Categoria: Articles

L’ofensiva ideològica de la dreta hispànica, ja entregada del tot als plantejaments més extrems, avença de manera ràpida. Si s’acaben imposant electoralment el que ens espera resulta francament preocupant. Sembla que la dreta política moderada filla, també, de les idees il·lustrades s’hagi fet fonedissa. Arguments classistes, xenòfobs i de nacionalisme tribal s’acompanyen de postulats religiosos no només previs al Concili Vaticà Segon, sinó que entronquen amb creences irracionals pròpies de la cultura religiosa medieval.  No són lluny del dret diví, el creacionisme, el terraplanisme o que la possessió d’ànima sigui només atribuïble als blancs i homes. Sembla una quimera, però en aquesta direcció anem. La demencial dirigent política madrilenya Isabel Díaz Ayuso acaba d’anunciar que a la Comunitat de Madrid s’aprovarà una llei del “concebut no nascut”. És a dir, es crearà una norma que contra tot criteri científic i humanístic, convertirà en posseïdor de drets els embrions abans de desenvolupar-se i, si s’escau, néixer. La idea, resulta, només que es formuli, com a insòlita i inquietant. És una barbaritat jurídica, biològica i de concepte. Els drets individuals haurien només d’anar lligats a una existència real, a una condició de persona que només és inherent a l’acte del naixement. Com fan els moviments pro-vida que combaten el dret a l’avortament, implica pensar que l’embrió és el resultat de l’acció i de la voluntat divina i no de la naturalesa amb la prèvia decisió voluntària de les persones i, en especial, de les dones que tenen la darrera paraula sobre tenir fills o no tenir-ne.

Donar naturalesa d’humanitat a l’embrió i fer-lo depositari de drets establerts per la llei significa una amenaça velada als drets de les dones a decidir sobre el seu cos i sobre la seva voluntat o no de procrear. Un salt de segles enrere, una ofuscació natalista que pretén intimidar contra l’ús del dret a l’avortament i contra la llibertat dels humans realment existents. Que el que és només un germen pugui ser ja comptabilitzat com a membre de la unitat familiar amb tota mena de reconeixements legals resulta una barbaritat difícilment aplicable i demostrable la finalitat de la qual és la de crear sentiment de culpa en la dona embarassada si és el cas que aquest no sigui producte de la voluntat i la llibertat. La idea subjacent que això és una mesura per reactivar una natalitat més aviat baixa a les societats occidentals no fa digerible el tema com tampoc serveix per a res. Es tenen menys fills que antigament, per sota de la taxa de renovació de la població, per la falta de suport i ajudes socials per fer opcions més natalistes que tenen uns costos econòmics familiars insuportables així com dificultats de conciliació amb la vida professional molt difícils. Quan l’extrema dreta -i Ayuso en forma part- ho formula, assumeix, encara que de moment sense dir-ho, que ens hem d’activar, els blancs i autòctons, en la reproducció perquè si no la immigració anirà ocupant el nostre lloc; és una idea pobra i miserable, però que cala en certa gent, que hi ha en marxa un moviment orquestrat anomenat “el gran reemplaçament” que conspira per ocupar i fer-se seu el món occidental. Negació i intents de tornar enrere en relació a les societats interculturals del nostre temps, afirmació supremacista talment com a les èpoques del colonialisme decimonònic.

En realitat, pot ser que estiguem davant d’un foc d’encenalls, però amb forts efectes ideològics i polítics. Com en les fanfarronades del trumpisme, es llencen propostes extremes per tal de connectar amb els sectors antiavortistes en creixement i, especialment, amb tota la carcúndia religiosa més rància que practica més el pensament màgic i opressor que no pas l’espiritualitat. Els grups ultradretans proliferen arreu i, a Madrid, campen amb tota llibertat, posseïdors d’una influència que els dona disposar de mitjans de comunicació, domini de les xarxes i un finançament generós per part de les administracions autonòmiques i municipals més dretanes. Es busca, també, connectar amb un poderós moviment evangelista, extraordinàriament reaccionari i perillós, que determina fortament els resultats electorals als Estats Units i a tota l’Amèrica Llatina. Reconèixer  qui no és ni hi és té el sentit de desplaçar els conceptes de racionalitat, ciència, humanitat o de llibertat real fora de la cultura política dominant, per situar-hi el dogmatisme religiós, el pensament màgic i el fanatisme opressor. Ens està quedant un món molt bonic…

Els rumors, les notícies falses, els intents d’intoxicació…, són inherents a qualsevol societat, però mai no havien estat tan dominants i inseparables com ho són ara. Ens conformen. Antany, s’atribuïa el predomini de la rumorologia per damunt de la informació a una qüestió, precisament, d’escassetat d’informació fonamentada i veraç. El món d’internet ha demostrat que això no és així: com més gran és el bombardeig d’impactes, més vulnerables ens tornem a la falsedat i a la postveritat; resulta impossible destriar la veritat de la fal·làcia enmig de tant soroll ambiental. La nostra perplexitat i desorientació ens indueixen a prendre partit més per qüestions emocionals que no pas estrictament racionals. Internet i, molt especialment, les xarxes socials ens empenyen a tancar-nos en bombolles i a escoltar les opinions només de manera selectiva. Vivim dins d’una caixa de ressonància que ens impulsa, de manera inevitable, a escoltar, creure i amplificar els rumors falsos que circulen en el nostre entorn. És cert que en microsegons podem disposar d’informació veraç per contrastar-los, però, en la lògica de les xarxes, difícilment la veritat arriba a imposar-se sobre una mentida. Segons el Pew Research Institute, el 93% dels nord-americans creuen que els àrabs van destruir el World Trade Center, mentre que només l’11% dels kuwaitians pensa que els terroristes àrabs en van ser els autors.

Potser és el jurista nord-americà Cass Sunstein qui ha sistematitzat millor com es produeix la creació i la propagació de la rumorologia en el món de la Xarxa. El rumor neix i circula amb èxit en la mesura que existeix un brou de cultiu, unes conviccions prèvies dels qui l’accepten i el recolzen. Qui l’origina ho sap. La progressió geomètrica de la difusió a internet fa la resta. És el fenomen de la viralitat. El rumor es difon en primer lloc en forma de «cascada social». Si la majoria de la gent que coneixem el valida, nosaltres també tendirem a creure’l. Com menys sapiguem del tema, més predisposició tindrem a donar-li credibilitat. Internet és ideal per a això. A YouTube, els vídeos més populars atrauen cada vegada més atenció no perquè siguin millors, sinó perquè són populars. És el típic efecte ramat.

Una segona forma de difusió del rumor és el que s’anomena la «polarització de grups». Quan es debat a les xarxes des de l’afinitat intel·lectual, la tendència és extremar les posicions, mentre es rebutgen els arguments sòlids contraris per una propensió a «l’assimilació esbiaixada». Es nega tot allò que contradiu les nostres conviccions i les del «grup». L’intercanvi d’informació dins d’una mateixa línia intensifica les creences preexistents. Les nostres opinions s’enforteixen quan són corroborades i, com més s’enforteixen, més tendeixen a esdevenir extremes. També la preocupació de les persones per la seva reputació pot incrementar l’extremisme, ja que volem que es tingui una bona opinió de nosaltres i no aparèixer com a pusil·lànimes.

Es viu còmodament en la ignorància. El mateix procés que crea informacions falses les fa molt resistents a la correcció. Com més informació veraç hi ha en sentit contrari, més ens aferrem al prejudici inicial. En el fons és un fenomen de «dissonància cognitiva». Busquem i creiem la informació que ens proporciona plaer, i evitem i rebutgem la que ens resulta pertorbadora. També es posa en marxa un mecanisme de «cascada de conformisme». Volem estar integrats en la nostra tribu digital i afirmar que creiem allò que els altres creuen. Funciona el mecanisme clàssic de «l’espiral del silenci». La majoria de la gent té una por natural a l’aïllament i, a l’hora de manifestar opinions, procura identificar-se i després sumar-se a l’opinió majoritària, la qual serà anomenada «consens». Ens falsegem el coneixement a nosaltres mateixos per no discrepar de l’opinió de la massa i sentir-nos plenament integrats i valorats. Els dinamitzadors dels grups de WhatsApp també exerceixen aquesta funció estimuladora en la conformació del grup i d’una certa intimidació envers la discrepància. Les xarxes socials, més que no pas oferir llibertat, ens encasellen i proporcionen multitud de mecanismes d’inducció i de control. Tendim a atrinxerar-nos en «veritats funcionals», encara que siguin manifestament falses.

Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme, escriu: «El subjecte ideal per a un govern totalitari no és el nazi convençut ni el comunista convençut, sinó l’individu per a qui la distinció entre els fets i la ficció (és a dir, la realitat de l’experiència) i la distinció entre el que és vertader i el que és fals (és a dir, els criteris del pensament) han deixat d’existir». La mutació cognitiva que està generant la tecnologia digital està dissolent la relació històrica entre consciència, política i llibertat. L’automatització està substituint la raó política. S’imposa el terme «governança», que implica l’automatització en la presa de decisions i en la interpretació de les dades. Això significa la fi de la política en la mesura que entenguem la democràcia com una cadena automàtica de procediments lògics que substitueixin les eleccions voluntàries i conscients. La intensificació dels influxos provoca una pertorbació de la capacitat cognitiva.

Primer, la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment per a rics sense gens d’interès esportiu. En acabat, el road show de Fórmula 1 que es va celebrar al centre  de la ciutat. Després la visita papal convertida en una escenificació pública de confessionalitat, justament en una societat laica. Va seguir l’enaltiment de la Sagrada Família -recordar, que és un temple expiatori-, i a Gaudí com a arquitecte enaltit a la condició de santedat. Ara, el tancament de la ciutat per a l’espectacle de l’inici del Tour de França, esdeveniment aquest que per acollir-lo es paguen uns bons calerons. I podríem afegir el Primavera Sound, el Sónar… Barcelona convertida en parc d’atraccions, pendent de la imatge que transmet al món en forma de grans espectacles, tot menystenint la vida dels barcelonins tot convertint la ciutat en tensionada i impagable el fet de viure-hi. Molts ho beneeixen: espectacle gratuït al bell mig de la gran ciutat, i l’orgull de ser al centre dels grans moments. Satisfacció d’uns turistes necessitats de sorpreses i girs continus de guió per combatre l’avorriment inherent a aquesta activitat. Tot pel benefici de la turistificació d’una ciutat que ja ha superat de molt la sostenibilitat d’aquesta activitat. Madrid hi va arribar tard, però hi posa tot l’esforç amb una profusió de mitjans públics i privats. Grans esdeveniments esportius del motor, del tenis, mundials del que sigui, una promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona”, però amb tota la potència que li dona ser capital d’Estat…

Resulta molt discutible que precisament Barcelona hagi de jugar a això. És un model més de passat que de futur. No cal reforçar la marca turística, més aviat al contrari, i Barcelona hauria de tenir altres prioritats en benefici dels seus ciutadans. Pot semblar una obvietat, però les ciutats, abans que res, són per viure-hi i han d’estar al servei del benestar dels seus ciutadans. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en espais tan centrals, igual que uns pressupostos d’obres que sempre es beneficien de recursos públics ingents i calendaris d’urgència. Una cosa més aviat poc progressista, un tret al peu per a un relat municipalista d’esquerres. Cultura de l’entreteniment i el missatge que la privatització de l’espai públic no té cap problema. Esports, molts d’ells per a classes altes, per al gaudi de sectors acomodats, que són els qui segueixen els grans esdeveniments arreu del món. L’elitisme per bandera i la despossessió de la ciutat per a aquells que l’habiten.

Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella, la brutícia, la marginalitat, la pobresa i l’exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. És aquest el model de ciutat que necessita Barcelona? Alguna cosa no encaixa. Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys una referència com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Imaginada com un gran espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal un cop va descobrir el mar i va començar a estimar-se amb Pasqual Maragall. La turistificació més vulgar n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit com a ciutat de residència. Ja no és per als qui hi viuen, que no poden pagar-la ni sostenir-la. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és accentuar aquest paper. El món actual, més que per territoris, està conformat per ciutats. Grans urbs que reuneixen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement.

Les ciutats globals (Londres, París, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam…) aspiren a totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats, ni encara menys protagonisme. Els estats nació ja són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atreure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser una referència de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrere l’esplendor que ofereixen hi ha moltes misèries, patiments, expulsions de la població cap als marges i una multitud de problemes sense resoldre. Barris degradats que conviuen amb processos de gentrificació, manca d’habitatges, turistificació insuportable, manca de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció… Darrere dels lluentons de ser ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser, per als seus dirigents i per a les classes dominants que tallen el bacallà, mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat en la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles brillants del music-hall, tenen una història trista i una realitat depriment quan baixen de l’escenari.

Quan les pulsions negatives, xenòfobes, insolidàries o totalitàries no s’expressen de manera pública i es mantenen a l’àmbit del que és personal, íntim i privat, acostuma a indicar que hi ha una hegemonia cultural de la cosa col·lectiva, solidaria, integradora, de prelatura de l’estat de dret, de la primacia de la llibertat… La condició humana és capaç dels millors i pitjors sentiments i actituds, expressant-se el millor o el pitjor no en funció de la “maldat” com amb relació al que predomina en la societat. L’hegemonia cultural en un moment determinat té molt a veure amb la política i la condiciona de manera molt notable. Ho explica molt bé el teòric italià Antonio Gramsci, però no cal llegir-lo per entendre una cosa que resulta molt evident. Si predomina l’individualisme, el que se salvi qui pugui, l’egoisme i els diners com a mesura de l’èxit i el paper en la societat; poc hi té a dir l’ètica kantiana, la fraternitat o bé la compassió. Quan el món, l’entorn que habitem està dominat per les idees i conductes menys amables, expressar les pitjors pulsions va esdevenint normal. La societat empitjora, esdevenen més irritants i repulsives les mateixes relacions socials, mentre les posicions polítiques s’enverinen i la democràcia es va buidant de contingut fins a ser posada realment en perill. Hi ha massa frivolitat, entorn un atrinxerament polític que fomenten les dretes, convertit en un càncer que està acabant amb les institucions i el comportament democràtic.

La normalització de la desqualificació i l’insult no només es produeix en l’àmbit polític. La societat, o almenys una part, copia maneres i s’hi sent a gust. No cal saber ni estudiar gaire per excel·lir en això, només posar-hi desvergonyiment, tot sabent que no generarà un rebuig social generalitzat. Que un jugador de futbol, des del balcó d’un ajuntament democràtic, pugui instigar al públic a cridar “Pedro Sánchez, hijo de puta”, és força indicatiu del grau de degradació al que hem arribat, així com de la permissivitat que tenim cap a un comportament tan menyspreable. Però no és només aquest fet, l’expressió pública d’idees xenòfobes o racistes ja es fa amb plena naturalitat, tant al Parlament com a les terrasses de bar, com també l’antipolítica i la defensa de l’autoritarisme enfront de la democràcia. Es branda l’individualisme més salvatge, el privat i privatiu, enfront la preocupació col·lectiva, ja sigui en forma de pagar impostos o sigui en el manteniment dels serveis públics bàsics d’una manera digna. Si voleu dit de manera senzilla, el feixisme ha tornat i s’expressa, sovint sense saber que ho és, de manera oberta. Ja sé que “feixisme” descriu un moviment polític d’un altre context històric i que la història no es repeteix. Amb formes una mica diferents, sense uniformes paramilitars i no apel·lant a cops d’estat militars, el cor del pensament, però és fonamentalment el mateix. És el “feixisme 2.0” en feliç definició de l’historiador italià Steven Forti.

A Catalunya, sempre singulars, el nou feixisme té versió catalaníssima alhora que també espanyolíssima. El segon és la translació d’un moviment que és espanyol, europeu i global. Només cal veure els darrers resultats electorals en països de l’Amèrica Llatina. El primer, que lliga el racisme inherent a l’antiimmigració, ho fusiona amb l’independentisme. És una deriva de la quimera del Procés; ho reconeguin o no els seus protagonistes, és el seu fill. Tants anys de propaganda supremacista, de centrar-ho tot en la identitat, tanta cultura tribal, crear un enemic antagònic per tal de cohesionar al “poble català”, ha portat al fet que una part de les classes mitjanes i dels sectors populars, s’agafés a un discurs antipolític i antidemocràtic més o menys fusionat amb “Els Pastorets” d’en Folch i Torras. Tot això va ser sembrat a la segona dècada d’aquest segle d’una manera molt irresponsable. Artur Mas va voler fer de flautista de Hamelin, tot portant molta gent a valors que en realitat són totalitaris -el triomf de la voluntat- que s’havien d’acabar manifestant de manera frustrada. Comença un mal cicle polític i social pel país, l’atreviment reaccionari anirà en augment i pot acabar una forta conflictivitat social. Creure que es pot cavalcar el tigre engegat, s’ha demostrat que gairebé mai és possible. No és un tema menor el cap on s’acabin decantant unes classes dominants, una burgesia, que amb l’harakiri de Junts, no té qui la representi.

CONTRASENTITS

El capitalisme contemporani pateix la paradoxa de dependre d’unes tecnologies que augmenten exponencialment la productivitat del treball, però aquesta millora de la productivitat no repercuteix ni en els treballadors ni en la societat. Una gran capacitat de creació de riquesa, més que mai, però menys capacitat de que aquesta es reparteixi i en gaudeixi bona part de la societat. Més capacitat productiva genera dosis més altes de desigualtat i d’empobriment, en un món en què una part de la seva població va esdevenint prescindible. Una autèntica “economia de l’absurd”.

Actualment, quan esquerra i dreta parlen del capitalisme, es refereixen a una entitat imaginària. Els mercats lliures competitius ja no existeixen, són un mite. Ens trobem en una economia dominada pels oligopolis, sense que els Estats puguin o vulguin fer gaire per evitar-ho. Les grans empreses s’han apoderat dels reguladors a través del sistema de portes giratòries. És el que es coneix com a “captura reguladora”. La regulació acaba exercint la funció inversa: impedeix l’entrada de nous participants. És evident que, com més concentració hi ha, més rendibles són les empreses, majors dividends i més baixos són els salaris.

Dècades de desigualtat en un creixement sense precedents han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a l’airada reacció populista. Els guanyadors de la globalització i del predomini extrem del mercat es van anar allunyant dels perdedors i van establir un distanciament social creixent, fregant el desarrelament. El moviment Black Lives Matter, que havia començat als Estats Units l’any 2013, també es va estendre arreu del món de la mà d’un context ja molt procliu a la defensa de les identitats. Tot i que actualment el tema de la diversitat i el seu reconeixement es viu com una qüestió gairebé histèrica, de frontera, la realitat és que el conflicte i la diversitat són inherents a les societats democràtiques. No s’hauria d’esperar que el paper de les institucions sigui acabar amb els conflictes i amb els interessos contraposats, sinó canalitzar-los de manera consensuada.

En aquests temps tan inclinats a la melancolia, a sentir-nos en el buit de l’abandonament, caldria recuperar o establir un cert horitzó de certesa. De fet, l’esperança és el material amb què sempre s’han construït les utopies de l’esquerra. No es tracta de construir cap refugi irracional ni de crear una nova fe que substitueixi un Déu ja inexistent. Cal establir una perspectiva il·lusionant, encara que aquest optimisme no sigui prou clar ni definit. Necessitem adquirir una nova actitud per resistir l’estat actual del món i, alhora, dotar-nos d’una possibilitat de futur. Seguint la filòsofa Hannah Arendt, cal sortir d’aquest pou d’inquietud, solitud i desafecció si no volem que la humanitat torni a convertir els temps foscos en una quimera.

Certament, la democràcia ha canviat molt en temps d’hegemonia digital i de l’impacte de la intel·ligència artificial. Que internet i les tecnologies digitals han capgirat profundament la nostra economia i la nostra societat és quelcom força indiscutible, com ho és que encara no som enlloc. Uns canvis radicals, difícils de digerir en molts sentits, amb efectes multiplicadors i imparables. I tot això es produeix i s’accelera de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis tecnològics, econòmics, polítics, culturals i de valors. No només ens han canviat les condicions de vida, sinó que han modificat la mateixa noció del que és la vida. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que tenia antigament i, en aquest procés de liquidació de l’exercici del lliure albir, ens està convertint en éssers previsibles i programables.

Evidentment, la revolució digital com la IA no són una cosa circumstancial, sinó que han vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles. Sorprèn la naturalitat amb què gran part de la ciutadania està acceptant aquests canvis tan disruptius, com si fossin l’exponent dels grans ideals de progrés en què ens vam instal·lar fa segles, com la seva conseqüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes del món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabliment de relacions de submissió i domini, gairebé de vassallatge. La devota entrega a què ens prestem en relació amb les grans corporacions convertides en icones tecnològiques no té parangó. En paraules de Klaus Schwab, qui ha dirigit durant molts anys el Fòrum de Davos, els canvis que vivim i els que venen, són tan profunds que no afecten només el “què” i el “com”, sinó també “allò que” som.

Ha passat fa pocs dies al meu poble. Uns joves han apedregat el lloc on viuen una família provinent de la immigració, tot expressant el rebuig que els genera gent d’altres procedències. Una reacció animal, inexplicable humanament, que és el resultat dels discursos d’odi que malauradament estan massa en voga en el nostre país. Amb declaracions grandiloqüents sobre la “prioritat nacional”, “primer els de casa” o bé “els estrangers venen a delinquir”, qui ho afirma comença a generar boles de neu que acaben perquè ments simplistes, faltades d’ètica, moral i bondat, transformin les seves frustracions en una croada contra els més febles. Això, no ha passat en un barri conflictiu i tensionat socialment i culturalment per sentits d’identitat que creuen estar en disputa. La població on ha succeït en un entorn rural que ha crescut els darrers anys amb famílies joves de classe mitjana, gent força acomodada, i on la població dita “immigrant” està immensament per sota de la mitjana del país o de la comarca. Un lloc majoritàriament benestant, diríem, amb gent d’arrels culturals gairebé uniformes i on s’exhibeix públicament una catalanitat extrema que facilita actituds discriminatòries. Els “diferents”, pocs i molt ben integrats. De fet, quan escric això, penso que bona part de la gent d’aquesta població hem vingut de fora, no som autòctons, doncs tant estrangers com la família agreujada, si és que la manera de valorar a la gent ha de ser la distinció entre els “meus” i els de “fora”.

Estem davant l’expressió de racisme en estat pur, d’un rebuig de caràcter ètnic i xenòfob, també per l’assignació de distincions de creences religioses que tant hi posen èmfasi alguns discursos criminals que es van normalitzant en el dia a dia de la política catalana i que després alguns ciutadans reprodueixen ja de manera oberta i ostentosa a la plaça pública, a les terrasses de bar o bé a les xarxes socials. També, el menyspreu per a la pobresa. Hi ha una reculada en valors que eren bàsics en la nostra cultura democràtica, igualitària i extremadament respectuosa amb la diferència. També en l’atenció i consideració cap a la baula feble del nostre entorn. Tot això està perdent peu, predomini, de manera molt ràpida. Les idees miserables, discriminatòries, campen amb una naturalitat esfereïdora i la sensació és que només estem davant del començament. Darrere aquest pensament excloent i les actituds bàrbares, no hi ha la llibertat, sinó el totalitarisme. El respecte i la cohesió social és un bé que costa de construir i molt poc posar-lo en crisi. La multiculturalitat és una realitat inqüestionable, també que la diversitat és una característica altament positiva. Com sol passar sempre, els pitjors no són aquells que es presenten amb la cara més racista, discriminatòria i totalitària, els quals provoquen la reacció de les persones dignes que, vull pensar, encara són els més. La majoria social saludable comença a escardar-se, a diluir-se, quan acceptem i donem per bo el discurs relativista, el d’aquells que diuen no ser xenòfobs, però després de l’afirmació sempre hi posen un “però…”

Que hi hagi opcions polítiques obertament excloents -hi ha enquestes que parlen, per Catalunya, ja d’un suport combinat del 30% de l’electorat-, tot i ser molt greu, no és probablement el pitjor. El problema rau en el fet que marquen l’agenda política, cultural i ideològica. Escolto massa discursos que s’hi van assemblant, però, especialment, pràctiques polítiques que no fan sinó reforçar tota mena de prejudicis i actituds que causen repugnància. Veig ajuntaments que retiren ajuts a les entitats socials que treballen en acollida, que tanquen menjadors socials, que retiren transport públic als escolars que el necessiten o bé, fan que els funcionaris de benestar social tractin a nouvinguts desesperats amb una crueltat indigna. Tot això, mentre molts d’ells s’agenollen i branden la seva fe cristiana de manera hipòcrita davant la vinguda del papa. Hi ha massa coses que fan pensar en els anys vint i trenta del segle passat. Aleshores, a Alemanya, la dreta catòlica va considerar l’eclosió de Hitler i el nazisme com un mal menor, com qui havia de servir per posar el seu lloc als jueus, acabant per fer-lo canceller. Em ve a tomb una idea que va escriure el geògraf David Harvey fa uns anys: “Les idees tenen conseqüències i, les equivocades, poden tenir conseqüències devastadores”.

Hi havia la sensació i fins i tot la convicció que el tema de l’ensenyament a Catalunya no s’abordaria en profunditat en aquesta legislatura i que les prioritats eren unes altres. Els governs saben que no poden abordar tots els grans temes de cop, i procuren dosificar-los en el temps. Tothom que de prop o de lluny coneix el món educatiu sap que hi ha una crisi estructural de model educatiu que té a veure amb l’enfocament, els resultats, però també en les condicions en les quals treballen els professionals, tant en l’àmbit de la primària com de la secundària. Els malestars acumulats són evidents pels qui els vulgui veure com també una situació de desconcert sobre l’escola que volem i necessitem, molt gran i exasperant. La política estableix les seves prioritats, però la realitat, a vegades, és tossuda i quan els temes no s’afronten acaben per esclatar i, en fer-ho, resulta difícil tornar a fer entrar el geni dins de la làmpada. La primera onada de vagues es va acabar saldant amb una millora salarial pels professors, així com un compromís d’aportar més ensenyants a un sistema tensionat, especialment si es vol tirar endavant fórmules d’integració i de cohesió social i cultural. Amb aquest acord amb el sindicat majoritari, la USTEC, no s’afrontava cap dels problemes de fons del nostre sistema educatiu, però almenys es pal·liava el malestar d’uns mestres que se sentien menystinguts; o bé això es creia.

Que dos terços dels quals han participat en la consulta sobre l’acord s’hagi manifestat en contra, indica fins a quin punt el desengany dels ensenyants és gran i dolorós, com també quan els temes carregats de problemàtiques diverses no s’afronten en el moment adequat, les dinàmiques poden ser caòtiques i de difícil resolució. També que els sindicats, de vegades, són menys representatius del que aparenten. Hi ha qui dirà que aquesta és només una reivindicació de sous i de menys hores de treball, però tot i que hi pugui haver d’això, el desànim i emprenyament té força més calat. Hi ha un tema de dignitat, de consideració i de respecte. Hi ha, també, una falta de projecte de futur, de definir el propòsit d’un sistema educatiu que fa aigües, no només aquí, però que sigui problema de molts no ens eximeix d’afrontar-lo. Venen dies de noves vagues i mobilitzacions, legítimes i comprensibles, però que no resultaran profitoses per a ningú, ni pels centres educatius ni per les famílies. Tampoc per a aquells que veurem afectada la nostra mobilitat amb la paralització sempre exagerada de les infraestructures. Fer valdre els drets cal fer-ho de manera proporcionada, l’afirmació d’uns no hauria de suposar negar el dret a la mobilitat dels altres tot fent-se amos d’un espai públic que costa poc de bloquejar.

És evident que l’ensenyament, com tots els serveis públics que formen part dels pilars de l’Estat de benestar, ha estat desatès en recursos durant molts anys fins a provocar un afebliment i un malestar dels qui hi operen que resulta molt comprensible. Falten diners i falten professionals. També polítiques de reforçament. Aquesta segona embranzida movilitzadora espero que no es pretengui saldar només augmentant el salari dels mestres més enllà dels 400 € mensuals ja compromesos. Potser ha arribat l’hora de no fer pegats i afrontar una revisió a fons del sistema educatiu i situar aquesta activitat tan principal en un altre nivell de prioritat. Sens dubte això més que vaga i mobilitzacions al carrer el que demana és treballs d’experts, interlocució, programes i directrius i, especialment lideratge tot enfocant-ho com un pacte de país, com un gran acord polític que ens proporcioni un model escolar renovat i a l’altura dels temps, de superació dels fracassos acumulats per entestar-se en fórmules fallides i en anar tirant tot mirant cap a una altra banda. Encara que no es desitgés, el meló educatiu s’ha obert i de res ens serviria reduir-ho a una mera demanda corporativa de més salari i tancar-ho en fals.

Article publicat al Diari ARA: https://www.ara.cat/opinio/dels-sabres-togues_129_5750335.html

Un calfred ens ha recorregut aquests dies l’espinada. Sentir a parlar de la possibilitat d’una nova epidèmia d’origen víric ens ha fet rememorar tot el que vam viure amb relació a la COVID ara fa sis anys. Malgrat el progrés de la ciència i el predomini de la raó (malgrat tot), les malalties complexes que es contagien pel contacte humà, ens fan respondre com ho feien les persones quan, en època medieval, estaven absolutament a mercè dels elements patògens. Responem de manera irracional, ens domina el temor i actuem com éssers irracionals i insolidaris. Quan hi havia epidèmies de pesta al món medieval, qualsevol sospita de risc de contagi provocava la crema de poblacions i de persones, la purificació pel foc. Hem evolucionat molt en coneixement, en detecció i tractament de malalties, però sembla que no hem millorat en el mateix ritme en actitud i en compromís ètic. Es manté la por no cap el desconegut, perquè l’hantavirus és distingit i explicat, com la possibilitat aleatòria de convertir-se en víctima, marcats pel destí talment fóssim uns empestats. Hi ha alguna cosa de cultura ancestral que es manté, però també abandonar-nos a comportaments poc confiats i escassament socials.

Com sempre en aquests temes, hem assistit en les reaccions al millor i el pitjor tant de la ciutadania com dels responsables polítics de les institucions. Lamentable el govern canari i els partits de l’oposició política a Espanya. Han escampat la desinformació, han estimulat la por i han abonat el terreny per a reaccions insolidàries. Que es qüestionés la possibilitat que el vaixell amb possibles contagiats atraqués a l’arxipèlag, resulta incomprensible i una autèntica immoralitat pels que ho han defensat. Sembla que l’alternativa era abandonar el vaixell i la seva gent al mig del mar. Obscurantisme medieval que, inclús, s’ha confrontat cap al coneixement i l’expertesa científica de part de l’Organització Mundial de la Salut. S’ha combinat el terraplanisme que ha tornat a aparèixer plantejant la malaltia com a una invenció, amb les explicacions conspiranoiques corresponents, amb els discursos tremendistes fets de manera interessada des de la política, intentant crear una irresponsable sensació de desgavell amb un patogen difonent-se de manera incontrolada per tal d’impulsar una reacció antigovernamental que poguessin treure’n rèdit a les urnes. Molts polítics de les dretes, extremes o no tant, s’han apuntat aquest discurs. Ha excel·lit en aquesta funció, però, Fernando Clavijo, president de Canàries, especialment detestables en les seves afirmacions insolidàries i alarmistes i que, a més, ens ha amenitzat amb tota una teoria sobre les capacitats natatòries de les rates.

El cert, és que el govern espanyol ha resolt un tema tan delicat amb humanitat i eficiència. Així ho han reconegut molts països així com nombroses institucions internacionals. Els aprenentatges de l’anterior pandèmia han servit i l’atenció als afectats així com el desplaçament als seus països d’origen s’ha fet amb èxit. Cal ara controlar adequadament els que han contret el virus i evitar una cadena de contagis. El sistema sanitari públic ha respost de manera adequada, així com les institucions estatals, que s’han guanyat resultar confiables. El que una vegada més queda posat en qüestió és el paper de les comunitats autònomes, la majoria de les quals es mostra incapaç de prevenir i actuar adequadament davant les emergències. És reiterat que no actuen i semblen només interessades en el cas de les que governa la dreta, en erigir discursos de culpabilització del govern central, el qual en el moment d’actuar es veu qüestionat per unes suposades competències autonòmiques que, de fet, no s’està preparat per exercir. L’antiestatisme, la deslleialtat institucional de les comunitats resulta justament el contrari de l’esperit que hauria d’acompanyar una estructuració federal, la qual funciona en la mesura que l’esperit és de cooperació i fiabilitat, i no posar en qüestió de manera continuada les regles del joc. Quan el més important és bastir discursos agònics i tremendistes de manera irreal i no col·laborar en la resolució dels problemes reals, la cultura política i el sistema de governança han deixat de funcionar.

Quan escric aquest article, sembla que l’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran està en caure. Les borses apujant i els preus del petroli baixant indiquen que el tema està fet mentre no es demostri el contrari. Trump ho afirma ostentosament tot venent-ho com una victòria que no és tal. L’Iran és força més reservat en les declaracions. Sap que el president nord-americà es pot aixecar de mal humor i reprendre els atacs a la zona del Golf, o bé Israel, sempre delerós per matar la població libanesa i destruir les seves infraestructures, se li pot acudir una nova ofensiva o bé un atac “preventiu” d’aquests en els que sempre moren periodistes i criatures. La possible pau a la zona serà precària, com insegur ho és tot amb relació a la geopolítica atenent a l’humor canviant de Trump i a la dèria que té Netanyahu en complir els seus propòsits d’acabar amb tot estat digne d’aquest nom al món àrab. El que avui indueix més a l’optimisme és que la Xina s’ha implicat de manera directa en la solució de la guerra. No és un tema menor. És la potència que pot contenir i, si convé, emmudir tant a Trump com a Netanyahu. Com a país poderós i com a cultura oriental, és qui té més possibilitats de fer articular un acord en la que ningú se senti perdedor cap a la seva parròquia. Als Estats Units ha de semblar que han contingut a l’Iran i han frenat el seu programa nuclear. Pels perses, demostrar que no s’han doblegat davant el sionisme ni les renovades ínfules imperials americanes.

Cal recordar, mesos després d’iniciar-se l’atac americà combinat amb Israel, que això ha estat una guerra no declarada contra un país sobirà, tot matant primer que res els seus dirigents, en nom d’una llibertat i emancipació que els agressors disten molt de practicar als seus mateixos països. Una vulneració absoluta del dret internacional i un atemptat contra els drets humans més elementals. El règim iranià ens pot resultar poc defensable, però encara menys ho és Israel, els Estats Units d’ara, l’Aràbia Saudita o bé els Emirats del Golf. Cap dels atacants va fer previsió dels efectes econòmics i humans que això provocaria. Inflació, augments de preus, inseguretat, destrucció ingent, tensió internacional, els efectes sobre el comerç… Que ara es pugui signar un acord resultarà una molt bona notícia, altra cosa és que probablement i molt especialment Israel, distarà força de fer-ne un compliment estricte. La pau, però, no dona raons a aquells que van començar el conflicte sense cap motiu verídic ni cap mena de substanciació raonable. Els qui provoquen i comencen les guerres, caldria que haguessin de pagar un cost econòmic i polític per haver-ho fet. En l’estat d’absència total de les Nacions Unides, silenciada i no operativa, resulta molt difícil que això pugui ser així.

Trump ens explicarà que ha posat fi a una guerra més (?), cosa que el faria encara més mereixedor del premi Nobel. I, molt especialment, que ha forçat l’obertura de l’estret d’Ormuz al trànsit internacional de mercaderies i petroli, el recuperador de la normalitat econòmica i comercial. Com li va etzibar un senador dels mateixos Estats Units, abans de l’agressió nord-americana a l’estret d’Ormuz la mobilitat funcionava amb tota normalitat. Quin sentit hauria tingut provocar un bloqueig per acabar venent com a triomf la reobertura? Gairebé tres mesos de conflicte i d’efectes per, en realitat, acabar sortint amb la cua entre cames i encara no saber donar resposta al perquè, més enllà dels interessos estratègics del govern israelià de dinamitar la regió. En el món de Trump els mòbils i els perquès poden resultar força puerils: la caiguda de popularitat, fugir del cas Epstein, fer negocis privats, perquè sí… Ara venen eleccions de mig mandat i no es pot permetre una guerra oberta pel món perquè l’opinió pública nord-americana no sol acceptar de bona gana que morin soldats seus, encara que siguin numèricament pocs, a zones allunyades que no saben ni tan sols ubicar. El president americà necessitarà, però, nous fronts de distracció per tal d’exhibir una superioritat militar que cada vegada resulta menys evident. Cuba, amb tota la càrrega simbòlica que arrossega, té molts números per patir la pròxima agressió.