Categoria: Articles

Som en un món on es practica el culte exagerat a l’individualisme, i això no només a la dreta, sinó també en una gran part de la cultura progressista. Segons el postmodernisme seixanter, ja no es tractava de transformar el món sinó d’alliberar el desig. I aquí estem. M’agrada molt quan l’exministre grec Yannis Varoufakis va escriure: “a l’Antiga Grècia, als qui es negaven a pensar en l’interès comú, en allò públic, se’ls anomenava idiotes (particulars)”. El nostre món resulta força paradoxal. Existeix una agenda internacional econòmica i política en què sovint destaquen temes no especialment rellevants. El que és notícia i el que no ho és, avui, no obeeix a criteris de significació i importància. No es pot predir exactament què ocuparà les portades dels diaris, serà motiu de rodes de premsa institucionals o acapararà els informatius televisius. Això no significa que la notorietat mediàtica respongui als vaivens de l’atzar. De fet, quan alguna cosa adquireix protagonisme és perquè algú ha estat interessat que així fos, sigui per la seva transcendència, sigui per servir d’ham informatiu que ajudi a mantenir en més anonimat altres informacions, sigui per interès comercial dels mateixos mitjans de comunicació. Donald Trump marca l’agenda diària: és el seu efecte hegemònic.

Situats en el terreny de la informació econòmica, alguns temes conjunturals acostumen a tenir gran repercussió, com ara les xifres de dèficit públic i l’endeutament dels Estats, els índexs borsaris, la prima de risc, els resultats de les grans empreses, les canviants previsions sobre el creixement del PIB, els moviments de l’Índex de Preus al Consum, les fusions corporatives… En canvi, temes de molt més calat es mantenen en els llimbs de les coses poc significatives, quan en realitat ho són —i molt—: les dades reals d’ocupació, els sistemes de contractació laboral, el nivell dels salaris, les xifres escandaloses de desigualtat, les dades esgarrifoses d’exclusió social, els nivells de pobresa a les nostres ciutats, l’escassa capacitat adquisitiva dels pensionistes, la legislació que permet grans nivells d’elusió fiscal, el frau tributari de les grans corporacions o els escandalosos dividends que reparteix una banca salvada de la fallida amb diners públics. Hi ha temes pels quals es combat perquè figurin a l’agenda pública, mentre que d’altres en queden sistemàticament fora.

El conegut proverbi oriental segons el qual, quan algú assenyala la lluna, alguns miren el dit, es podria aplicar molt clarament al tema de les darreres eleccions presidencials nord-americanes. S’ha insistit molt en el caràcter impresentable del candidat republicà —amb raó—: la seva grolleria, el seu extremisme, la seva xenofòbia, la seva perillositat, el seu caràcter tancat, la seva falta de preparació… Però el tema fonamental no era aquest, sinó per què hi ha una part significativa de l’electorat nord-americà disposada a votar-lo. Atribuir una estupidesa extrema als seus electors funciona com una sortida de to, però no explica res. Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció. Que això no es reflectia de manera clara en les enquestes era evident, ja que una part d’aquest tipus de vot irritat és sempre ocult. Encara que a molts se’ls espatlli el relat, hi ha electors que estableixen preferències de classe, i aquestes no passen pel vot progressista o d’esquerres quan aquestes opcions no són alternatives, no construeixen un projecte nou i diferenciat i s’han convertit purament en allò políticament correcte que representa els interessos de les elits econòmiques i socials.

La mundialització del comerç i de les finances va coincidir en el temps amb la transformació de les indústries en marques, amb l’ocupació de la centralitat per part de la innovació i el desenvolupament de nous productes i serveis; en definitiva, del màrqueting, desfigurant la importància de la producció i del treball. Desplaçar —i gairebé sempre subcontractar— la producció a països menys desenvolupats, buscant sistemes i condicions de treball que reduïssin dràsticament els costos, va ser un procés paral·lel a la mundialització. Ja no es tractava de vendre sabatilles Nike a l’Àsia, sinó justament de produir-les a l’Àsia, a baix cost, per proveir qualsevol mercat amb uns marges de benefici espectaculars. Una redistribució mundial de la producció en tota regla, a la caça de les “avantatges comparatives” que aportava la no globalització de les condicions laborals, els salaris o les exigències socials. El món expansiu i optimista del capitalisme neoliberal ha estat el de la concentració empresarial a través de fusions i adquisicions, amb la finalitat de prendre posicions de domini en el mercat mundial, i ha tendit a la creació d’oligopolis. No deixa de ser paradoxal que, justament, un món dominat per la idea absoluta del predomini del Mercat i de l’eliminació de tota mena de barreres no tingués com a objectiu maximitzar la competència, sinó justament limitar-la i reduir-la. Ara Donald Trump ha fet un pas més en aquest sentit. No es tractava d’evitar l’intervencionisme estatal que pogués frenar l’eficiència, sinó més aviat de limitar la funció de l’Estat al paper de protecció i impuls dels bons negocis de les grans empreses.

Acabem de recordar aquests dies que fa quaranta-cinc anys del darrer intent de cop d’estat a Espanya. Per fer l’efecte de superació plena del que va significar, s’han fet públics documents que encara restaven classificats en nom de la seguretat de l’Estat. Hi havia una certa morbositat per si apareixia alguna cosa de nou i, especialment, si la posició del rei durant aquella nit fatídica es corresponia, o no, amb el relat oficial. Durant aquests anys, hi ha hagut molt interès a preservar la versió que el rei havia estat clau en el manteniment de la democràcia i d’haver-se confrontat a un cop d’estat dirigit per alguns amics seus. Com era d’esperar, els documents fets públics no contradiuen la versió canònica de la qüestió. Jo no sé quina va ser la posició exacta del monarca la nit del 23-F, i em guardaré de fer especulacions. Estic segur, però, que no va ser tan nítida i m’atreveixo a dir que contradictòria. La posició final va ser pragmàtica. Haver donat suport a l’aixecament militar hauria implicat jugar-se el futur de la monarquia. Hi havia el precedent familiar d’Alfons XIII amb Primo de Rivera que, el seu pare Joan de Borbó, li devia explicar. En tot cas, es van pactar qüestions polítiques que tindrien translació legislativa els mesos següents del “fracàs” de l’aixecament. Va pagar els plats trencats, de manera moderada, un Tejero que simbolitzava la part més xusca dels militars encara franquistes i, encara menys, els generals Milans del Bosch o Armada.

Les imatges de l’assalt al Congrés semblen de fa un segle. Pròpies de dictadures llatinoamericanes o d’una Espanya molt més endarrerida del que en realitat era. Dins l’hemicicle, tota la pobresa cultural i mental d’un exèrcit que no havia superat encara les actituds i formes de les guerres africanes dels inicis del segle XX. La sortida de la Guàrdia Civil, de matinada, per les finestres del Congrés dels Diputats ens recorden quan surrealista i alhora eloqüent va resultar tot plegat. De manera paral·lela, a València l’ultrareaccionari Milans feia desfilar els tancs pel carrer. Exhibició d’impotència més que no pas de realitat, tot i la por i els mals records que tot va generar. Vull remarcar que quan això va succeir havia passat menys temps des del final de la Guerra Civil del que ha passat ara des del 23-F commemorat. El desenllaç va contenir negociacions i pactes amb la figura del rei com a element de referència, però amb molts altres personatges que han quedat entre el contrallum i la foscor. La trama forta d’aquells fets no eren els “milicos” que es va exhibir de manera ridícula i vergonyosa. Hi havia hagut moviments previs importants de figures polítiques, civils i empresarials tot demanant una moderació de la transició política, dels seus tempos i dels seus continguts. El franquisme, encara controlant els ressorts del poder, no creia haver guanyat una guerra per acabar entregant les regnes del país a l’oposició democràtica. La legalització del PCE així com l’estat autonòmic els resultava difícil de digerir, tot considerant que Adolfo Suárez malgrat provenir del Movimiento, resultava massa acomodatici.

El cop va fracassar, però les amenaces van quedar i van marcar la política durant un temps. No es va investigar a fons el que havia passat ni les seves implicacions. Es va tractar als protagonistes amb cotó fluix, es va enaltir la figura d’un monarca garant de la democràcia espanyola i es va decidir girar pàgina. Ja aleshores, als “estadistes” de torn els quedava clar que l’important no era la veritat o els interessos perversos que s’havien pogut mobilitzar, sinó el “relat” que es deixaria fixat per a la història. Partits polítics i mitjans de comunicació hi van estar d’acord. No negaré, que potser va ser el millor perquè successos com el 23-F no es tornessin a repetir. Si algú pensava que ara sortirien informacions que contrariessin aquella “veritat”, havia de ser molt ingenu. La documentació feta pública és parcial i, de fet, els papers que no serveixen sempre poden desaparèixer. La història oficial la fixen els que ho poden fer des de la seva hegemonia. Una altra cosa és la realitat, o la veritat, que sovint difereix força o fins i tot pot ser contradictòria. Qui la dicta acostuma a creure en la pobresa intel·lectual dels governats. Per molt que insisteixin, la democràcia a Espanya no la va portar cap monarca teledirigit pels franquistes, si de cas, va fer com si els seguidors de Franco en el fons eren més demòcrates que no pas l’esquerra antifranquista. Com s’expressa bé els darrers temps, hi ha pulsions totalitàries que es poden dissimular un temps, però mai s’abandonen.

Sembla bastant evident que la premsa-paper té els dies comptats, o gairebé. Hi ha una visió optimista consistent en pensar que el lector de diaris continua existint, que l’únic que s’ha fet és canviar de format i mudar cap a la comoditat i gratuïtat del digital. No n’estic gaire segur. No conec cap jove que entri a les versions electròniques dels diaris i, el que solen fer, és acudir a buscadors de notícies o bé, directament, al ChatGPT. Llegir en paper o bé en pantalla dista molt de ser el mateix, no té els mateixos efectes. Els experts expliquen que la lectura profunda i pausada només es pot fer en paper. La pantalla indueix a la rapidesa, el canvi i a la superficialitat. Qui hi perd, és la informació. Fins no fa molt, els addictes al paper creiem que ens havíem d’adaptar, malgrat tot, al canvi de format, com també les empreses editores ho veien així. Fracàs. Pocs lectors se subscriuen a les edicions digitals i van directament a xarxes socials, repositoris-buscadors o bé als dispositius d’IA. Desapareix l’ingrés i la inserció publicitària als diaris i les empreses editores o bé estan en fallida o bé malviuen de subvencions públiques que els fan perdre la independència. El pitjor és que la informació confiable desapareix i el periodista es va convertint en un agent de màrqueting que implora clicks amb el recurs a la desinformació, el sensacionalisme i a l’engany del clikbeit.

A les ciutats han anat desapareixent els quioscos de premsa i, els pocs que queden, venen de tot menys premsa. Els incondicionals al paper ens les veiem i desitgem per trobar-ne i, molt sovint, una mala distribució fa que ni tan sols arribin a port. Pura desesperació pels pocs que encara hi estem enganxats. Els diaris, alhora, s’esforcen molt perquè ens deshabituem. Poques pàgines i esllanguides, empitjorament de la qualitat del paper que sempre exprés per posar a terra quan es frega, més becaris que no pas periodistes i una profusió de pàgines de publicitat -en diuen contingut patrocinat- que es confonen amb les de la informació. A la malaltia profunda de la premsa (paper i digital) ara sembla sumar-se una certa tendència al suïcidi dels mateixos mitjans. Certament, quan la venda (també la difusió) ha perdut el 80% en deu anys, s’imposa un cert decaïment que resulta comprensible. El diari El País, havia tirat quatre-cents mil exemplars cada dia quan, avui, en tira poc més de quaranta mil. La patacada que s’està fotent en tots els canals, ara mateix, el diari La Vanguardia és històrica. Amb aquesta tendència la desestabilització de les empreses editores, l’endeutament i la reducció de plantilles s’ha anat imposant. També han empitjorat les condicions contractuals dels professionals. Hi perd el periodisme, la informació i qualsevol resta d’independència. Possiblement, la solució no és que es facin amb els mitjans els fons d’inversió, sinó nous i imaginatius editors que responguin a la crisi dels mitjans, amb més i bon periodisme. Si el que s’ofereix és la mateixa vulgaritat de la xarxa, per què comprar un periòdic?

Tot sembla portar a que els diaris de paper només facin edicions de cap de setmana. Ja ho apunten amb els quatre fulls mal comptats que ens endossen entre setmana. Quan ho facin, els amants de l’olor de tinta i paper estarem un temps de dol. Esmorzar amb diaris és un hàbit i un plaer difícil de superar. Però més enllà de la nostàlgia, el realment rellevant és que la premsa seriosa, amb el format que sigui, continuï existint, se la necessita més que mai. És fonamental per disposar de bona informació que ens serveixi per constituir-nos com a ciutadans. La democràcia es va construir acompanyada de la llibertat d’informació i de la premsa lliure. El periodisme i els mitjans han estat fonamentals i ho haurien de continuar essent. En cas contrari, ens entregarem definitivament a un món de vacuïtat on la informació quedarà desplaçada pel divertiment, el coneixement per la frivolitat, la veritat per la desinformació interessada. Si l’alternativa al periodisme i als mitjans forts, són les plataformes en mans d’Elon Musk, els algoritmes esbiaixats i addictius, les postveritats, els digitals tronats de l’extrema dreta i, en definitiva, la desinformació, acabarà per desaparèixer qualsevol vestigi de societat i el predomini dels valors democràtics. Amb la desaparició de la Galàxia Gutenberg, no només canviem de suport; abandonem el món del coneixement i la raó.

Pedro Sánchez ha anunciat que el govern d’Espanya, mitjançant un decret llei, obligarà a les plataformes d’internet que han desenvolupat xarxes socials a impedir l’entrada a totes les persones de menys de setze anys, en la línia del que ja fan França i també el Canadà, com ho acabaran fent molts altres països. Ja hi ha prou evidències i estudis científics que demostren el perjudici que comporta la seva utilització i addicció durant els anys de formació i de conformació de la personalitat de nens i adolescents. El vincle amb la pantalla i la falsa construcció d’espais de relació impedeixen un desenvolupament sa així com l’establiment de relacions personals i socials sòlides i naturals. S’acaba per viure en un món de ficció que provoca l’abandó del món real i la creació de vincles i afectes saludables. El món digital va irrompre sense que ningú es plantegés els efectes que podria tenir, com ens canviaria la forma de viure, aprendre i relacionar-los. Se’ns va dir que era una tecnologia facilitadora, que ens connectava més ràpidament i millor. La realitat és que bàsicament és un gran negoci basat en l’addicció i justament com que el món digital es disputa el nostre temps perquè aportem dades i comprem, s’han creat algoritmes que la fomenten, que ens enganxen, convertint el nostre dia a dia en un continu surfeig de distracció. Els joves són més propensos a ser-ne presoners, amb tota mena de programes d’oci vacu, continguts poc adequats, desinformacions i enganys de tota mena, jocs en línia… En el millor dels casos, distraccions, menys hores de son, desatenció a la formació i l’aprenentatge, aïllament emocional, dispersió o deteriorament cognitiu. En el pitjor escenari, accés inadequat a la sexualitat a través de la pornografia, enganxats econòmicament a jocs, desenvolupament de conductes violentes, ansietat, depressió i molts altres problemes de salut mental com es detecta, cada vegada més, en el sistema educatiu.

Durant uns anys, no sé si la novetat o bé la inconsciència va fer que els pares trobéssim extremadament pràctic dotar als nostres fills de tota mena de joguines tecnològiques i col·laborar en fer-los esclaus de l’ús de pantalles. Una mica tard vam descobrir que la seva funció no era bondadosa, tot i que alguns pedagogs i educadors van insistir a inundar escoles i aules d’una tecnologia absolutament contradictòria amb el fet d’aprendre i relacionar-se dels joves estudiants. Massa tard, han arribat estudis que ens demostren el deteriorament cognitiu i relacional que provoquen així com la fugida de la realitat. Hi ha ja molts nois necessitats d’autèntiques cures de desintoxicació i així recuperar una vida que és, per definició, analògica. No cal dir els aspectes obscurs que té el vincle a xarxes en forma de dependència, consum de discursos d’odi, predomini de valors antidemocràtics o promoció de formes de vida insanes. Encara que pugui semblar una contradicció, les xarxes socials no ajuden a crear societat ni els vincles que les han de sostenir, sinó aïllament en una realitat paral·lela i autista. Òbviament, les famílies tenen molt a veure en la creació d’hàbits adequats a l’edat, però requereixen un entorn digital molt més segur i amb normes. Amb l’accessibilitat actual a les xarxes, resulta impossible imposar a casa qualsevol restricció.

El món d’internet és, per sobre de tot, un gran i immens negoci. Com era d’esperar els magnats de les plataformes, ben secundats per un Trump de qui estan al servei, posen el crit al cel quan es parla d’aquestes limitacions, adduint un fals concepte de llibertat. Afirmen que es negaran a establir mesures efectives de control de l’edat dels qui entrin en els seus aplicatius, però les multes i demandes judicials dels governs és d’esperar que els obliguin al compliment de les normes. Resulta curiós, la falta d’escrúpols i la negació de normes inherent al món d’internet. Justament, són les lleis i normes reguladores les que asseguren la possibilitat de la llibertat. Això és clau en una cultura democràtica. Abusar amb productes de consum ràpid, que enganxen, apel·lant a una falsa gratuïtat i a la “llibertat d’accés”, resulta molt cínic. És responsabilitat dels governs assegurar entorns saludables en què nens i adolescents es puguin formar i aprendre per adquirir la condició de ciutadans i desenvolupar una vida digna. Això sí que és promoure la llibertat.

Una de les maneres descarnades d’exercir el poder és la de generar por entre aquells que es volen dominar, siguin aquestes persones o bé països. Una de les formes més efectives que té el terror per mostrar-se i exercir-se és el de la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació perquè et caigui al damunt la brutalitat del poder amb excuses impensables. Stalin, als anys més crus del sistema soviètic era un mestre en això. Por de ser denunciat, a atraure la mirada dels inquisidors o que els mateixos familiars o amics et denunciessin per guanyar-se la indulgència del règim. No es requeria cap causa ni prova formal per ser detingut o imputat, podia donar-se perquè sí, per atzar, per casualitat, per la mala llet d’algú o el desig d’algun funcionari de fer punts. Milions de persones van acabar al Gulag i molts van ser torturats o bé van desaparèixer. El conjunt de la societat soviètica vivia atemorida, intentant passar desapercebuda, sense normes ni garanties a les quals acollir-se. Si al fet inesperat hi afegeixes una brutalitat fora de tota mesura, el mecanisme d’espant funciona encara millor. La violència arbitrària actua com un gran somnífer de cara a sostraure tota noció de llibertat, pura supervivència. El nazisme alemany va funcionar també amb aquesta lògica. Qualsevol, per qualsevol cosa o per res, podia ser detingut i entrava en un mecanisme kafkià que el podia portar a ser brutalment torturat o bé a la seva desaparició física. Tothom prenia nota del que, un altre dia, li podia passar a ell.

Aquesta manera de fer ha tornat de la mà de Donald Trump, i ho ha fet en l’exercici del poder dins els Estats Units com també imposant-ho en les relacions internacionals. La clau és l’absència de normes, mentre el dret queda emmanillat. Tot és possible i al magnat li agrada molt jugar amb l’efecte sorpresa, tot canviant constantment de discurs i de focus. Mentre el món critica les seves ocurrències i sortides de to, ell ja en fa de noves i imprevistes. Es tracta d’estar sempre a l’aparador i de manera clau per a un narcisista com ell, que només es parli de la seva figura. Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump hi tenen el monopoli. Ha creat una barreja d’expectativa, temor, incertesa i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut. Fins i tot hi ha qui això li agrada. Habitem una mena de nova monarquia absoluta d’abast universal en la que ens anem acomodant a estar pendents de la darrera dèria infantiloide d’un personatge patètic, però que està liquidant el marc i els valors coneguts i ens situa en un espai absolutament imprevisible. L’única certesa que ens queda, és que només compten l’amenaça i l’ús de la força com a raó última de tot.

El problema principal és que acabem per assumir aquest canvi amb normalitat, com la “nova” normalitat. Certament, estem perplexes, bloquejats, però a Europa li correspon reaccionar en la defensa dels valors que l’han distingit i que li han donat sentit. Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió, no serveix per a res; si de cas, perquè et menystingui encara més. Toca reaccionar, actuar amb conseqüència amb relació a una potència “amiga” que ha deixat de ser-ho. La declinació econòmica, tecnològica, política, cultural i militar dels Estats Units no ens pot fer esperar una era post-Trump que ens torni a una normalitat perduda i com si l’actual presidència hagués estat un lapse accidental. L’Amèrica que dirigia, amb tots els defectes i limitacions que es vulgui, el bloc occidental basat en la llibertat i els valors democràtics ja no tornarà. A Europa li toca independitzar-se, “matar” el pare, i tot confrontant-se amb les agressions americanes, construir la seva pròpia via en tots els àmbits, també en defensa i seguretat. El Canadà, país agredit verbalment per la retòrica trumpista, els seus aranzels i pretensions annexionadores ja fa dies que ha reaccionat. En una magnífica intervenció al Fòrum de Davos, el seu primer ministre ha afirmat una cosa clau: no podem continuar actuant com si hagués regles i normes, quan aquestes la primera potència ha demostrat que ja no les respecta i han deixat d’existir. Cal actuar amb conseqüència, denunciant, emancipant i, si cal, confrontant. En aquests moments, els Estats Units s’han convertit en una potència totalitària, violenta, agressiva i neocolonitzadora. Les bandes paramilitars es mouen pel país creant inseguretat a una bona part dels seus ciutadans i movent-se en la més estricta arbitrarietat. El país no és, ni tornarà a ser cap model. Com més aviat ho assumim, millor.

Em resulta una mica insòlit escriure sobre Julio Iglesias, un personatge que als progres sempre hem menystingut i ens ha fet somriure. Val a dir que no hem valorat gaire la seva música ni les seves cançons embafadores de galant antic, més enllà de fer-lo servir en alguna nit esbojarrada de karaoke. No hem seguit els reportatges de paper couché sobre les seves mansions a l’estranger, i encara menys hem estat interessats en una vida amorosa, diuen, molt intensa i agitada. Probablement, hem rigut amb els humoristes que n’han fet paròdia -magnífic el gag de El Tricicle-, i qui més qui menys ha fet referència d’acudit a l’exageració de conquestes que aquest home sempre ha fet bandera, així com les actituds exageradament impostades. Per molts que hem hagut de suportar les seves cançons com a música ambiental de la nostra vida, sempre l’hem associat a la part més casposa de la faràndula, a un crooner de dretes que mai ha amagat les simpaties pel franquisme a la vegada que, cosa ben compatible, amb el frau a la hisenda pública i el seu domicili en paradisos fiscals. Tot un patriota que tot i la televisió en color, va més associat al blanc i negre dels primers anys del postfranquisme, a una sentimentalitat falsa i ensucrada, a una cultura basada en dones submises i entregades i homes conquistadors de pacotilla.

Aquests dies és tema de conversa obligada, molt més que les pretensions de Trump d’ocupar Groenlàndia. Podríem trobar molts paral·lelismes entre les pulsions d’un personatge i l’altre. Més enllà dels sectors més rancis de la dreta espanyolíssima disposada a mantenir Julio Iglesias en un pedestal, la reacció predominant és que a ningú li estranya gens que hagi comès les barbaritats que afirmen les dones denunciants, però forma part d’un determinat masclisme extrem. El seu caràcter d’amant intens i prolífic s’ha venut com un fals model a admirar. Certament, la condemna, si fa el cas, l’hauran de fer els jutges, però les evidències són massa eloqüents i el context mental i cultural del personatge ho abonen. Assistirem, probablement, a una allau d’informacions i anècdotes que enfonsaran, gairebé per a tothom, el fals mite del cavaller que feia caure als seus braços totes les dames que li passaven per davant. Tot plegat serà escabrós, insà, però potser amb l’efecte beneficiós de situar determinats comportaments i valors socials allà on haurien d’estar: definitivament desterrats i en mans del Codi Penal.

Del que ha aparegut fins ara, gràcies al periodisme d’investigació d’un diari, el que sorprèn és la sistemàtica organitzada entorn del cantant de cara a facilitar el seu abús de dones en posició de feblesa. Tota una metodologia de tràfec de dones en nom del servei domèstic de les mansions on les pretensions sexuals es donaven per establertes contractualment. Resulta que el seductor, en la seva vida privada, no ho era tant. Preferia la imposició i estalviava així l’esforç i ritual de la conquesta. Ús i abús cru, amb tot un engranatge, amb molts col·laboradors necessaris, per satisfer el que els defensors de tal comportament volen confondre amb una elevada fogositat. La hipocresia i doble moral sobre l’ús de les drogues com a mitjà de “facilitar” les coses també hi són molt rellevants en un entorn, aparentment, molt moralista i conservador. Probablement, més que els detalls i casos que aniran sortint, el més repugnant serà la cadena de justificadors i justificacions que s’aniran produint per mantenir una icona de la cultura més vulgar i dels valors més tradicionals associats a les societats heteropatriarcals, cosa que ens ensenyarà el molt camí que ens queda per recórrer no només contra la violència practicada contra les dones sinó perquè a la societat s’esborrin valors abominables que creuen en la superioritat dels homes i del sotmetiment de les dones. Mentrestant, els programes-escombraries de les televisions faran el seu agost i la dreta més rància, el ridícul.

En aquests temps que ens ha tocat viure s’imposa la representació brutal de les pulsions socials més baixes i de les estratègies polítiques més perverses. La maldat s’expressa de manera cruenta en accions indecents per a intimidació dels contraris i per a celebració dels adeptes. No tenir consideració ni sensibilitat amb els més febles no es valora com un abús sinó una expressió estricte del lideratge que ara es necessita. En una societat on ha calat de manera fonda el discurs excloent, als perdedors ja no es tracta només de retirar-los l’empatia, sinó de gaudir amb el seu sofriment. Infligir dolor als pobres i desgraciats cohesiona la tribu reaccionària, se sent reconfortada. Avui en dia ser i comportar-se de manera malvada no genera cap condemna, sinó reconeixement i admiració. Podríem parlar de Donald Trump, però la depravació moral campa arreu amb el predomini cultural de la dreta més extrema. Fixem-nos, que dir algú bondadós, és una forma de desacreditar-lo, titllar-lo de ximple o, en el millor dels casos, d’ingenu o una mica beneitó.

A Badalona, el seu alcalde ha fet una demostració de baixesa moral i de falta d’escrúpols gairebé inconcebible amb l’expulsió de més de 400 persones, nens inclosos, que malvivien en les instal·lacions d’un antic institut, ja que no tenien, amb el preu de l’habitatge i alguns la falta de feina, on caure morts. S’ha fet en dies de fred i temporal de pluja, just abans de Nadal, sense proporcionar-los cap sortida mínimament decent, com una expressió d’escarment. La majoria s’han hagut d’acomodar amb tendes de campanya o de qualsevol manera sota el pont d’una autopista: fred, humitat, falta de menjar, desemparament, humiliació… Tot això fet no amb nocturnitat, sinó de manera explícita i evident, amb periodistes i càmeres de televisió i amb el vistiplau d’un jutge. Tota una exhibició de sofriment gratuït i inútil per llançar un missatge no només a la immigració sinó especialment a la xenofòbia i falta d’humanitat que fan gala una part important dels votants d’aquest alcalde impresentable. En una societat i un país civilitzat, s’hauria actuat de manera immediata amb mesures socials d’atenció i García Albiol hauria hagut de dimitir per tal de no ser dilapidat de manera pública i ostentosa per la seva perversitat, mentre la fiscalia hauria actuat contra ell per practicar l’odi i la denigració cap a la condició humana. Res d’això no ha passat. La Generalitat ha actuat tard i de manera atemorida i discreta, mentre l’individu en qüestió es vantava públicament de la seva acció, sabedor dels beneficis que per a ell i el seu partit té un missatge com aquest en una societat progressivament xenòfoba i reaccionària. Cert que algunes associacions de caràcter social i persones particulars han ajudat a aquests “deportats” al pont de l’autopista, tot cuinant-los i procurant-los roba d’abrigar. A Badalona, com arreu, encara hi ha qui preserva el sentit de la dignitat.

Probablement, el més execrable a Badalona no ha estat el seu alcalde, ja que tots el creiem capaç d’aquesta crueltat, i més. Un feixista de manual que, a més, indueix a la gent a fer acció directa contra la immigració, a comportar-se de manera primària i brutal. La realment impúdica ha estat la manifestació “espontània” de centenars de persones que no només aplaudien l’acció aberrant del seu alcalde, sinó que demanaven l’expulsió dels immigrants que s’havien refugiat en una parròquia, tot adduint que aquesta era la seva església i que els immigrants l’embrutarien i els encomanarien tota mena de malalties. No importava que dins hi hagués criatures refugiades de les inclemències del temps d’aquells dies ni que el rector corresponent els acollís voluntariosament, ell sí, amb esperit autènticament evangèlic. És difícil comportar-se de manera més miserable i hipòcrita. Seguidors d’una religió que abona la caritat i la solidaritat com a sentiments i pràctiques bàsiques, negant-la a persones necessitades i totalment excloses. Suposo que molts d’ells han celebrat religiosament Nadal i hauran assistit a la Missa del Gall, tot desitjant pau i harmonia als seus iguals.  Bons sentiments en abstracte i incapacitat de tenir-los de debò. El racisme i la xenofòbia que campa i que gent com l’Albiol han fomentat, han fet abans una cosa molt rellevant; han despullat d’humanitat als nouvinguts, i això justificaria plenament tractar-los amb menyspreu i arrogància. No tant per qüestions estrictament racials, que també, però sobretot perquè odien els pobres. Potser perquè els evoquen que ells també havien estat pobres i ara, es tracta d’oblidar-ho.

Donald Trump i el populisme que avença de manera incontrolada, es mouen en la lògica de generar el desordre i el caos. L’amenaça i el bel·licisme són les forma que han pres les relacions internacionals. Ha mort la diplomàcia i l’ús de la força i la brutalitat precedeixen a negociacions on una part i arriba de manera agònica. Malgrat les ínfules nord-americanes, la seva declinació és evident i es maneres actuals no fan sinó evidenciar les seves febleses. La dimensió geopolítica plana en aquest món en crisi i immers en una gran confusió. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent però imparable fins a obtenir primer l’hegemonia econòmica i després la militar, és el context que dona sentit a molts conflictes actuals. Els Estats Units se senten desafiats i els seus pals de cec en política internacional, especialment evidents amb l’actual presidència, es poden entendre per la desassossec que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de la seva economia, la creixent influència internacional no només a l’Àsia, sinó també a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la converteix en posseïdora d’una part important del deute nord-americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda semblen senyals clares tant de la seva capacitat com de la seva voluntat d’entrar en una nova era. Estan guanyat la batalla de la tecnologia.

La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, cridada a substituir-los, i és difícil que no sigui així si tenim en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització a desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la seva necessitat, a partir dels anys vuitanta, d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada i la va convertir en la fàbrica del món. Només era qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi en la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava l’inici de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens farien immunes va ser un gran error. S’havia passat, en paraules del sociòleg anglès John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria la estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” en què el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb el treball. Esdevingué crucial no ser enlloc.

L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar mascaretes o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una Europa subjugada. Amèrica pretén ampliar el seu horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta, així, com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no és lluny i serà altament simbòlic. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir la seva frustració.

Tornar a la lògica territorial en l’economia, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part gens menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot abastir amb els seus propis recursos. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i alguna cosa s’ha fet, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, se segueix produint a l’Àsia, i la vulnerabilitat occidental es manté. Sembla evident, tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació, que Europa —com bona part d’Occident— està en decadència i que, potser, l’Estat del benestar va ser possible en unes coordenades històriques que ara ja no es donen. Aquest concepte responia a l’època de la Guerra Freda i potser ha constituït més que un projecte una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els “valors asiàtics”. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista que és la Xina. Tal com planteja Žižek (2016), s’albira una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen.

El govern de Pedro Sánchez s’encamina cap a un final agònic. Que s’hagi arribat a aquesta situació té causes diverses que han debilitat aquest govern de coalició progressista fins a l’extenuació. Encara que es tinguin raons sobrades per justificar la continuïtat, aprofundir en les seves polítiques, el relat d’asfíxia, d’escac i mat en poques jugades ja s’ha imposat en els mitjans de comunicació i en l’imaginari de gran part de la societat espanyola. Aquestes festes, serà el gran tema de conversa del “cunyadisme” en els àpats familiars. La destrucció d’aquest govern tot identificant el seu president amb tota mena de mals ha estat una estratègia guanyadora per part de les dretes extremes i les altres. Gran part de què es diu, té poc a veure amb la realitat, la judicatura li ha aixecat tota mena de casos ficticis, forçats, en l’entorn familiar o amb relació al Fiscal General, però les mentides repetides prou vegades, com va teoritzar Joseph Goebbels, s’acaben per convertir en veritat. Difícil de remuntar o contraatacar quan el populisme reaccionari està tan ben organitzant amb multitud de mitjans de comunicació i la judicatura i quan la dinàmica política internacional està de la seva part.

Tot això, encara que de manera dificultosa, es podia explicar, contrarestar i fer-se fort amb l’electorat progressista. La cosa fa aigües quan apareixen casos interns i flagrants de polítics companys de viatge inicial del president, afectats per corrupció. Això destrueix tota capacitat de resistència. El quartet Santos Cerdán, Ábalos, Leire Díaz i Koldo, és un cop a la línia de flotació política del govern i el president actual. Encara que es demostri que són només actes delictius individuals i no tinguin a veure amb el finançament del partit, no deixen de ser els fidels escuders d’un Sánchez que el 2017 es va llençar a la carretera per guanyar el congrés del PSOE. Massa pròxims perquè la gent cregui que no havia detectat res en el seu comportament i nivell de vida. Hi hagi el que hi hagi, segur que jutges i mitjans i hauran per induir a pensar que és una corrupció organitzada i grupal entorn del primer secretari del partit. De manera paral·lela, a Europa no s’entén la debilitat del president tot considerant la situació econòmica d’Espanya.

El pacte de govern ja de manera inicial es va fer amb fòrceps i no és gens segur que fos la millor estratègia en lloc de repetir eleccions. Posar-se en mans de Puigdemont i de Junts era una molt mala idea que ha acabat per resultar letal. Han mantingut un discurs i una estratègia constant de desqualificació i desgast, malgrat el cost polític del govern pels indults i l’amnistia cap a l’independentisme. Lògicament, la dreta rància ha utilitzat tot això per vendre una quimèrica ruptura d’Espanya i d’estar en mans de terroristes bascos i catalans. Malgrat els equilibris que s’han fet i les impossibilitats programàtiques per dependre d’una majoria parlamentària que no era tal, les consecucions polítiques dels dos darrers anys i mig han estat enormes: les millors dades macroeconòmiques de la Unió Europea, augment del 40% del salari mínim, polítiques socials i mediambientals, política exterior… Ha quedat pendent actuar i que es veiessin els efectes en el dificilíssim tema de l’habitatge, una reforma fiscal que posés fre a la creixent desigualtat, que l’economia deixés de dependre tant del sector turístic o que s’optés per una forma declaradament federalista en l’articulació de l’Estat. Amb la correlació i debilitat actual, res d’això és ja possible d’entomar.

En una democràcia plena, tot plegat no seria un drama. Es convoquen eleccions i que guanyi qui tingui més suport. El problema és que la possibilitat d’una alternança que passi per una coalició PP-Vox fa realment por, per les polítiques de regressió que impulsaran com es veu a les comunitats autònomes que governen, tot convertint el tema migratori en un immens i fals problema i discursos d’odi inclosos. No és menor, pensar en els efectes de debilitament que això tindrà en una ja molt feble Unió Europea, habitada bàsicament per euroescèptics i dretes disposades a dinamitar-la. En el context polític actual, mantenir l’esquerra al govern d’Espanya resulta crucial. Difícil d’assolir, malgrat el caràcter de supervivent a tot de Pedro Sánchez, quan amb les condicions en què s’arribarà a les eleccions seran nefastes.

Europa és un terme geogràfic, però, sobretot, és un concepte, una idea, un plantejament social i cultural de referència. A Europa neix i s’imposa la raó il·lustrada com també la idea de progrés de la humanitat. Veuen la llum les nocions de col·lectivitat, de societat, de la funció integradora i cohesionadora de les administracions públiques, els drets humans universals i sobre el paper fonamental que té la concepció social i econòmica de l’estat del benestar. Lògicament, Europa també ha significat en altres èpoques opressió en forma de colonialisme i la insana tendència a resoldre les divergències internes amb dues grans guerres mundials que varen deixar un balanç de seixanta milions de morts. Tenim també la immensa taca del totalitarisme dels anys trenta i la perversió extrema i injustificable de l’Holocaust. Europa ha estat capaç de construir un sentit d’identitat col·lectiu per sobre dels nacionalismes i cultures nacionals. Unitat i diversitat. Una identitat basada en uns valors democràtics de tolerància, llibertat i de respecte a les minories. Una col·lectivitat unida per una cultura amb molts trets compartits que es construeix a mitjan segle XIX i que va des de la literatura russa, l’òpera italiana, la filosofia alemanya, la capitalitat de París a l’enorme força d’allò que se n’ha denominat la Mitteleuropa. Al segle XX, Europa erigeix, després d’una gran guerra devastadora, un projecte de societat que comparteixen les dues grans opcions polítiques que s’alternen en els governs com són la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. L’Estat de benestar és, probablement, un dels esglaons civilitzatoris més grans que ha assolit la història de la humanitat. Resulta d’una voluntat i desig d’entesa i cooperació per limitar les desigualtats a les quals aboca el capitalisme si no hi ha polítiques equilibradores i compensadores. La idea que o bé el benestar és per a tothom o, moralment, no és possible per a ningú.

D’aquesta idea se’n va derivar, en diverses etapes, la configuració de la Unió Europea, la creació de vincles forts en el terreny econòmic i polític entre països diferents i cultures diverses, per tal d’evitar nous conflictes bèl·lics i, també, defensar un model econòmic, polític i social propi, que fos reconegut i mirall més enllà de la pugna entre els dos grans blocs confrontats, entre l’URSS i els Estats Units. Tot i que la Unió Europea, estava alineada amb la noció de “països occidentals” que lideraven els americans, en realitat representaven una forma força diferent d’entendre el capitalisme, menys individualista, més social i amb predomini de formes i una cultura més exigent. El neoliberalisme individualista de finals de segle vint i de començaments d’aquest va fer trontollar, especialment en alguns països un model integrador que havia estat d’èxit. És, però, l’avenç dels ideals reaccionaris, populista i alineats a l’extrema dreta dels darrers anys que està posant en qüestió molt seriosament no només la institució europea sinó també els valors sobre els quals la noció d’Europa es va construir. Una crisi interna per culpa del triomf de polítiques euroescèptiques en alguns països, especialment de l’Est, la Gran Bretanya del Brexit i l’augment i possibilitats de l’extrema dreta gairebé arreu. Donald Trump i els Estats Units han declarat públicament la guerra a Europa i coincideixen en aquesta pretensió amb la Rússia de Vladímir Putin. D’esperit i de facto donen suport l’extrema dreta als països que falten de caure de cara a posar fi a un model que els deixa en evidència. S’han perdut les formes i les amenaces, com expressen alguns memoràndums publicats, són molt explícites i concretes. Hi ha dues peces fonamentals sobre les quals s’aguanta actualment el que queda de la idea d’Europa: Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu, els valors democràtics plens i no es deixen acovardir pels envits americans o russos, com tampoc d’Israel. Alemanya és, avui en dia, una potència en declinació i plena de dubtes. La recent visita del canceller alemany a Israel n’és una bona prova.

Com han expressat de manera clara Enrico Letta o Josep Borrell, ha arribat l’hora d’una declaració d’independència de la Unió Europea amb relació als Estats Units. Ja no s’hi pot comptar i la seva deriva serà encara més pronunciada. Això significa que cal disposar d’un sistema propi de defensa i seguretat, no depenent ni tecnològica ni en armament, però també d’un desacoblament de les economies i les finances, amb èmfasi especial a les tecnologies digitals i de la intel·ligència artificial. Però, especialment, de reivindicar i fer-nos forts en els valors i el model de societat que ens ha identificat i que val tant la pena, tot construint un federalisme realista que combini bé unitat d’acció i diversitat cultural.