Ètica i tecnologia

La ciència i la tecnologia juguen un paper definitori de les nostres vides. Cada vegada més. Tot i que ens resultin incomprensibles els camps d’investigació més avantguardistes i l’ús d’un argot de superexperts, les seves cada vegada més immediates i impactants aplicacions pràctiques transformen l’economia i la societat de manera més espectacular i dràstica del que ho han fet mai les idees polítiques i socials. Ningú va decidir sobre la conveniència o no de desenvolupar i disposar d’internet, però la veritat és que va aparèixer i els canvis que ha provocat, i amb ell tota la cultura digital, ha resultat la major disrupció de la història, com a mínim des de la revolució industrial. Sembla com si el realment important en el món i en les nostres vides no es decidís, sinó que es produeix espontàniament. Les capacitats científiques i tecnològiques actuals, ens situen sovint davant dilemes ètics i morals d’un cert calat, o almenys ho haurien de fer. Un món aquest privat i al marge de tot control i sense que les prioritats es fixin de forma democràtica. Amb el sistema de cambra fosca, no es garanteix la “llibertat” investigadora de tecnòlegs i científics com algú podria argüir, sinó els interessos empresarials que lògicament hi ha darrere de la costosa activitat recercadora. Les innovacions són de tal calat que sovint es produeixen sense un marc legal prèviament definit, el qual s’haurà de desenvolupar a posteriori quan alguns efectes perversos ja s’han establert i quan el debat possible està mediatitzat per interessos ingents que han adquirit les grans corporacions. La lògica monopolista dels gegants de la informàtica i de les grans plataformes d’Internet és una prova d’això, tenint els estats que sotmetre a Apple, Microsoft o Google a grans processos judicials per evitar l’establiment de monopolis i mantenir, almenys les aparences, que segueix funcionant el lliure mercat. 

Tecnologia : Tecnología ética o de sostenimiento

Sense caure en una desconfiança malaltissa en relació a la ciència i la tecnologia, la veritat és que el tema dels límits al que és humanament acceptable existeix, ens ho plantegem o no, com hi ha un problema en relació al manteniment de la privacitat que algunes aplicacions tecnològiques estan obviant d’una manera quasi escandalosa. La dependència de caire gairebé feudal, de submissió als designis i a la lògica de grans corporacions com Apple o Google, és preocupant en termes de llibertat individual. Una certa idiotesa per a la novetat i pel darrer en aplicacions tecnològiques a la moda, ens impedeix discernir o donar importància que estem lliurant la nostra individualitat, la nostra privacitat a grans empreses, intromissió que no toleraríem que ho fes directament l’Estat. S’ha instal·lat la creença que tot és mesurable i quantificable. Es registra cada clic que fem i cada paraula que introduïm al cercador. Tot és observat i registrat. La tecnologia, en els nostres dies, substitueix la funció que antany estava reservada a la religió. S’ha convertit en una mena de refugi contra tota incertesa, però no es tolera la llibertat de pensament fora del seu estricte marc de funcionament. S’ha dotat a la ciència i als aplicatius tecnològics d’una funció ideològica, consistent a proporcionar de certesa, ser un punt de referència i proporcionar un sentit a la vida. Sembla com si a hores d’ara, tota noció de progrés s’hagués concentrat en el coneixement científic i tecnològic.

L’imperi del tecnològic té els seus perills i les seves disfuncions, així com la necessitat de protegir alguns valors bàsics de la nostra societat que corren el risc de veure’s assaltats i arrasats. Potser alguns aspectes dels treballs en biotecnologia siguin els que resulten més inquietants. Els avenços en aquest camp permeten literalment reescriure el codi de la vida, com qui reescriu la programació informàtica. Hi ha qui considera que els científics d’algunes companyies que estan treballant en això, canviaran la raça humana tal com la coneixem avui dia. Això, convertiria, comparativament, la revolució digital en alguna cosa minúscula. Ja no es tracta de coneixement biològic per combatre o preveure malalties, es tracta que per primera vegada en l’evolució que un producte de l’evolució pugui modificar-se a través de l’enginyeria. La humanitat, així, podria estar en els albors de la creació de noves espècies, modificar les existents i modificar-se a si mateixa. El darwinisme pot quedar com una cosa del passat en la mesura que la genòmica pugui practicar una arquitectura biològica dissenyada per ajustar-se als desitjos, les bogeries o a les demandes del mercat. Que es pugui reescriure la vida és notablement inquietant, més quan el que és possible a nivell científic no hi haurà codi ètic o prohibició governamental que pugui impedir que s’acabi realitzant. 

La derrota de la societat americana

Probablement Joe Biden acabi guanyant les eleccions nord-americanes, però el reconeixement d’això li costarà molts dies i grans esforços institucionals i judicials. Com havia anunciat prèviament, Donald Trump no acceptaria una derrota la qual al seu parer i la dels seus seguidors només era possible si li robaven les eleccions. El pitjor dels escenaris  electorals que es temien s’ha acabat produint: una victòria demòcrata molt ajustada i el no reconeixement d’això per part d’uns republicans disposats a litigar fins on faci falta i, de pas, fer terra cremada i destruir la credibilitat de les institucions i del sistema polític. Al carrer, grups armats posseïts per teories conspiratòries com les que difonen grups tant demencials com QAnon, disposats a anar fins al final en aquesta bogeria. Trump potser al final ha d’abandonar la Casa Blanca, però el trumpisme es queda en una societat americana profunda i llastimosament dividida.

I és que Trump ha instituït una nova manera de fer política, la qual entre altres coses consisteix en arrasar amb tot i en no donar per bona cap regla del joc. Una manera d’actuar i de construir el relat que ja s’ha imposat en diversos graus d’intensitat a bona part del món. És el que ara es porta. En les eleccions americanes actuals, només ha existit ell. Ha ocupat el centre de l’escenari i ha anat marcant l’agenda segons el seu criteri i percepció. No hi ha contrincant, a ningú l’interessa qui és Joe Biden ni el que pensa fer. Tot resulta dual entre seguidors enardits i votants que no el suporten i fugen de tanta desmesura. Aquesta és la seva victòria inqüestionable encara que després les xifres finals no li donin la presidència. En el seu extremat egocentrisme no hi ha lloc per ningú més i allò que li pertoca de natural només li pot ser usurpat o espoliat per la conjunció de les forces del mal. Poca sofisticació en el raonament, esquemes senzills.

Qué es la teoría de la conspiración QAnon? - El Orden Mundial - EOM

Malgrat el que deien les enquestes l’arrelament profund en la societat americana del que significa el trumpisme és ja molt gran. No haurà estat un fenomen incidental. Després de quatre anys de disbarats, de sortides de to, de pèrdua del lideratge dels Estats Units al món, d’apostes econòmiques i diplomàtiques quimèriques i d’una gestió de la pandèmia deplorable, no només no l’ha abandonat el seu electorat sinó que haurà tingut més de cinc milions de votants nous. I el que es pitjor, la fractura de la societat americana és ara més profunda del que havia estat mai i les possibilitats d’enfrontaments violents són alts en la mesura que campen una gran quantitat de milícies armades. Pura distòpia quan això està succeint al país més ric del món i que, almenys teòricament, el condueix. El món de Silicon Valley, de Wall Street o el Nova York més cosmopolita coexisteix amb territoris i poblacions decadents, amb una Amèrica profunda reaccionària, irritada i paranoica. Hi ha un “cinturó d’òxid” de zones industrials amb els treballadors abandonats a la seva sort, territoris d’empobriment on la població s’ha sentit menyspreada pels flamants i competitius titulats universitaris que ocupen els millors llocs de treball i s’emporten totes les oportunitats. Hi ha una Amèrica que encara considera la immigració com a uns expoliadors de les poques engrunes de benestar que quedaven al país i dels suposats valors fundacionals de la nació, però també una Amèrica d’immigrants que volen dialèctica bèl·lica i mà dura amb els governs dels països dels que ells han fugit.

Si alguna cosa sap fer el populisme és apropiar-se dels malestars socials i donar-los canalització i projecció política. Es tracta de proporcionar un “enemic”, proveir una causa per a la que mobilitzar-se i, especialment, recórrer a la pulsió més elemental i emocional per activar a l’acció. Malgrat resultar pintoresc i repulsiu, Donald Trump és un mestre en tot això, és l’egòlatra que centra i activa tota la maquinària. Posseeix Trump alguna cosa fonamental: cap mena d’escrúpol, ni cap aturador moral. Aquesta dinàmica, certament no resol cap mena de problema de fons ni millorarà la vida dels seus votants. Tampoc ho pretén. És un mer espectacle fonamentat en el narcisisme combinat amb els interessos de classe dissimulats per una narrativa demagògica. El problema, entre altres, és que s’emporta per davant tota noció de societat i qualsevol vestigi de decència.

Brots verds a Llatinoamèrica

Enmig dels nefastos indicadors de la COVID que despullen la nostra societat i posen en evidència les immenses febleses, a Bolívia i Xile s’han donat processos que poden induir a un cert optimisme i evitar caure en l’espiral de la derrota. L’aclaparadora victòria electoral de l’esquerra del MAS certifica la voluntat de la ciutadania boliviana de continuar avançant de manera cohesionada i fa fora del poder a una dreta extraordinàriament reaccionària que havia arribat ara fa un any al govern de manera vergonyant de la mà d’un cop d’estat clarament dirigit, com si tornéssim als setanta, des de l’ambaixada dels EEUU. En la croada contra els governs anomenats nacional-populars llatinoamericans, derrocar el de Bolívia i la figura exòtica d’Evo Morales resultava crucial per enfortir el retorn de les oligarquies al poder d’un continent sud-americà del que ningú interessa la situació des seus habitants però en canvi sí els abundants recursos del sol i del subsòl. Des d’Europa, l’indigenisme de Morales ens podia semblar folklòric en excés i el seu discurs i formes exageradament populistes. La realitat, però, és que va proporcionar als indígenes una condició de ciutadans que els havien negat els governs conservadors i oligàrquics durant bona part de la seva història. Els va retornar la seva dignitat, a més de portar a terme unes poderoses transformacions econòmiques que anaven traient al país del secular endarreriment i a una part significativa dels seus habitants de la misèria. Amb la primmirada visió europea, probablement no ens acabaven d’agradar les formes de Morales, el qual segurament no es va saber retirar a temps i va voler estirar la seva presidència portant a terme una dubtosa reforma constitucional. Però resulta inqüestionable que durant els catorze anys de polítiques progressistes el PIB del país es va triplicat, la pobresa extrema ha passat del 40% de la població al 15% i la ciutadania amb ingressos mitjans ja supera el 60%. L’esperpèntica dreta que va ocupar el palau presidencial bíblia en mà ara fa un any també va ser mol eloqüent quan el primer que va fer va ser incendiar la fornida biblioteca del reputat intel·lectual i vicepresident fins aleshores, Álvaro García Linera. Ara ha estat derrotada de manera contundent i aclaparadora.

La senadora Jeanine Añez asume la presidencia de Bolivia sin quórum en el  Parlamento | Hoy

A Xile s’ha aprovat en referèndum trencar definitivament amb l’etapa del dictador Augusto Pinochet, exigint una nova constitució. Pot semblar un pronunciament purament simbòlic, però té molt calat. La dreta governant no va tenir més remei que donar sortida amb la consulta a unes poderoses i fins i tot violentes mobilitzacions que exigien un canvi profund en la política però també en l’economia xilena. La dictadura va portar a aquest país a ser camp d’experiments de les polítiques neoliberals més extremes, sense serveis públics i sense cap mena de protecció social, pretenent erigir-se en un model de desenvolupament per a tota l’Amèrica Llatina basat en el més radical laissez-faire. Amb el pas dels anys, i sobretot a partir de la crisi de 2008, la davallada econòmica del país i la seva fractura social ha estat brutal. Les classes mitjanes notablement precaritzades i empobrides i cada vegada més sectors socials exclosos, contrastant amb una classe dominant que ha acumulat riquesa de manera gairebé impúdica. En un país sense cap mena de xarxa de protecció social els malestars van acabar explotant, especialment contra la dreta governant encara d’alguna manera emparentada amb el dictador, però també contra tot el sistema polític de partits que clarament no es van adonar de la situació de desempara i humiliació, com tampoc van saber reaccionar proposant alternatives. Les grandioses mobilitzacions, en alguns moments caòtiques i irades, van forçar el referèndum sobre l’extinció de la carta magna. Pels xilens, el procés d’elaboració d’una nova constitució ha de significar l’inici d’un procés de canvis profunds en l’àmbit polític, tallant amb el sagnant passat, però sobretot econòmics i socials. Necessiten una nova perspectiva, noves oportunitats i un nou repartiment. El dubte és si en el sistema polític xilè algun partit serà capaç de bastir un projecte engrescador i emancipador tant de les poques famílies històricament dominants i dedicades a les activitats extractives com de la subjugació a un model purament exportador de primeres matèries i de la subordinació als Estats Units. Malgrat tot, s’obren temps d’esperança.

Urbanisme tàctic

L’urbanisme és tant antic com ho és l’existència de les ciutats. Ordenar i planificar els entorns urbans així com el territori és un termòmetre de civilitat i de progrés. A Europa, enfront les caòtiques aglomeracions urbanes que es varen constituir a l’època medieval -agregats insalubres sense cap planificació i noció d’espai públic-, l’expansió urbana i les noves necessitats del món industrial van portar a un creixent ordenament de les ciutats. Hi havia més gent, més necessitats, major diversitat d’usos, així com imponderables de salut i de seguretat a tenir en compte. Amb el triomf del capitalisme i de l’ordre burgès calia, a més, que les ciutats com també les edificacions, establissin i expressessin de manera nítida la jerarquia de classes socials. Les ciutats s’estructuraven en barriades cada una d’elles representativa d’una pertinença. Progressar era moure’s en l’espai urbà. L’ascensor social et podia facilitar canviar d’entorn: més netedat, millors serveis, espais públics més amplis, major seguretat i diferent xarxa de relacions. L’especulació urbanística acompanyava tot això, essent la gran via d’enriquiment contemporani, mentre el planejament urbanístic, meitat art i meitat tècnica, intentava establir unes regles del joc amb normatives i disciplina, tot projectant escenaris de futur. Si alguna cosa els dos darrers segles conté abundants dosis d’ideologia implícita, aquesta és la teoria i pràctica de l’urbanisme. Darrera una ciutat i el seu planejament hi ha un model de societat. Es poden legitimar predominis i grans negocis o bé reequilibris i prioritzar allò que és públic i col·lectiu.

Urbanisme tàctic en temps de pandèmia, més enllà de la picabaralla política

A les últimes dècades del segle passat com en el començament d’aquest, s’ha fet en general un bon urbanisme a Catalunya. En tot cas, molt superior al desori i a la falta de planejament anterior. Va ser l’època del predomini progressista als ajuntaments catalans com també hegemònic en el gremi dels arquitectes i urbanistes. Hi havia molts mancances i nyaps a resoldre que ens havia deixat l’herència del franquisme. Així, gran part de les ciutats catalanes han estat endreçades, han incorporat serveis, han guanyat qualitat urbana i han tingut un desenvolupament coherent. El referent de tot això ha estat la ciutat de Barcelona, convertida als ulls del món en exemple de la ciutat mediterrània monumental, compacta, amb coexistència d’usos i capital del bon disseny. Però justament aquí es posa en evidència l’estancament, quan no clara declinació, dels plantejaments urbanístics que havien estat vigents. Ara una ciutat en fallida per la saturació turística, l’especulació pura i dura amb l’habitatge, la degradació de l’espai públic, el declivi econòmic i el predomini d’exercir de parc temàtic. Però, sobretot, víctima d’una insuportable falta d’idees tant polítiques com tècniques. És en aquest context de falta de projecte on s’ha imposat tant a Barcelona com a bona part de les ciutats del país això que s’anomena l’urbanisme tàctic.

Aquest urbanisme de mirada curta fa honor als temps líquids en els que vivim, amb impulsos que tenen a veure amb la immediatesa però sense cap plantejament sòlid i amb una certa profunditat. Actuacions frívoles, sobreactuades, que intenten empatitzar amb públics i demandes específiques, però parcials i faltades d’una visió de conjunt de ciutat. L’espai vial i l’entorn públic s’està convertint en un paisatge insofrible, pintant de mil i uns colors l’asfalt i les voreres, la significació dels quals resulta desconeguda a la majoria de la gent, com també amb profusió de separadors, blocs de formigó creant laberints intransitables, carrils bici que no porten enlloc, molta senyalística sovint confusa quan no contradictòria… Que el trànsit rodat s’ha de reduir a les ciutats és un tema en que tots estem d’acord per raons mediambientals i de benestar, però senzillament prendre mesures que el compliquen no fan sinó col·lapsar i afegir estrès tant els ciutadans que van a peu com als conductors. A les ciutats mitjanes, dificultar el trànsit rodat sovint el que comporta és criminalitzar a aquells de fora que voldrien i haurien d’entrar a la població. Tot porta a que la gent es quedi als polígons perimetrals -cada vegada més importants- i que la vida interna, especialment la comercial, vagi deprimint-se. Hi ha una autèntica plaga de populisme urbanístic, potser carregat de bones intencions, però que crea molts més problemes dels que resol. En urbanisme, menys és més. L’espai nítid i la simplicitat són valors molt superiors al barroquisme i a un excés d’intervencionisme que no afegeix cap valor. Quan no es tenen idees clares i sòlides, el que s’acostuma a fer és a actuar de manera exagerada. Així, es converteix un espai públic que hauria de ser atractiu i amable en un autèntic galimaties.

La distopia liberal

La crisi del coronavirus està evidenciat els insostenibles nivells de desigualtat econòmica i social de les societats actuals, però a més funciona com un element d’aprofundiment d’aquesta desigualtat endèmica. Fins i tot un darrer informe del Fons Monetari Internacional (FMI) parla de l’efecte “desproporcionat” de la pandèmia cap als més pobres i a la necessitat d’augmentar la càrrega fiscal als més rics i a les empreses rendibles per tal de pagar la factura de la crisi i destinar els renovats ingressos a la salut i a la protecció social. En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme i ara els resultats són més evidents que mai. Com fa notar i manera eloqüent el novel·lista J.M.Cotzee, “l’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives, és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. 

Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” en relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”. Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant des dels anys vuitanta fins avui, s’ha imposat el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, el que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat. De fet, durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats, va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials, juntament amb el component de resignació que li aportava la cultura catòlica.

InspirAction on Twitter: "Gracias Antonio Fraguas de Pablo #Forges, por  tantas viñetas denunciando siempre desde el humor el escándalo de la # desigualdad. Te recordaremos siempre en ellas! #DesigualdadObscena…  https://t.co/S4GOrPRwW2"

La desigualtat econòmica i social es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals de signe radical com Stuart Mill, van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema de herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre. Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials, per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’Estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. Però fins i tot això es va perdre. El capitalisme desinhibit, postmodern i tecnològic, de les darreres dècades, però, ha fet una aposta de màxims on més que persones en situacions diverses el que hi ha són guanyadors i perdedors.

El retorn de la Inquisició

En pocs dies han saltat a la palestra informativa dos temes que encara que tenen poques coses en comú han servit per evidenciar la barreja insana que es pretén fer entre el que és personal i el que és polític, com també l’esperit inquisitorial no tant de la ciutadania com d’una cultura molt imperant en els mitjans de comunicació molt àvida i estimulada quan es tracta de “fer llenya”. Em refereixo a les imatges d’un alcalde ebri i a les filtracions sobre possible assetjament sexual per part d’un ex-diputat. Tant un cas com l’altra s’han magnificat, repetit i reiterat als mitjans fins acabar criminalitzant a dues persones de manera injustificada. Al fer córrer imatges i fer acusacions grandiloqüents i gratuïtes no es té en compte el dany que s’infligeix a persones, en molts casos de manera irremeiable, ni al fet que en una societat lliure allò que és personal s’hauria de mantenir estrictament en aquesta esfera. No es tracta de defensar ni dir que es bo excedir-se en el consum d’alcohol, però si ho fa incidentalment en el seu temps d’oci, això no converteix a algú en més bon o mal polític. Certament que es desitjable que els polítics tendeixin a ser exemplars en el seu comportament, però no podem pretendre que estiguin alliberats de cometre els errors o caure en debilitats pròpies de la imperfecció humana. Hem d’aspirar a tenir polítics i dirigents capaços i honestos, modèlics en la seva entrega al servei públic, però no líders carregats d’una impostada perfecció que sempre sol ser moralisme irreal. Resulta significatiu en aquest cas, que el gran “pecat” van ser l’existència d’imatges, les quals van permetre magnificar el fet i alhora fer-ne una reposició reiterada per a la humiliació i escarni de la persona i per al dubtós gaudi morbós de la societat. Tot i resultar comprensible per la pressió patida, el denigrat va fer malament dimitint de manera precipitada ja que resultava acceptar una “culpa” que políticament, però també personalment, era inexistent. I més es va equivocar el seu partit si és que el va forçar a fer-ho, cosa que desconec.

TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓN – ROLMASTERS

En el cas de l’ex-diputat estem davant d’un episodi de caïnisme i venjança política tan típic de en algunes organitzacions. Un filtrat d’informació cap a un determinat mitjà que ja ens indica el grau d’enfrontament que s’està donant en aquell espai polític. Una propagació que deixa indefens i posa al peu dels cavalls un “inculpat” sense possibilitat de defensa. No es diu el què, sinó que només s’insinua. Així el lector pot imaginar el que vulgui. Cal suposar que no estem parlant de cap acusació de les que tenen la consideració de delicte i cabuda en el codi penal, doncs de ser així ja s’hauria substanciat per qui ho hauria de fer. El tema és més sibil·lí i de reminiscències totalitàries. “Expedients oberts” i “conductes impròpies” segons normatives internes d’una organització que creu ha d’anar més enllà del que regeix a la societat i així depurar els imperfectes. Tot plegat remet a codis de conducta sectaris i a la convicció que es pot intervenir en la vida de les persones de manera discrecional, amb la pretensió a més de portar a terme processos d’admissió de culpa i de reeducació. Quina por. Desconec si l’acusat va tenir o no actituds poc considerades o no adequades en les relacions personals que són inherents al treball en qualsevol organització i a la vida social. Però no m’interessa ni hauria de ser qüestió de debat públic. Hi ha coses que formen part de les relacions interpersonals, amb els errors i incomprensions que es vulgui, i és justament en aquest àmbit on s’han de dirimir i resoldre. Utilitzar friccions  per degradar a les individus, per construir-los causes generals per a destrossar-los personalment i acabar amb la seva credibilitat, és precisament el que practicava de manera molt refinada l’estalinisme rus o el maoisme xinès de la “revolució cultural”. Només la vida pública resulta saludable quan allò que és personal i privat es manté en l’esfera íntima.

Desescalada

El relaxament massa ràpid i precipitat després de la primera onada de la COVID sembla estar al darrera de la força amb que està colpejant la segona onada a Espanya. La Comunitat de Madrid seria l’exemple més clar de negligència sanitària i política tot intentant convertir la gestió de la pandèmia en un pols polític de la dreta enfront del govern de Pedro Sánchez. Una manera gairebé criminal d’entendre i practicar la política. Probablement, l’error del govern central va ser la de posar punt i final el més ràpidament possible a l’estat d’alarma pel desgast polític que li suposava i cedir el control i cedir la presa de decisions sobre el tema a les comunitats autònomes. A partir d’aquí el desori ha estat notable. Certament que algunes autonomies han fet una rigorosa i acurada gestió –País Valencià, Astúries…- però en altre s’ha instal·lat com a primacia boicotejar tot el que plantegés l’Estat i alimentar un relat de conflicte sense assumir una veritable responsabilitat. D’un control exhaustiu de canvis de fases es va passar a la negació d’evidències i de xifres de contagi, intentant afirmar sempre que els altres estaven pitjor. En l’entreacte de les dues onades, com hauria d’haver estat preceptiu, no s’han reforçat les estructures sanitàries i el personal mèdic ni s’han contractat els rastrejadors que se sabia que eren imprescindibles. Les taxes de contagi s’han disparat perquè no s’ha volgut establir restriccions per evitar el que creien tenia un fort desgast polític. Bona part d’Europa ha fet les coses millor i els resultats ho avalen. A Alemanya s’han aïllat zones  a partir dels 50 casos per cada 100.000 habitants, mentre a Espanya només es fa a partir de 500. Inclús a l’habitualment caòtica Itàlia les coses s’han fet millor: confinaments, rastrejadors i reforçament del pressupost de salut. No hi ha miracles.

La incidencia de COVID-19 en cada barrio o zona sanitaria de Madrid |  Newtral

La prestigiosa revista científica The Lancet ho ha explicat de manera clara. A Espanya ha fallat el sistema efectiu de cerca, testeig, rastreig, aïllament i suport abans d’aixecar, com tots anhelàvem, el confinament. I també, s’afirma, ha fallat la dotació del sistema sanitari, les mesures de control fronterer i la falta de criteris clars sobre els llindars  en els que s’havia de prendre decisions. I ha fracassat, sobretot, un sistema de gobernança que si ja en la normalitat té notòries disfuncions en moments excepcionals pot resultar letal: dispersió i confrontació institucional, el malèvol instint a no menystenir cap situació per dramàtica que sigui, a avivar la confrontació política. La tardança en intervenir la Comunitat de Madrid per part del govern de l’Estat pot explicar-se en nom de la prudència, però ha resultat una temeritat. Era evident per tothom que el govern de Díaz Ayuso no estava interessat en consensuar res ni en deixar-se ajudar sinó en generar un caos que els permetés aixecar el relat del victimisme. A Catalunya coneixem bé aquest tipus d’estratègies i, de fet, on més s’ha assemblat la gestió de la COVID els darrers mesos al desastre madrileny, és Catalunya. Les xifres d’afectats i la profunditat del repunt ho expliquen, com també l’especial debilitat d’un sistema sanitari públic notablement maltractat des de fa anys. Les xifres són eloqüents. Mentre Alemanya destina un 9,5% del PIB a despesa sanitària, Espanya només el 6%. Dins la Unió Europea, Espanya té 14 països per davant. Però a Catalunya només hi dediquem el 4%, qüestió de prioritats.

En el punt àlgid de l’impacte de la pandèmia a la passada primavera, quan el fantasma de la mort arbitrària semblava campar pels nostres carrers de manera amenaçadora, ens vam omplir la boca, i molt especialment els polítics, que hi hauria un abans i un després, que no se’ns tornaria a agafar desprevinguts i que canviarien les prioritats donant major importància a la salut, el benestar i a tot allò que era realment essencial. Paraules que, com resulta ara evident, se les va emportar el vent.

No ens ho mereixem

Que el president de la Generalitat sigui inhabilitat per penjar una pancarta pot semblar ridícul, i realment ho és. Continua la lectura de “No ens ho mereixem”

La cultura de l’individualisme

El sistema econòmic i social en què estem immersos té tints més aviat foscos. El capitalisme en la seva fase actual no té bon aspecte. Continua la lectura de “La cultura de l’individualisme”

Els perquès de la concentració bancària

L’anunci de la fusió de CaixaBank amb Bankia va camí de ser el gran aconteixement econòmic d’aquesta tardor. Continua la lectura de “Els perquès de la concentració bancària”