Autor: Josep Burgaya

Hi ha una economia de l’exclusió i de la misèria que ha creat fenòmens curiosos com és que individus amb bicicletes i una caixa et portin a casa qualsevol necessitat o capritx, qualsevol dia, a qualsevol hora, faci fred o calor, nevi o plogui. Perquè això sigui possible cal una demanda suficient basada en comportaments aristocràtics de voler ser servits i que se’ns satisfaci qualsevol extravagància fora d’hora. El fet de permetre’ns-ho ens fa sentir que formem part de l’elit o d’un grup social privilegiat. Més que necessitat d’alguna cosa, volem sentir que, ni que sigui momentàniament, algú està per sota nostre, ens serveix, som reines per un dia. Aquest comportament el pot tenir tothom, no cal ser de casa bona i mals hàbits. Son precisament la gent més humil els que gaudeixen més de sentir-se distingits i rellevants. Entre els serveis prestats, predomina el portar menjar, “per no haver de sortir”, i la demanda augmenta exponencialment quan fa mal temps. A  ningú se li acut pensar amb el patiment de qui fa la feina, “bé que els pago”, i tampoc es pensa en el perquè algú es veu obligat a acceptar un treball de merda d’aquestes característiques. Perquè hi hagi prou demanda com perquè, especialment de nit, els riders siguin els protagonistes del paisatge urbà, cal que els preus siguin molt baixos. I, malgrat l’esforç que suposa, ho són. Molta gent sense gaires possibilitats i expectatives no té més remei que acceptar formar part de la funció subordinada dels encàrrecs, per ingressar alguna cosa que es pugui assemblar, ni que sigui remotament, a un salari. Com que son molts els que han de recórrer a això, els preus són extremadament baixos. Els clients, fins i tot es poden permetre de reptar-se a fer l’encàrrec més difícil possible i donar alguna propina. En el nostre món, se suposa que el client, en tant que part demandant, no cal que tingui cap mena de considerant ètic o moral. Perquè?, si l’economia de mercat m’ho justifica tot.

Com en totes les modalitats d’economia de plataforma, perquè la intermediació sigui un gran negoci, es tracta de tenir uns costos exageradament petits. Aquí la fórmula és clara, es tracta de no tenir treballadors, ni les seves condicions ni càrregues. Món de falsos autònoms, que vol dir gent sense contracte, ni assegurança ni salaris garantits que per tal de donar-ne una imatge acceptable se’ls acaba situant com a petits emprenedors. Es parla dels riders com a persones que trien lliurement treballar pel seu compte, que prefereixen no tenir lligams i tenir la llibertat de treballar quan els vingui de gust. Treballadors postmoderns que es trobarien a gusta sense vincles amb cap empresa i posant el seu talent i esforç al servei, en cada moment, de qui vulguin. Lògicament, això és una fal·làcia que no se sosté, però en el nostre curiós món fins i tot hi ha víctimes d’aquest sistema que en branden les seves bondats, en una mena d’expressió d’esclavatge consentit.

Aquests dies es jutja el CEO de Glovo, Oscar Pierre, perquè la seva empresa no compleix amb una legislació de fa tres anys que no accepta la figura del fals autònom i que fa que aquests, siguin considerats per l’administració laboral com a treballadors a càrrec de l’empresa. Glovo, durant tres anys, ha sentit ploure. Deu 267 milions a la Seguretat Social, i el seu cap que va pel món amb pretensions de modernitat de l’emprenedor tecnològic, pot acabar condemnat a uns quants anys de presó. Té, amb un grau o altre de vincle, 60.000 ciclistes que reparteixen per ells a tot Espanya. Pertany al gran grup de repartiment a domicili europeu, l’alemanya Delivery Hero que continua operant al món amb aquest impresentable model de negoci. És prou evident, que si l’empresa es regularitza no té cap futur ja que l’impacte en el preu del servei el faria molt menys atractiu. Més enllà d’això, però, potser fora bo que no ens acostuméssim a establir relacions comercials amb empreses i sistemes que converteixen la necessitat d’ingrés dels més vulnerables en una economia cutre basada en l’explotació, que de moderna i tecnològica no en té res i que l’aportació en termes de valor, però també en servei, és nul·la. No estaria malament que, al fer un acte de consum, féssim servir algun filtre moral per tal de deixar d’actuar com uns miserables inconscients.

Reduir la setmana laboral és una aspiració prou lògica en un món en el que l’augment de la productivitat ho fa possible i si volem repartir el treball disponible que cada vegada serà menys. La tecnologia i la millora de processos ha fet disminuir, i ho farà més encara, el treball necessari, malgrat les noves funcions i professions que la societat i l’economia aniran requerint. Al món occidental es dona la paradoxa que la taxa negativa de reposició de la població provoca falta de població en edat de treballar alhora que hi ha un atur estructural força elevat. Això té a veure en la necessitat de cobrir llocs de treball en el segment baix de feina, mal remunerada, que es fa amb mà d’obra procedent de la immigració que, per la seva situació està disposada a treballar en condicions laborals més precàries. En canvi, hi ha una població jove, sovint ben formada, que li costa trobar ocupació. Això és compatible amb la mobilitat cap a altres països buscant millors remuneracions i condicions, com passa per exemple en el sector sanitari. El treball disponible no és una bossa única, sinó que conforma un món complex fet de segments molt diferents i difícilment interconnectats.

Des del 1995 fins ara, la producció a España ha augmentat un 50% i la productivitat ho ha fet a un ritme de l’1,5% anual. Aquesta progressió econòmica no ha anat acompanyada d’un augment proporcional dels salaris i, encara menys, de la disminució de la jornada laboral. En termes de capacitat de compra els salaris estan estancats, mentre que la jornada laboral mitjana es manté en les 40 hores setmanals. Només ha millorat el salari mínim a Espanya i de manera força contundent. Ho ha fet els últims anys, amb una revalorització del 40% i sobrepassant els 1.100 euros mensuals. L’estancament salarial global té a veure amb el creixement de sectors com l’hostaleria i el turisme que, com algunes indústries intensives de mà d’obra, es fonamenten i se sostenen en remuneracions baixes. Espanya té un mercat laboral molt ineficient i tot i els augments, la productivitat espanyola creia a un ritme menor que la dels seus socis comunitaris. Això manifesta un problema estructural que no s’ha acabat d’afrontar.

A Espanya, torna a estar sobre la taula la disminució de les hores de treball, tema que plantegen tant el govern com els sindicats, mentre la patronal i els partits liberal-conservadors es manifesten en contra. La proposta del Govern és oficialitzar una modesta reducció de jornada a unes 37,5 hores que en molts sectors ja està establerta, mentre que els sindicats reclamen baixar fins a les 32 hores/setmana. Sembla lògic que la reducció del temps de treball s’ha d’implantar gradualment, però la proposta sindical sembla del tot raonable atenent als temps que vivim i als nivells de productivitat que no faran, amb més incorporació tecnològica, res més que augmentar. Els efectes a mig termini seran positius. Repartiment del treball disponible i millora de la conciliació familiar. També augment de la productivitat, ja que les llargues jornades no fan sinó disminuir la intensitat d’aquest. A escala global, el mateix Bill Gates de Microsoft reclama anar cap a una setmana laboral de tres dies com a escenari realista. Les patronals espanyoles estan responent a aquesta qüestió de manera simplista tot estimant que això representa només un augment del cost-empresa, ja que vol dir que l’empleat treballarà menys tot mantenint el salari. Plantejat així, el tema és molt reduccionista. Si es replantegen els llocs de treball i s’harmonitzen les condicions el marge de millora de l’eficiència productiva és gran, especialment en la indústria, però també en els serveis. Però això significa sortir d’estratègies de preus baixos que impliquen precarietat, baixos salaris i escasses perspectives de futur com és el cas flagrant del sector turístic. S’oblida sovint, a més, que el mercat laboral ha de servir de mecanisme de reequilibri o de compensació de la tendència a la polarització de rendes que genera la nostra economia. La intervenció regulatòria ha de tenir la funció d’assegurar que el creixement econòmic ho sigui per a tothom i no només un mecanisme per concentrar riquesa i augmentar la desigualtat.

Vivim uns temps en què el pessimisme està carregat de raons. Polarització, predomini del discurs de la dreta extrema, manipulació informativa, perill de guerra, precarietat, exclusió social, pobresa, escalfament global, manca d’expectatives, inseguretats i incerteses diverses… La idea de progrés sobre la qual se sustenta la civilització occidental des de la Il·lustració s’ha demostrat més feble del que esperàvem. Ara, costa molt defensar la idea de progrés. Dins de les classes subalternes, probablement siguem l’última generació que ha aconseguit unes seguretats i uns nivells de benestar acceptables, millors sens dubte que la generació dels nostres pares, al igual que els nostres pares van millorar i molt la dels nostres avis. La generació dels nostres fills, amb molta formació i havent viscut en un entorn cultural i tecnològic relativament còmode, té molt difícil d’evitar que la seva situació social, econòmica, material i d’independència per construir el seu propi projecte de vida millori. Una altra cosa és si es pertany al nucli acomodat d’aquesta societat de guanyadors i perdedors cap a la qual hem evolucionat, en la qual ja no és possible la classe mitjana. El món de l’establishment, de les elits, és cada vegada més un altre món. Ja no hi ha paràmetres ni possibilitats remotament semblants o comuns.

La crisi de la política actual, amb escassa credibilitat de les seves formes i continguts, així com l’eclosió i predomini de formes extremes vinculades a la indignació de la ciutadania, no és una cosa temporal, una explosió momentània, sinó més aviat un moviment profund que té a veure amb la infeudació de la política per part de l’economia, o el que és el mateix per l’establishment beneficiari del capitalisme desencadenat. La democràcia ha estat buidada sinó de tot contingut, sí almenys de bona part d’ell. El neoliberalisme manté una relació poc feliç amb la democràcia, una cosa evident si tenim en compte que la societat democràtica se sosté sobre el treball remunerat, algunes seguretats i uns certs límits a la desigualtat. Un cop dinamitat tot això, una vegada el famós ascensor de la mobilitat social fa ja temps que només funciona cap avall. Es produeix una minva enorme del capital social. El nou capitalisme està aconseguint que hi hagi creixement sense ocupació i que la població tingui por i accepti qualsevol cosa. Es criminalitza de la pobresa i l’Estat-nació va quedant ara reduït a les seves funcions penals de vigilància i càstig.

En la recuperació de la política com activitat i funció extremadament honrosa, caldrà aprendre a distingir els líders dels messies, les propostes raonables del populisme. Totes les promeses de redempció, ja sigui al cel com a la terra, han acabat amb formes de dominació. En la nova política ha adquirit un renovat protagonisme una narrativa basada en la desinformació i la por. El perill del populisme és gran allà on les estructures democràtiques són especialment febles. S’imposa el recuperar els valors inherents a la cultura democràtica de tolerància, reconeixement, respecte a la diversitat i la raó il·lustrada com a base de qualsevol debat i discussió. També distingir els fets veraços de les meres invencions fraudulentes. S’imposa no seguir ignorant per més temps els nostres problemes comuns i “el nostre destí comú”, per a això necessitem d’un marc d’interacció política i moral. Es requereix d’un projecte institucional de signe cosmopolita, consistent en la consolidació d’un dret públic democràtic a nivell mundial que revisi i superi el concepte tradicional de sobirania. El model liberal de sobirania vinculada a un territori ja no serveix, quan els grans desafiaments s’han justament desterritorialitzat. Si la globalització ha suposat el triomf de dinàmiques transfrontereres, s’ha alterat la democràcia i el control dels governs a nivell nacional.

Perquè això sigui possible, el concepte de ciutadania ha de continuar avançant, si pot ser sense retrocessos ètnics i tribals, cap a un cosmopolitisme en què la mateixa noció de ciutadania no estigui basada en la pertinença exclusiva a una comunitat territorial, sinó en normes i principis generals que puguin ser arrelats i utilitzats en diversos escenaris, una ciutadania de de diversos nivells, amb una legitimitat democràtica de diverses capes. S’imposa el múltiple i el complex. Parafrasejant Tony Judt i la seva pragmàtica defensa de la socialdemocràcia, podríem concloure que la política democràtica no representa un futur ideal; ni tan sols un passat ideal. Però és la millor de les opcions que tenim avui, justament per recuperar el present i el futur.

Que les coses sempre poden empitjorar, és una evidència empírica. Portem ja una colla d’anys en que l’evolució dels corrents polítics dominants indueix més aviat al pessimisme. S’imposa arreu una noció de la política basada en la confrontació agònica, la constitució de grans fronts absolutament polaritzats i la política entesa com a gran camp de batalla entre nocions del món totalment oposades. Tot i que la denominada esquerra populista també hi ha col·laborat una mica en aquesta dialèctica, és especialment en el terreny de joc de la dreta on s’ha anat imposat una noció de la democràcia política cada vegada més dèbil. Les eleccions enteses com una contesa en la que només hi ha un guanyador que s’ho emporta tot, tot negat la legitimitat al contrincant mentre es desqualifiquen minories i perdedors. Una visió molt restrictiva de la cultura democràtica on el terreny de joc ha de servir, des del reconeixement i el respecte, en lloc on s’harmonitzen i es pacten les diferències per tal d’assegurar el progrés i una bona convivència. La nova extrema dreta, arreu, ha empès al conservadorisme tradicional cap als marges tot portant a terme una batalla cultural que ens ha dut a una mena de versió soft del totalitarisme. Resulta curiós, que afirmen fer-ho en defensa de la llibertat, un concepte aquest que s’ha resignificat per voler dir que no esperem res de l’Administració ni de formes solidàries com les que representava l’Estat de benestar. Individualisme extrem, aïllament i fragilitat, negació de la noció de societat, augment de la desigualtat i cada vegada més exclosos reclosos als marges o directament a fora. La pobresa com a culpa per no haver-se sabut desenvolupar a una societat contemporània convertida en una selva, un lloc només digne dels forts i dels individus amb esperit de lluita. 

Captar l’atenció dels humiliats i ofesos s’ha convertit en l’objectiu d’aquells que, justament, han abonat que la distòpia es fes una realitat. Recollir el ressentiment com a gran fita política, que no fer polítiques que abonin la inclusió i el progrés del major nombre de persones possibles. Llenguatge de batalla, discursos de confrontació, demagògia de manual, mentida darrera mentida, generació de por i utilitzar-la adequadament, promeses de redempció, dibuixar l’enemic, recórrer al comunisme com a fantasma quan ja només en queda l’anticomunisme. Les xarxes  socials com a instrument per crear ficcions que tenen poc a veure amb la realitat, generar sensació de desgovern i caos, la culpa és sempre de la política, veritats alternatives, ja no compten els fets sinó el relat que se’n faci, la realitat com una ficció merament emocional, nihilisme, discurs amb reminiscències totalitàries, la raó ja no compta i encara menys el que fas o faràs només la capacitat o barra per insultar l’adversari. I la immigració com a gran enemic i culpable de tots els nostres mals. Trump, Bolsonaro, Le Pen, Orbán, Meloni, Milei, Bukele, Díaz Ayuso, Feijoo, Bukele, Alvise Pérez…

La dinàmica política resulta infernal. L’extrema dreta en el format 2.0 no és que piqui a les portes, és ja a dins de casa i s’ha anat fent amb el control de la situació país a país. L’estratègia d’Steve Bannon a Amèrica i David Cummings a Gran Bretanya conformen ja el manual de batalla de tota la dreta mundial; només es diferencien per matisos. Estem en una mena de reedició de la dècada ominosa dels anys trenta. El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat, va afirmar l’escriptor Thomas Mann en una conferència els anys cinquanta. Premonitori. Dos grans conflictes bèl·lics oberts, dinàmiques geopolítiques i comercials confrontades al món, inestabilitat, perills de recessió econòmica, debilitat extrema de la Unió Europea… I enmig de tot això arriba Donald Trump de la mà d’Elon Musk i el monopoli de la desinformació que és X. Les seves propostes, per dir-ho d’alguna manera, més boges que mai. Promet grans deportacions de emigrants, acabar amb les guerres tot facilitant barra lliure a la violència de Rússia i d’Israel, escalar la guerra comercial amb Xina, negar el canvi climàtic o desarticular la Unió Europea. La sensació de que es posarà al volant un home boig i que, el que a partir d’ara passi, resulta imprevisible. Tota la “carcúndia “del món ho celebra i està de festa, com també els grans interessos econòmics. Els nous dirigents extrems veuen reforçar la seva posició i els que encara no son el poder esperen un petit ajut del nou messies per accedir-hi. El món serà, probablement, més insegur, més desigual i més desagradable. Mals temps pel progrés i la cultura democràtica. Què pot sortir malament?

Els fenòmens meteorològics son, per definició, imprevisibles i en les seves manifestacions extremes poden ser incontrolables. Això ha estat sempre així, encara que sembla que ho haguem oblidat. La història de la humanitat ha estat un continu mirar al cel per tal d’intuir el temps que farà, un tema gens menor. En temps de ciència, la meteorologia ha avançat molt com a tal. Disposa de molt coneixement acumulat per l’experiència i també de tecnologia molt sofisticada, dista, però de ser una ciència exacte. El passat tampoc es gaire referència quan el canvi climàtic ha comportat l’augment de comportaments i fenòmens extrems. I no estem ni estarem preparats del tot ni a nivell material ni mental per assumir-ho. No hi ha garanties que allò excepcional o poc probable no acabi per passar. El que és tràgic, per més que ho minimitzem, pot acabar per donar-se. Si en el passat els humans veien en els grans desastres que provocava la naturalesa una expressió de la fúria dels deus, ara culpem a l’Estat o bé a la política de la que habitualment malparlem. Certament, que moltes vegades la gestió pública no és la millor possible o bé que els recursos disponibles per fer front a contingències no són els suficients. Però, ho analitzem quan votem? Perquè abonem la reducció d’impostos i després aspirem que l’Estat estigui a punt per a tot? Si apostem per algú que diu destinar els diners de les emergències a festes taurines, no som una mica responsables que després no estiguem preparats? Com deia algú amb molta ironia, caldria pensar abans de votar, que aquest és un acte eminentment polític més que no pas festiu.

La desgràcia de la Dana ha provocat que emergissin multituds d’experts sobre el que calia fer i no s’ha fet. “Jo ho arreglaria”. A les xarxes, el cunyadisme s’ha imposat coma actitud dominant, amb relats molt dirigits des de les posicions antipolítiques de l’extrema dreta. La major part del que s’ha publicat, invencions per donar una sensació de desgovern i caos general, que ha més aviat dificultat l’acció pública per fer front a la calamitat que s’acabava de produir. És molt probable que, i no se sap perquè, les alarmes no es posessin en marxa quan ho havien de fer. Temps hi haurà per avaluar-ho i corregir allò mal fet i, si cal, demanar responsabilitats. Provocar una mena d’aixecament popular a partir de rumors, falsedats i mitges veritats només ha comportat més patiment als afectats i problemes per afrontar-ho. La idea de que “això ho arregla el poble” pot sonar molt èpica, però ni és cert ni serveix de res. València no necessitava gent amb escombres, la majoria dels quals feien nosa, sinó grues, buldòzers, camions i professionals especialitzats militars o civils, que buidessin els carrers de tota mena de trastos pesants, només després es podria afrontar el tema del fang i la neteja. Calia prioritzar trobar víctimes i desapareguts, però en res ajudava el tremendisme interessat sobre els milers d’ofegats que, deien, hi havia d’haver als aparcaments soterrats, i no eren tals.

Resulta curiós que, posats a demanar responsabilitats, gairebé ningú parli de l’urbanisme homicida practicat per, diguem els darrers setanta anys, en unes terres donades a l’especulació pel caciquisme i la dreta més rància. Encimentar aiguamolls i torrenteres no és mai una bona idea. Quan plou, plou. Les canalitzacions no solen resultar suficients quan el que cau és extrem. En el cas valencià, haver convertit en col·lectors asfaltats i en grans pendents els cinquanta quilòmetres que separen la zona muntanyosa del perfil marítim, ja es veu que pot acabar malament. I de tant en tant, ho fa. No com ara, però són molts els aiguats patits per la zona els mesos d’octubre. L’aigua caiguda no es digerible per uns camps que ja no són tals. Els cabals i els onatges que es creen, són mortals. Aquest urbanisme es va decidir i es continua fent com a resultat de polítiques “constructivistes” que alguna gent vota com si no hi hagués un demà, pensant que s’obtindrà alguna engruna de la riquesa que se’n derivi. Fals creixement econòmic. A Catalunya, això passa molt al Maresme, la sort és que les rierades aquí provenen només de quatre o cinc quilòmetres endins i no poden generar tal nivell de destrucció.

Cada vegada més, l’extrema dreta i la ignorància -potser és redundant- són els qui estableixen el relat de les coses. La lògica de les xarxes socials de veure qui la diu més grossa, enredar i simplificar temes complexos els va molt bé. No hauríem de ser tan crèduls. Potser seria bo que en lloc de mirar tant sovint el twitter, tornéssim a mirar el cel. No sé si aprendríem a llegir el temps, però resulta més poètic i ben segur que fa menys mal.

Ens entusiasmen els linxaments públics. Fer caure a algú del pedestal i fer-ne escarni ens fa sentir que estem al costat bo de la moralitat i que nosaltres no som capaços de caure tan baix. Íñigo Errejón és ara una joguina trencada. Segurament ja fa temps que en realitat ho era. Certament sembla mentida que algú amb una manera de comportar-se tant lluny del que deia defensar no hagués engegat les alarmes. La vida privada té una part de pública quan es tenen responsabilitats polítiques. Cert que no sembla que cometés cap delicte penal, però l’afició a establir relacions tòxiques i de domini justament amb un evident consum de farlopa, no sembla la millor manera de ser conseqüent amb representar idees progressistes on el combat contra la violència masclista i la consecució de la dignitat plena per a les dones s’ha convertit en un element crucial. Dirigent que fa temps, pel que sembla, estava fora de control i autocontrol, tot cometent la enorme irresponsabilitat de debilitar i posar en perill un projecte polític aixecat per molta gent. El reaccionarisme està de festa. Algunes lluites, hauran reculat una colla d’anys.

Però l’esbombament del tema Errejón no té a veure amb la denúncia de possibles comportaments assetjadors per part del diputat. És una operació política preparada i executada per acabar suplint a un partit per un altre en l’espai polític de l’esquerra postmoderna. S’ha triat el moment i la forma per acabar amb Sumar, posar-li el darrer clau al taüt i fer emergir Podemos i Pablo Iglesias per recuperar la posició que fa temps havien tingut en aquest món. Aquesta és una guerra d’egos que se salda utilitzant les debilitats d’algú i convertint-lo en un àngel caigut per tal de remoure el tauler polític. No només és un procés de relleu a l’esquerra més extrema, contribueix a dinamitar també la precària majoria de progrés que s’aguanta mal que bé al Congrés de diputats. No s’ha de ser molt llest per veure una jugada per la que es malda des de fa temps. La pretensió d’un malalt de narcisisme com Iglesias és, com fa anys pretenia el dirigent comunista Anguita amb la famosa “pinça”, fer caure la majoria d’esquerres, deixar pas a la dreta més rància i així poder emergir com el nou líder d’una nova esquerra. Si Errejón és una persona evidentment tòxica en les relacions personals, aquest ho és en la política. Que les coses vagin a pitjor i així poder pescar en la confusió.

Curiós el com s’ha mogut aquesta operació. Comença com una campanya de màrqueting per tal de vendre un llibre sobre el tema que ja estava editat i arriba puntual a les llibreries. El contingut, denúncies anònimes, alguna de les quals es fa pública per afegir morbositat tenint en compte que la protagonista és coneguda. De tot fa anys, i no es va denunciar, però es van acumular les informacions per convertir-ho en un artefacte. La periodista que ho protagonitza, Cristina Fallaràs, sembla evident que no va seguir les classes d’ètica periodística de la seva Facultat i té vincles polítics evidents i coneguts -oh, sorpresa- amb Podemos. Negoci i operació política en marxa, alhora. Interessa poc el possible assetjament o violència masclista que es pogués haver practicat, acusacions de les que, possiblement, no en quedarà res en l’àmbit penal. Que la realitat no t’espatlli un bon titular ni un espectacle que es podrà passejar per totes les televisions en la programació de tarda. El paper de la trista figura atribuït a una actriu i presentadora, Elisa Mouliaá, que es veu ara obligada a explicar i denunciar uns fets que ella mateixa diu que sí, però que en realitat no. No era algú vulnerable que no s’atrevia a denunciar-ho en el seu moment, només que va sortir una nit amb la persona no adequada. Tot això, fa molt mal a la credibilitat dels molts casos reals d’assetjament i de violència masclista que es produeixen cada dia i que, aquests sí, poden ser difícils de denunciar per situacions de vulnerabilitat. El tema Errejón, posa en evidència un personatge, addicte i malalt, que resulta reprovable en el seu comportament amb les dones i amb la política, que ha estat i serà convenientment utilitzat “políticament”. Que ningú s’enganyi, no és cap pas endavant en el desterrament del masclisme.

Esquerra Republicana està al bell mig d’una batalla interna en la que només hi haurà perdedors. La dinàmica de dins, en general, dels partits polítics resulta poc edificant i només fa que provocar la desafecció política de la ciutadania. Hi ha, però, més i menys. El problema no és que després d’un cicle polític advers es doni un període de confrontació per decidir com es reestructura i rehabilita la formació política, cosa ben lògica. La qüestió alarmant és l’esbandir en públic, sigui ERC o qui sigui, lluites caïnites en organitzacions on sembla que el que mou bona part dels membres de la direcció és una concepció descarnada del poder. La bona gent que milita, està a la base d’aquest partit, és lògic que més que desconcertada estigui pensant en donar-se de baixa. No és una qüestió ni d’ideologia o d’estratègia. Les formes són el fons. D’aquests cas que, com dic no és privatiu dels republicans però que amb ells ha pres una dimensió desconeguda, es posen en evidència algunes qüestions que resulten especialment destacades.

La primera, és que els dos grans sectors confrontats i no fa gaire amics, no tenen diferències estratègiques o programàtiques. Ni tan sols ho han intentat bastir d’alguna manera que ho pogués fer pensar. Són qüestions personals, de qui mana a qui, i de retrets sobre si s’ha estat a l’alçada de les vicissituds “històriques” dels darrers anys. La munició és de caça major: traïció, covardia, engany, falsedats, col·locar als amics… No hi ha mitges tintes. I això donarà molt més de sí, en la mesura que el congrés que ha de decidir el futur li queda encara un mes i mig d’interludi. Els personatges que encapçalen la confrontació, diguem que són un pèl particulars. Oriol Jonqueres es vol reinventar poc conscient que el seu cicle personal i polític s’ha acabat. Com bona part dels líders d’això anomenat Procés, necessiten fer un pas al costat si volen refer alguna cosa creïble, que estan amortitzats, que ells han protagonitzat una operació fracassada políticament. Posar-hi un to entre il·luminat i capellanesc no aporta res La frase, encunyada per ell de que “el jonquerisme és amor” el perseguirà tota la vida. Haver-se posat de perfil quan el partit havia de prendre decisions difícils, no li aporta cap crèdit. Marta Rovira destil·la ressentiment. Les seves raons tindrà. No es pot negar que té al darrera bona part de la plana major i els històrics del partit. Transmet nerviosisme, inquietud i inseguretat. Té al seu favor que sap que ha de marxar. No hi ha, però, cap diferència doctrinària o estratègica a argumentar. Només retrets sobre actuacions que provoquen serioses sospites sobre el funcionament del partit als darrers anys. A tots els bàndols, hi ha qui està a favor del pacte amb els socialistes i qui no.

Un segon aspecte remarcable, és tot el que està sortint sobre “propaganda B” i accions de falsa bandera. Sobretot, amb la naturalitat en que s’explica i es pressuposa que això ho fa tothom. Brandar que es treballa amb normes eines mafioses hauria de fer caure la cara de vergonya al conjunt de la organització. Que hi hagi algun descerebrat a qualsevol partit polític no es deu poder evitar, però que actuacions d’aquestes característiques s’organitzin y s’aprovin als òrgans d’un partit provoca que ens posem tots plegats en guàrdia. Una manera especialment recargolada i perversa de promoure fake-news. Els cartells sobre l’Alzheimer i els germans Maragall es comenta sol i només pot ser concebut i aprovat per persones que no haurien de tenir lloc en la política democràtica. Com tampoc aquells que pengen ninots d’un líder polític, que teòricament volen blasmar, però perquè en realitat el reforci. Ens hem tornat bojos? Les rivalitats, les ànsies de poder, no poder passar per sobre d’un mínim d’exigències ètiques i morals. Quin projecte de futur ens pot aportar gent que funciona d’aquesta manera? L’excusa no pot ser que altres també ho fan, que això és comú en les estratègies de comunicació política modernes. El que cal és que militants i simpatitzants, del partit que sigui, abandonin a aquells que han caigut tan baix.

Hi ha qui afirma que, passi el que passi a les eleccions americanes del novembre, el trumpisme ja ha triomfat tant als Estats Units com al món. Cada vegada tendeixo més a creure que és així.

Falta habitatge a preus raonables, i molt. Aquest és el principal problema que té el país, encara que no som els únics en tenir-lo. De ser un negoci amb marges més o menys comprensibles, ha evolucionat els darrers anys per convertir-se en un actiu financer amb el que especular, accelerat tot això per una pressió creixent de la demanda i per una hipermovilitat que ha convertit el que era per viure en espais pel turisme o pel lloguer de temporada. La dinàmica del mercat ha allunyat a la majoria de la gent de la possibilitat de disposar, ja sigui en propietat o en lloguer, d’un habitatge digne pel qual no s’hagi d’entregar la major part del salari. No estem parlant d’una necessitat accessòria. Disposar de manera segura i mínimament assequible d’un sostre és un dret i el més important després d’alimentar-nos i vestir-nos. De fet, la mateixa Constitució espanyola ho consagra d’aquesta manera. Per fer-ho possible, perquè tothom hi pugui accedir amb un sistema o un altra cal la intervenció pública per garantir-ho: facilitar sòl edificable, empenyent promocions d’habitatges de lloguer públic suficients, amb oferta de pisos de propietat protegits, disponibilitat d’habitatges per col·lectius vulnerables, establint ajuts als joves per l’emancipació, protegir a les famílies contra els desnonaments, posant fi al fenomen de l’ocupació il·legal, evitant les dinàmiques de gentrificació dels centres de les grans ciutats, prohibint els pisos turístics, limitar els lloguers de temporada, limitant els preus del lloguer… També facilitant l’accés al sòl i simplificant els tràmits de la iniciativa privada, que també hi ha de ser i de manera important. 

Cal actuar sobre l’oferta, perquè sigui suficient, però també sobre la demanda tot evitant el desequilibri que significa l’entrada d’usuaris turístics i temporals. Que hi hagi habitatge suficient, que els joves es puguin emancipar i no hagin de destinar gairebé la totalitat del salari al lloguer; que es pugui viure a les ciutats sense ser desallotjats per la turistificació ha d’estar garantit pels poders públics. Cal equilibrar amb la intervenció un mercat desorbitat. Els preus resulten inassumibles, en compra i en lloguer, no perquè els costos de construcció hagin augmentat tant, sinó per les possibilitats d’especular amb el que hauria de ser un bé públic. Una actitud que no depèn especialment de petits tenidors, sinó de grans inversors, de fons voltors que han trobat en aquesta activitat una opció segura i lucrativa. A Barcelona, per posar l’exemple més cru, s’ha perdut els darrers cinc anys el 75% de l’oferta de lloguer permanent. El 46% dels seus arrendaments, són temporals. La capital catalana expulsa població de manera continuada cap als seus marges o cap a ciutats encara més barates. Adquirir un habitatge requereix, com a mínim, la totalitat del salari mitjà d’una persona durant 15 anys. La ciutat només a l’abast de fons especulatius i dels 100.000 nòmades tecnològics amb molts bons salaris que hi habiten durant un temps. Un parc d’atraccions en el que per accedir a un lloguer convencional has d’estar disposat a ser humiliat i víctima d’una subhasta de preus.

El govern de Salvador Illa ha encarat el tema de manera prioritària amb un pla de mesures al respecte i amb el compromís de posar al mercat 50.000 nous habitatges els propers cinc anys. No es pot afirmar que no s’hagués fet res fins ara, donat que es un tema de preocupació dels ajuntaments de fa anys, però no d’una manera global i com a gran objectiu de país. Un tema que, com que hi juguen molts factors i la majoria incontrolables, no sempre les polítiques donen els resultats esperats. Les bones intencions no sempre garanteixen l’èxit. El mètode de la prova i de l’error sol ser el més adequat. L’establiment de zones de controls de preus, ja està donant resultats esperançadors. Els objectius són clars. Res dona tanta estabilitat i seguretat a les persones com disposar, en el règim que sigui, d’un habitatge satisfactori. Sense això, resulta difícil desenvolupar un projecte de vida propi i digne. Hi ha qui afirma, que Salvador Illa ha canviat l’aixecar banderes tan en boga la darrera dècada, per l’aixecament de pisos. No tan èpic, però immensament més útil. Crec que la societat catalana ho espera i ho agrairà.

Si alguna cosa corromp les nostres societats, és l’augment continuat de la desigualtat econòmica i social. Els augments de la producció, la productivitat i la riquesa a escala global, no compten amb mecanismes d’anivellament, sinó de processos que porten just al contrari. No és només la quantitat ingent de persones que encara viuen per sota el llindar de la pobresa, sinó que la iniquitat, l’augment de la desigualtat econòmica, de possibilitats i perspectives, erosiona el mateix concepte de societat i porta a la presa de posicions polítiques nihilistes i extremes. Va ser a partir dels anys vuitanta del passat segle quan aquesta dinàmica es va accelerar, producte la confluència del predomini polític i econòmic liberal-conservador, amb el procés de mundialització del comerç i de la circulació de capitals. La internacionalització d’alguns factors econòmics, no era un tema intranscendent com tampoc els seus efectes en la societat resultaven neutres. Les grans corporacions prenien el comandament, les fusions els donaven una nova dimensió més d’acord al nou escenari, i la possibilitat dels estats nacionals per sotmetre la dinàmica econòmica als interessos de la col·lectivitat anaven perdent eficàcia. 

Mentrestant, uns 2.000 milions de persones tenen uns ingressos diaris inferiors als 2 dòlars, mentre la família Walton propietària de Wal-Mart, ingressa uns beneficis anuals de prop de 20.000 milions de dòlars, és a dir l’equivalent al salari anual de 30 milions d’aquests treballadors que no han tingut la sort de caure en el costat bo de l’economia mundial. I no és que aquesta acumulació de capital en mans de la família Walton reverteixi en pro d’accions inversores que millorin l’economia i la productivitat a través d’investigació i desenvolupament. A àmplies zones de la Amèrica mitjana on “l’efecte Wal-Mart” actua com una autèntica pluja àcida d’empobriment, darrere dels seus baixos preus. 

Fa poc més de 200 anys, en l’època de la Il·lustració, el nivell de vida de qualsevol lloc del planeta mai arribava a duplicar a la regió més pobra. Avui el país més ric, Qatar, presumeix de tenir una renda per càpita que és 428 vegades la del país més pobre, Zimbawe. Però si prenguéssim com a referència les rendes més altes de Qatar i les més baixes de Zimbabwe, la xifra resultant resultaria gairebé pornogràfica. No és només que les rendes no s’hagin “filtrat” ​​dels països rics als pobres com havien previst els sacerdots de la nova veritat del mercat eficient, tampoc ho han fet dins dels països. A Estats Units i per no anar de manera demagògica als extrems màxims, la renda mitjana del 10% més ric representa 14 vegades la renda del 10% més pobre. Els països amb un major paper de l’Estat en l’economia tenen nivells de desigualtat notablement menors que aquells en els quals el paper públic ha estat anecdòtic. Mentre a Suècia el 20% més ric disposa del 36% de la riquesa, als Estats Units, el 20% millor situat acumula el 84% de la riquesa; encara la diferència és abismal. Segons el PNUD, 2.500 milions de persones no tenen llum elèctrica, 2.400 milions no tenen accés a serveis sanitaris, 1.500 milions no tenen aigua potable, el que comporta 30.000 morts diàries pels problemes de salut, i encara gairebé 1.000 milions de adults estan condemnats per l’analfabetisme. I no és ja un problema d’escassetat, sinó de repartiment. El 15% de la població mundial realitza el 70% del consum. Les dues-centes persones més riques, tenen el mateix que 3.000 milions de persones. I el que és pitjor no és el retrat fix, sinó la tendència a un augment continu de desigualtat. Als Estats Units, 400 persones dominen el 12% del seu PIB i un 1% de la població té ingressos equivalents al 95% dels seus ciutadans. A Espanya, la situació no és millor. 1000 persones controlen el 75% del PIB i 20 famílies són propietàries d’una quarta part del capital de les empreses de l’Ibex.

La desigualtat ha posat en escac al mateix sistema econòmic i ens trobem al final d’un trajecte en què s’imposa un canvi de paradigma, o si se’m permet, un New Deal, un nou repartiment de treball, de renda, d’oportunitats i d’objectius. Alguns prestigiosos economistes i pensadors socials, amb fama de sensats i moderats, porten anys insistint que un model de desigualtat creixent és insostenible en termes econòmics, en termes socials i en termes polítics, podent ser la primera víctima de la polarització el mateix sistema democràtic, el qual se sosté sobre uns nivells mínims d’estabilitat que emanen d’uns certs límits a la iniquitat. Com coneixen bé els països del Tercer Món, no hi ha cohesió social sense un mínim de benestar compartit. Fa 500 anys, les regions més riques només multiplicaven a 1,8 vegades la riquesa de les regions més pobres. Avui dia, la disparitat regional màxima de la riquesa ja requereix d’un multiplicador de 20. El 1970 hi havia uns 90 milions de desnodrits a Àfrica, el 2020 sobrepassen els 400 milions. Això no és progressar adequadament.

Fa més de 75 anys que l’existència i les polítiques expansives de l’estat d’Israel condicionen com cap altra cosa la política, la geopolítica i la seguretat internacional. La creació artificial d’un estat jueu enmig de territoris àrabs, tot desplaçant i subjugant aquests, com el temps ha demostrat no va ser gaire bona iniciativa. Després de la Segona Guerra Mundial, un poble amb forts vincles culturals i religiosos que havia patit una diàspora històrica, va reclamar una “terra promesa” com a pròpia, malgrat ser una terra ancestralment ocupada pels palestins. En el context d’una mala gestió de la descolonització per part de Gran Bretanya i del coneixement i impacte del que havia estat l’Holocaust, bona part dels països occidentals com també les Nacions Unides van donar via lliure a la culminació del que era el somni i la reclamació del sionisme: la creació d’un punt de referència territorial per als jueus. El conflicte amb el món àrab estava servit i la supervivència d’aquest destí artificiós va passar tant per armar-se de manera dissuassòria cap els veïns com disposar de la força per practicar una política colonitzadora que anés disminuint la presència palestina i els forcés a marxar. El que havia de ser una realitat mixta on convivissin en pau jueus i àrabs, va esdevenir ràpidament una subjugació i un intent organitzat d’extermini. Mirar els mapes de 1948 i els d’avui sobre qui ocupa què és més eloqüent que cap explicació al respecte.

Israel no és Netanyahu i els extremistes religiosos. Tampoc Palestina és només Hamàs. El radicalisme excloent d’uns i altres es necessiten. Encara que les darreres hostilitats les iniciessin les guerrilles palestines de Gaza, el cert és que la desproporció de forces, la desigualtat amb que s’enfronten, resulta una brutalitat. Gaza fa molts anys que és un territori poc més que un camp de concentració a cel obert. La gent que hi ha viscut de manera gairebé deshumanitzada, han patit el darrer any la destrucció sistemàtica i organitzada per part d’un estat israelià que vol forçar la migració de tots els que hi viuen. Pel camí, s’han assassinat més de 50.000 persones. I bona part del món occidental mira cap a una altra banda sota la consigna de que això forma part del dret de defensa de l’Estat agressor. Si els ocupats també es defensen, se’n diu terrorisme. Les paraules resulten, a vegades, ser molt traïdores. Però Netanyahu i els acòlits, no es conformen amb això. Continuen les destruccions, desallotjaments i assassinats a Cisjordània, amb la voluntat d’ocupar-la amb colons en tota la seva totalitat. Una operació de “neteja ètnica” perversa, organitzada i tolerada. Tot hom sap que quan es redueixen milions de persones a la indigència i són maltractades de manera sistemàtica, més aviat que tard això tindrà moltes conseqüències en la seguretat internacional. La humiliació, sempre genera odi i esperit de revenja.

Netanyahu, un polític que estava en la corda fluixa per casos de corrupció familiar i amb la popularitat sota mínims, s’ha mantingut i es mantindrà al poder gràcies a l’excepcionalitat política que es genera en temps de guerra. Necessita escalar aquest conflicte i donar-li, més encara, una dimensió global. El pas següent que ja ha començat en serà l’ocupació de part o la totalitat del Líban. Un país sense capacitat militar per fer-se respectar i sobre el qual Israel històricament ha envaït o bombardejat quan ho ha cregut convenient. L’excusa són les milícies xiïtes de Hizbulà que estan ubicades al sud del país. Aquí, també la desproporció de força resulta brutal. En una setmana hi ha hagut més de 500 morts per això que Israel bateja com “atacs preventius”. Ja fa mesos, que el primer ministre israelià vol fer entrar en guerra a l’Iran, país que ha demostrat, malgrat les provocacions, no voler satisfer les pretensions de guerra total dels israelians. No els interessa, entre altres coses, perquè també seria un conflicte global amb moltes derivades on els Estats Units i Occident es veurien obligats a posar-se al costat de l’estat jueu. Si s’imposen les pretensions d’escalar i globalitzar el conflicte, els efectes sobre l’economia i la seguretat mundial seran molt grans. De les situacions de violència i caos generalitzat no en surt mai res de bo. Victimitzar, encara més, el món àrab no resulta ni humà, ni just, però tampoc intel·ligent.