions i la cultura democràtica.

La dreta populista ha posat al seu servei la judicatura, arreu. És un ninot en mans de Trump, Milei o Orbán, o bé l’instrument quan no tenen el poder per atacar les institucions democràtiques des de dins i provocar el tomb. La prevaricació ja no és un mal estrany que afectava en algun moment a un jutge individual que queia en la temptació, sinó una pràctica absolutament normalitzada en els nivells més alts de la professió. Els casos s’obren per raons polítiques, es tramiten políticament i amb l’agenda que convé per infligir dany polític. Quan interessa, com els casos de corrupció del Partit Popular o el cas Pujol, la tramitació s’allarga durant dècades, tot esperant que ja ningú recordi res o bé que els acusats siguin morts. En altres, la diligència és extrema i es fa coincidir, casualment, en processos electorals o bé en dates que tapen altres casos que cal amagar. Quan convé, la instrucció es fa de manera ben sorollosa i amb abundants “penes de telediari”, o bé es guarda una discreció absoluta. Els sumaris secrets es filtren a conveniència als mitjans amics que, ves per on, sempre són de la dreta més extrema. No hi ha cap mecanisme d’autocontrol dels jutges i, encara menys, la possibilitat, per grossa que la facin, de què ningú sigui apartat de la seva funció. Impunitat absoluta. Urgiria una reforma molt a fons d’aquest poder de l’Estat, la dreta, però, imprescindible per fer-la amb ampli consens polític i parlamentari, lògicament es negarà. Qui vol canviar l’àrbitre quan et va a favor. Continuarà jugant amb les cartes marcades i és aquesta la seva via per fer-se amb el poder.

A les darreres dècades, dominades culturalment pels postulats postmoderns, a més de la crisi dels valors democràtics i la influència nefasta de la tecnologia digital se’n desprèn un cert relativisme moral. Aquesta falta de conviccions i d’idees sòlides acostuma a derivar cap el nihilisme, en un no creure en res més enllà d’un mateix i la pretensió de consumir i d’acumular riquesa. Una posició que, intel·lectualment, pot resultar atractiva, còmode i apreciada estèticament, però que té poc sentit pràctic i que aboleix qualsevol noció de societat i de progrés de la humanitat. Quan va començar a desaparèixer la por a Déu i la religió va deixar de ser qui fixava els codis i els límits morals, va emergir en la filosofia una preocupació per assolir valors morals laics que permetessin mantenir un cert ordre social. A la Il·lustració, el sector anomenat “radical” va començar a imaginar un món sense Déu, com fou el cas de Diderot o del baró d’Holbach. Certs contemporanis van considerar que això posava en risc la mateixa noció de societat. Alguns, com Voltaire, tot i ser anticlericals, no es declaraven ateus sinó deistes, i veien en la negació del creacionisme i de l’existència d’un poder sobrenatural el principi del caos. Com va escriure el novel·lista rus Fiódor Dostoievski: “Si Déu no existeix, tot està permès”. Durant la Il·lustració, va ser Kant qui es va esforçar a plantejar una ètica sense creença ni temor religiós en formular el concepte d’imperatiu categòric. Es tractava de projectar sobre els altres la mateixa noció de bé que volíem tenir com a dret per a nosaltres mateixos.

El relativisme moral es connecta amb el postmodernisme a partir d’un filòsof de referència com Nietzsche, qui, en negar l’existència de Déu, va considerar que no hi havia cap llei moral. No hi ha distinció entre el bé i el mal. El relativisme cultural, el respecte a l’alteritat de valors i pràctiques, indueix a acceptar comportaments que en la Modernitat eren condemnables. Els antropòlegs culturals expliquen conductes “primitives” difícilment acceptables, però que, segons el codi moral postmodern, no s’havien de jutjar, ja fos la submissió de les dones, el sacrifici de criatures o les pràctiques de tortura. Com que les cultures no són comparables, la nostra visió crítica queda desautoritzada en nom de “l’imperialisme cultural”. Així, les declaracions universals dels drets humans, que han estat una forma pràctica i comprensible de fixar uns “drets globals”, han estat rebutjades i considerades elements d’imperialisme occidental per part de l’anomenada “teoria crítica” fins als nostres dies. Es consideren totalitzadores, imperialistes i poc respectuoses. No és estrany que els pensadors francesos simpatitzessin amb la revolució dels aiatol·làs a l’Iran el 1979 i que Michel Foucault visités el país i escrivís textos elogiosos al respecte. De la mateixa manera, els símbols culturals islàmics que també representen opressió no són criticats per aquells que militen dins el marc mental establert pels filòsofs francesos.

El nihilisme que impregna el pensament dels filòsofs francesos ha tingut un llarg recorregut fins als nostres dies i ha servit de base per a estratègies i relats polítics que operen en l’àmbit de la destrucció de qualsevol certesa, però també de qualsevol codi ètic i moral. Especialment Jacques Derrida ha inspirat els principals “enginyers del caos” de la política actual, com l’americà Steve Bannon, el britànic Dominic Cummings o el rus Vladislav Surkov. Es tracta de transmetre emocions que reforcin certes tendències i prejudicis, encara que aquests no es basin en la realitat. S’ha comprovat a les xarxes socials que és fàcil influir en les persones mitjançant falsedats que reforcin els seus estereotips negatius, mentre que convèncer amb la raó resulta molt més complex. Ja ho deia i ho practicava Joseph Goebbels a l’Alemanya nazi: una notícia falsa requereix moltes proves perquè algú reconegui el seu error.

ESCÀS SENTIT DE COL·LECTIVITAT

Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable. La dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos que, abans, se sentien representats pels partits progressistes i d’esquerres. L’Amèrica de Trump, la Itàlia de Meloni, l’Hongria d’Orbán o l’Argentina de Milei en són bons exemples i no els darrers: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció, acaben votant a qui afirma que, el primer que farà, és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Uns utilitzen molt les estratègies populistes, però, els altres algunes coses no deuen haver fet del tot bé.

Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions progressistes, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments amb relació  al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La significació de la feina té molta més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina. 

L’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o els bancs. 

El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. 

Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està acabant amb la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania. 

​El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques progressistes ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de “drets”. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos o a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental.

Ha començat un tall d’aquesta via ferroviària que està previst que duri un mínim de setze mesos. No és poca cosa. Els efectes sobre la gent que necessita el servei són ingents. A Vic té efectes demolidors sobre els molts estudiants que arriben cada dia a la universitat. Sobre el paper, l’oferta supletòria de busos hauria de cobrir les necessitats dels afectats, però la concentració d’aquests justament a Vic genera problemes de col·lapse de trànsit difícils de resoldre. És obvi que grans obres d’infraestructura generen problemes que resulten suportables per assolir un bé major com és la necessària actualització d’un equipament ferroviari que havia quedat ancorat en el segle XIX i, avui en dia, de practicitat més que dubtosa. Hi ha qui diu que “economia són comunicacions”, afirmació que probablement és exagerada, però resulta força encertat vincular les possibilitats de desenvolupament econòmic, i de benestar de la ciutadania afegiria jo, amb una xarxa adequada i moderna de sistemes de transport. No és el cas de Catalunya o, més ben dit, no ho és del tot. La xarxa de transport ferroviari de rodalia deixa molt a desitjar. La seva fiabilitat és escassa, s’acumulen els retards, les avaries i tota mena d’incidències, cosa que provoca la desesperació i indignació d’uns usuaris que són, en general, d’un escalafó social i econòmic que ho necessita i no té alternativa.

El retard ferroviari a Catalunya és endèmic i poc presentable. Sens dubte el millor mitjà de desplaçament en distàncies curtes i mitjanes, però convertit en un suplici pels usuaris que en pateixen de manera contínua el seu deteriorament. El problema és que posar al dia el conjunt de la xarxa requereix molts diners i també de molt temps, ja que són obres llargues, complexes i costoses. Però ens hi hauríem de posar. Probablement, el precari i mal funcionament d’aquest servei és d’aquelles coses que desgasten al govern de la Generalitat. Podrà dir que s’ha trobat tot el sistema ferroviari de rodalia en un estat de deixadesa lamentable. Però en política, els problemes per més històrics que siguin, es carreguen sobre qui té el govern en un moment determinat. És el preu de la falta de memòria inherent tant a la pràctica com al posicionament polític. L’oposició ho sap i ha fet del protagonisme de les incidències als mitjans un dels seus principals cavalls de batalla. Obvien, lògicament, que quan ells governaven i va ser durant moltes dècades, no van fer res per a resoldre-ho o bé millorar-ho. Bé far, doncs, el govern de Salvador Illa en prioritzar i ser eficient en la modernització i normalització del servei ferroviari. Hi poden anar unes eleccions.

Un tema en què les possibilitats de fer-hi demagògia són moltes. És bo recordar que l’autonomia de Catalunya es va posar a rodar el 1980. Han passat quaranta-cinc anys la meitat dels quals el president de la Generalitat va ser Jordi Pujol. No es va fer res en matèria ferroviària, més enllà de la inversió de l’AVE cap a Madrid a instàncies del govern espanyol. Rodalies mai va interessar, potser perquè de manera simplista es considerava que els seus usuaris no se significaven gaire com a votants convergents. L’R7 de la que parlem, es va plantejar de tancar-la fa trenta anys perquè no era rendible. Certament que en la gestió ferroviària Renfe-Adif ha tingut especial paper la decisió de l’Estat que, generalment, ha estat tèbia i desmotivada. Però des d’aquí, mai s’ha posat la qüestió com a preferent, fins i tot quan s’ha estat clau en la governabilitat de l’Estat. Les prioritats han estat unes altres: policia, radiotelevisió, llengua i, en cap cas, comunicacions. En aquest àmbit, a més, s’ha optat per posar el davant la construcció de carreteres i autopistes més que no pas trens que articulessin realment el país. En l’eufòria de la darrera dècada i mitja en crear “estructures d’Estat”, tampoc els trens de rodalia hi figuraven, es preferia el que és simbòlic en lloc del ferro i la maquinària. La Catalunya-ciutat a la qual aspirava el noucentisme només serà una realitat en la mesura que estigui ben articulada i comunicada d’una manera eficient i moderna. La profusió de busos a carreteres i autopistes com a alternativa ens apropa a formes més aviat tercermundistes de desplaçar-nos.

El capitalisme ha demostrat ser un sistema de recreació i reinvenció permanent. En la seva versió digital actual, es reprodueix i resulta imparable. Les seves formes de desenvolupament sempre han comportat crisis i conflictes, sovint tan salvatges com necessaris per simplificar les formes de competència i consolidar la posició dels vencedors. Els processos de “destrucció creadora” acostumen a generar nous triomfadors, així com un reguitzell de derrotats. No és una ideologia específica, no té grans defensors. Sembla generalment assumit que, en el sistema de mercat, la innovació tecnològica és l’element dinàmic que indueix a una millora contínua de la productivitat i del nivell general de riquesa. La incorporació de nova tecnologia es considera inherent al progrés i, gairebé ningú, es planteja que pugui ser quelcom esbiaixat, i encara menys dirigit i en directa dependència de la voluntat d’una societat. Predomina l’acceptació acrítica del que és nou i els seus efectes perversos són considerats com el preu a pagar per tant d’avenç, com si la modernització portés inevitablement associats efectes col·laterals que cal acceptar. La tecnologia és determinista i s’ha d’acceptar amb totes les seves conseqüències. La capacitat per descartar qualsevol indici de reflexió sobre els canvis profunds, alguns molt poc desitjables, que estem vivint és immensa. Estem en una societat de l’acceptació, justament adormida per una distracció comunicativa que ens indueix a actuar com a éssers conformats. Ja no hi ha espai per al pensament i l’acció crítica.

Un dels aspectes que ha convertit el capitalisme en un sistema imbatible és la seva capacitat per evidenciar de manera reiterada que no té alternativa possible. Sembla no haver-hi horitzó més enllà de treballar, produir i consumir. La resignació es presenta com l’actitud inevitable. La depredació industrial del segle XX, on hem multiplicat la producció per cinquanta, ha consumit més energia que en tota la història de la humanitat. Hem quadruplicat la població i fet el pas cap a un globalisme en les darreres dècades que hauria de significar, segons els seus doctrinaris, una generalització de la riquesa i del benestar. Pura ficció. En el moment actual, se’ns indueix a una dependència tecnològica que ens sobreinforma, ens distreu, i que sobretot ens dirigeix, anul·lant qualsevol possibilitat de plantejament o consideració col·laborativa.

El capitalisme sobreviu perquè esquiva els seus obstacles escapant cap al futur. De fet, no existeix una noció tancada del concepte de “capitalisme” més enllà de la propietat privada, del lliure mercat i dels seus efectes en forma d’estímul a la generació de riquesa i a la creació de desigualtat. Com ha fet notar Slavoj Zizek, “no existeix un punt de vista mundial capitalista, ni una civilització capitalista” pròpiament dita. Justament la globalització econòmica ens ha mostrat que el capitalisme pot acomodar-se a totes les civilitzacions, religions i sistemes polítics. L’exemple de la Xina de combinar un sistema comunista amb la versió més extrema de l’economia de mercat a partir del “un país, dos sistemes” que va consagrar Deng Xiaoping, és força eloqüent sobre la seva versatilitat. La seva dimensió és ja absoluta. La tradicional divisió entre els pobres i els relativament rics s’està transformant en un abisme creixent.

Tot i que alguns auguren amb les tecnologies exponencials la fi del capitalisme, en realitat allò que tenim al davant és la crisi de la noció capitalista de la socialdemocràcia, basada en el treball i en mecanismes fiscals i salarials de redistribució. La liquidació de qualsevol vestigi de regulació laboral ens porta a una realitat escindida entre posseïdors i desposseïts. La incapacitat dels governs per gravar els beneficis dels gegants tecnològics el deixa neutralitzat per desenvolupar qualsevol mena d’agenda social moderadora. Justament seran les grans plataformes les que assumeixin progressivament, en nom de la major eficiència privada i de la possessió del coneixement, els grans serveis essencials i molt especialment el de la salut, o el de la ciberseguretat. Poder quasi absolut que anirà de la mà d’actituds de “blanqueig empàtic”, amb pràctiques de capitalisme compassiu fent una certa apropiació de les crisis humanitàries com a quelcom que requereix solucions privades. L’Estat ja no hi és, ni se l’espera. La filantropia, és poc més que una forma d’especulació a més d’una estratègia de màrqueting.

Estem en un món en el què la política i els polítics atreuen les ires d’una ciutadania humiliada, defraudada i sense propòsit ni sentit de col·lectivitat. S’ha imposat l’actitud postpolítica o antipolítica com es reflecteix amb l’ascens imparable de les extremes dretes, les quals tenen el seu millor ecosistema en la polarització extrema i l’ús d’un llenguatge desfermat, tot proposant-se com els redemptors davant unes classes mitjanes atemorides i uns sectors populars que se senten abandonats.  En realitat, però, no hi ha política si entenem aquesta com l’espai de plantejament i resolució dels grans reptes i conflictes, com l’àmbit en el qual es donen curs a les prioritats estratègiques del que és col·lectiu, en detriment de la immediatesa del que és purament individual. El món del comerç, la producció i les finances globalitzades tenen moltes dificultats per casar amb un món polític preferentment institucionalitzat en l’àmbit geogràfic i mental dels Estats nació. Els grans temes que té la humanitat confosa tenen un abast que excedeix en molt les possibilitats de resolució dels estats, i no s’ha desenvolupat un sistema de governança global adequat per assumir els reptes de l’escalfament global, els grans conflictes bèl·lics que més enllà dels seus formalismes tenen el seu punt d’arrencada en la desigualtat o l’establiment de sistemes fiscals harmonitzats i que evitin la competència deslleial en el moment de deixar de pagar impostos. La impotència de les Nacions Unides amb relació a Gaza n’és una bona evidència.

La política institucionalitzada s’ha resignat a ser un déu menor, fins i tot havent incorporat les maneres tan poc amables que hi predominen. Com més falta ens fa la política i els lideratges eloqüents, més és fora de la realitat i els bons dirigents encara més estranys. La crisi de la política és prèvia i va més enllà del descontentament i frustració que pot haver generat la crisi econòmica i la seva llarga repercussió. Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat. Com tampoc ajuda la percepció que el discurs més antiestatista de les elits va lligat a què l’estat protegeixi i doni aixopluc als seus interessos. O com els guanys particulars es tornen en socialització de les pèrdues, assumides, i això no deixa de ser una ironia, amb els ingressos fiscals provinents majorment de les rendes del treball, en una mena de redistribució de riquesa en sentit invers a la que semblaria lògica. Fa temps que vam començar a anar cedint en els nostres drets de sobirania ciutadana amb la compensació d’anar adquirint un paper de consumidors compulsius, no perquè la nostra renda ho fes possible, com per la trampa d’una insostenible facilitat per a l’endeutament. La profunda crisi dels sistemes i de la cultura democràtica no és passatgera. Els efectes del capitalisme cognitiu i financer fonamentat en grans monopolis tecnològics, ha tingut efectes econòmics i socials insuportables. Alguns dígits en positiu en el PIB no ens evitaran de ser al final d’una època i haver de canviar el paradigma de referència. El creixement econòmic en termes antics ens evitarà la nostra progressiva deriva cap a la precarietat i la pobresa.

Recuperar la noció de ciutadania, rescatar l’orgull i la voluntat d’exercir com a tals, semblaria un bon inici per tornar a situar les coses allà d’on mai haguessin hagut de sortir. Una ciutadania repolitizada i reempoderada que assumeixi unes dosis d’autocrítica i d’error. Com ha escrit David Harvey, “les idees tenen conseqüències i les equivocades poden tenir conseqüències devastadores”. El món a què hem anat a parar, no és el resultat de l’acció conspirativa dels plutòcrates de l’1%, ni que el món sigui governat exclusivament per les corporacions. Determinades hegemonies s’han assolit de manera escrupolosament democràtica. Tot i que les responsabilitats sobre la desraó a què hem arribat no es puguin repartir de manera igualitària entre la ciutadania i les elits econòmiques i polítiques, entre la població i l’establishment dominant. Certament, hi ha errors compartits. Els ciutadans ens equivoquem sovint, optem en l’àmbit polític i econòmic amb una certa frivolitat, i estem lluny que les nostres opcions responguin a la racionalitat, ni tan sols als nostres interessos. De fet, sovint ens inclinem per una ficció sobre el que més ens convé. Pot semblar una boutade, però votar és un acte eminentment polític del qual se’n deriven conseqüències. Algunes apostes poden comportar menor benestar econòmic i molta major conflictivitat política i social. No és temps, encara, de lamentacions, però sí d’afrontar la política i el nostre futur amb una nova actitud.

El genocidi que practica Israel a Palestina, a diferència d’altres que s’han practicat al llarg de la història, té la particularitat que és retransmès en directe i compta, a més, amb l’arrogància pública dels botxins sobre el que fan i pensen fer, amb un supremacisme i la negació del caràcter humà de les víctimes que resulta difícil de digerir. Les imatges que ens arriben resulten insuportables. El patiment i humiliació de la gent de Gaza resulten insuportables per qualsevol persona digna d’aquest nom. Milers i milers de persones han mort o estan greument ferides pels bombardejos indiscriminats, la perversió dels franctiradors que juguen a matar els que fan cua per obtenir alguna cosa semblant a aliments, l’ensorrament programat dels edificis, la destrucció programada dels hospitals o bé la inanició per fam. Tot un catàleg pervers de formes d’aniquilar un poble que ha tingut la mala sort històrica de viure en un territori que el sionisme creu que és seu en tant que poble elegit per Déu. Que un estat teocràtic com Israel sigui posat com a exemple de democràcia a l’Orient Mitjà resulta surrealista. El món no pot acceptar aquesta barbaritat que s’està cometent, acceptar-ho ens en fa corresponsables.

Fer les coses d’amagat no les fa més dignes, però exhibir les atrocitats de manera oberta i menystenir les víctimes tot anunciant el que els espera als que queden no té nom en l’escala de la maldat humana. Ho supera tot. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 morts, però la relatora de les Nacions Unides o bé algun exgeneral israelià parlen de multiplicar ja per deu aquesta xifra. Estem davant una “solució final” en la que s’anuncia que es faran desaparèixer dos milions de persones. Un ministre israelià es vantava aquesta setmana que s’estan repartint amb els Estats Units el negoci immobiliari que desenvoluparan una vegada Gaza només siguin runes i no hi quedi un sol palestí. La idea de Trump de fer-hi un ressort de luxe davant del Mediterrani, i que semblava una boutade, s’ha demostrat un projecte en tota regla. Aniquilació, guerra i negoci van de bracet. Tot això, lògicament no es pot justificar per l’existència de Hamàs i el seu assalt del 7 d’octubre de 2023. Hamàs és un producte de l’estratègia d’aniquilació del poble palestí que practica Israel que ja fa uns anys en va promoure la creació per tal de debilitar el moviment més aviat pacífic i laic d’e la OLP. El sionisme extrem que domina la política israeliana creu que en el món actual dominat per les idees d’extrema dreta, tenir barra lliure per acabar amb el “problema” palestí de la manera més bestial i explícita possible.

El concepte “dret internacional” ha quedat fulminat els darrers mesos. L’exèrcit d’Israel ha bombardejat cinc països diferents, ha matat dirigents i governants d’altres nacions, tot en nom de la seva seguretat. Les institucions internacionals que ho condemnen, ho fan amb la boca petita en el millor dels casos, quan no miren cap a una altra banda. Un silenci eixordador. A la Unió Europea, només Espanya ha aixecat la veu i ha pres mesures polítiques i econòmiques. Alemanya amb tota la mala consciència històrica que acumula, continua essent el proveïdor més gran d’armes de l’exèrcit israelià, després dels Estats Units. Les mobilitzacions en pro de Palestina i l’ús reivindicatiu dels seus símbols són reprimides a molts països europeus. El discurs polític d’extrema dreta que predomina a bona part d’Europa ha fet seva la defensa d’Israel, faci el que faci tot acusant la ciutadania que posa el dit a la nafra del que està passant, de practicar l’antisemitisme. Gairebé tota la dreta europea, espanyola o catalana ja és extrema i utilitza un llenguatge d’una brutalitat extrema. Quan es nega i fins i tot com acaba de fer José María Aznar de justificar una aniquilació genocida, quin marge per a la dignitat ens queda? El que està passant i passarà marcarà el nostre futur de manera brutal. En el camí, tal com va afirmar un antic ministre israelià, Israel ha malbaratat el seu dret a existir com a Estat. El que havia de ser un espai de llibertat i referència per la diàspora dels jueus, s’ha convertit en una condemna.