Autor: Josep Burgaya

Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions d’esquerres, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments en relació  al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La reindustrialització occidental a partir de la crisi pandèmica o la guerra d’Ucraïna només es farà de manera parcial i, bàsicament, amb més tecnologia. La significació de la feina té molt més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina. No donar resposta a això significa no tenir un projecte de societat i condemnar el món al predomini de discursos reaccionaris. L’hàbitat de l’esquerra no ha de ser ni el passat ni el present, sinó el futur. No hi ha un passat ideal de lluita de classes per tornar, com tampoc la fi del treball hauria de significar la fi de la societat i de l’esperança.

Centrar el debat polític al voltant de temes de gènere, orientació sexual, etnicitat, nacionalitat, animalisme, alimentació, o els toros, significa obviar allò fonamental, allò estructural, que té a veure amb la producció, la redistribució, el treball, l’habitatge o l’estat dels serveis públics. Encara que no es pretengui, allò identitari conforma els arbres que no ens deixen veure el bosc. Centrar-se en l’aspecte simbòlic en lloc del material és pura retòrica davant d’una realitat cada cop més hostil. Per a Richard Rorty, s’ha creat una esquerra cultural, especialment forta a les universitats anglosaxones, que prioritza les “polítiques de la diferència”, de la identitat o del “reconeixement”. Una esquerra que pensa més en l’estigma individual o de grup que en les condicions materials, la sensibilitat personal ofesa que no pas en l’explotació econòmica o en la desigualtat social.

Per a l’historiador de les idees Mark Lilla, l’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Segons la seva opinió, hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o bancs. Genial. Davant d’una situació creada pel capitalisme, se’ls promet als irritats més capitalisme. Més individualisme, menys solidaritat i menys política. Tot i que potser els termes resulten massa contundents, Félix Ovejero arriba a parlar d’un “nou obscurantisme revestit de progressisme, que substitueix els arguments per la intimidació”. Però l’economista català té raó quan argumenta que l’esquerra s’ha allunyat dels punts de vista il·lustrats per recalar-ne d’altres que serien, per naturalesa, més definitoris del pensament conservador.

El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. El replegament cap a les afinitats culturals afebleix el sentit de la solidaritat que té a veure amb situacions objectives de benestar social. El que és identitari, més que en l’àmbit polític, té a veure amb el món de les creences. Cada filiació té les seves referències, mites i objectius. No hi ha possibilitat de discrepància política, tot esdevé personal i ofensiu.

Actes institucionals apart, aquesta ha estat una Diada que ha posat en evidència el final de El Procés. En lloc de reafirmació i rearmament independentista, s’ha posat de manifest el tots contra tots irat i la no acceptació que la majoria de la ciutadania de Catalunya ja no està de romanços. Com havia estat abans que fos apropiada per l’independentisme, la festa nacional era això, festiva, amb tocs de reivindicació, però fonamentalment integradora de tota mena de sensibilitats i, en cap cas, excloent de ningú. Certament que en algunes edicions, forces, l’independentisme va saber donar-li el to èpic i un horitzó utòpic que va portar a exhibicions públiques, autèntiques performances força reeixides. Però l’excitació generada no s’ha pogut mantenir en el temps perquè s’ha evidenciat que se sostenia sobre arguments i estratègies molt febles, obviant, a més, que es deixava fora una part rellevant i probablement majoritària de Catalunya que no se sentia cridada, ni a nivell simbòlic ni pràctic, a enderrocar falsos murs que ens durien a un futur esplendorós inexistent. La societat catalana és complexa, diversa i plural. Els sentiments de pertinença, com arreu, no són homogenis i encara menys el sentit de la identitat pot ser un univers unitari. Cadascú se la fa amb els fragments d’aquí i d’allà que l’interessen. Això que se’n diu la “identitat nacional”, en realitat no existeix. És un invent d’alguns que intenten convertir en homogeni allò que no ho és, ni seria bo que ho fos. Per sostenir un sorollós discurs de resistència contra una pretesa opressió irrespirable, aquests dies la profusió de bajanades historicistes sobre Catalunya i Espanya que s’arriben a dir fan malt a la oïda i també al coneixement històric. He sentit a tot un president del Parlament afirmar que “les nacions tenen dos drets, i el primer d’ells és el de sentir-se complerts”. Una autèntica estupidesa que no es fonamenta en res. Tot s’hi val.

A banda que els partits independentistes no visquin el seu millor moment tot exhibint discursos i maneres poc integradores pel propi moviment, aquestes que s’autodenominen “entitats de la societat civil” han aprofitat per fer afirmacions antipolítiques i de superioritat moral respecte dels partits que les van crear, que dubto que les portin enlloc i no estan exemptes d’una certa perillositat en termes democràtics. Tant l’ANC com Òmnium són artefactes creats o impulsats pels partits independentistes i, lògic és, que pateixin les contradiccions que les mutacions estratègiques d’aquests comporten. Els seus dirigents no representen a gairebé ningú i solen ser cooptats entre gent “coneguda”. El paper de Lluis Llach està essent patètic i més digne d’un esbirro de barra de bar que no pas d’algú amb la seva trajectòria musical i artística. La seva obsessió malaltissa amb relació al President Illa i el PSC denota que no és algú que pugui representar res a hores d’ara. Pel que fa a Òmnium, manté un xic més les formes, però fa temps que va deixar de ser una entitat cultural per convertir-se en un instrument polític al servei de la causa i estratègia independentista. El que ha passat aquesta setmana al voltant de la Diada evidencia el fracàs de l’estratègia independentista i una desmobilització que no crec que sigui puntual. S’han cremat tots els cartutxos a l’altar d’una pretensió fallida. Tampoc es pot enganyar la gent de manera continuada. El poc que queda, se sosté sobre uns mitjans d’informació que, majoritàriament, continuen enaltint i sostenint el moviment. En això, res ha canviat. Ajuden a mantenir una ficció a la que, ara, ja se li veuen molt les costures. No sé si els propers anys serà possible de recuperar una festa nacional en la que tothom se senti inclòs i en sigui més o menys partícip. Caldria que els que l’han colonitzada en un determinat sentit deixessin de fer-la exclusiva, que es recobrés un cert sentit d’espai compartit de civilitat i catalanitat, l’afirmació de pertànyer a una societat que no pretén de fer-nos iguals, sinó senzillament conciutadans que compartim llengua, una certa noció de cultura i, especialment, uns valors democràtics.

Barcelona té ja una llarga historia de fer-se i refer-se a cops d’esdeveniments. Les grans Exposicions Internacionals, de 1888 i de 1929, van mostrar al món la fortalesa de la ciutat industrial i varen permetre inversions i donar-se a conèixer al món. El Congrés Eucarístic de 1952, en ple franquisme, a banda de refer més o menys la fe dels catalans va deixar com a resultat un barri d’habitatges socials i promocionar un temple de la Sagrada Família que encara no havia estat víctima de la desmesura dels successors de Gaudí. El 1992, probablement va viure la ciutat l’acte de promoció més emblemàtic i d’exhibició de modernitat que va tenir com a resultat a banda de ser admirada, la obertura al mar, les rondes i una altra remodelació urbanística i d’estil, encara que el contrapunt n’ha estat la turistificació que va venir després i que, avui, resulta ja insuportable i insostenible. Després de les Olimpíades es va voler crear una altre esdeveniment, força fallit perquè ningú en va entendre el sentit, com va ser el Fòrum Mundial de les Cultures al 2004. Encara que gran Alcalde, Pasqual Maragall no les encertava totes les idees que posava sobre la taula. Joan Clos ho va gestionar amb tanta dignitat com va poder. Ara s’ha encarregat que fes el paper de revulsiu, la Copa Amèrica de Vela.

Els grans esdeveniments, i així es plantegen, són excuses per tal de disposar d’un objectiu compartit que posi en marxa processos de canvi tot mobilitzant diners, esforços, projectes urbanístics, consensos ciutadans, l’orgull de la ciutat…, per què funcionin com un moment de voluntat de canvi i que més enllà dels fets organitzats, en quedi una ciutat diferent i se’n reforci la reputació i la imatge de marca. No sé si una competició de vela, per més pretensions que té, pels sectors socials als que interessa i malgrat una promoció embafadora dona per tant o, més ben dit, si no genera més efectes no desitjats que no pas dels altres S’ha endreçat el Port Vell, i això quedarà, però poc més a banda de veure durant molt temps com els rics molt rics juguen a un esport que ni entén ni interessa gairebé a ningú. Perquè els organitzadors es dignessin a instal·lar-se Barcelona aquesta edició, han calgut uns quaranta milions de subvencions públiques directes i un paquet de beneficis fiscals difícils d’explicar. No paguen impostos de societats, se’ls retorna l’IVA i se’ls rebaixa un 65% l’IRPF. No està malament. Per justificar-ho, es donen unes xifres d’impacte econòmic positiu tan generoses com difícils de creure. Els informes oficials parlen de una incidència de 1.200 milions d’euros i d’un retorn de 6,35 euros per cada euro invertit. Clar que aquesta projecció es fa calculant que la competició portarà 2,5 milions de visitants addicionals -com si en fessin falta més-, i que crea 19.000 llocs de treball. Pura fantasia. La major part de persones que s’acosten al Port a tafanejar ja son o venien a Barcelona. Els llocs de treball promesos, ni en broma.

El cert, és que la darrera Copa Amèrica es va celebrar a Nova Zelanda, exactament a Auckland i va provocar pèrdues notables assumides per les administracions públiques del país i que només va interessar a 38.000 visitants, molt pocs per a tanta parafernàlia i pretensions desmesurades. Més enllà de l’exhibició de riquesa i poder que fan les embarcacions i els seus sponsors, aquesta és una competició d’enginyers que té poc d’espectacle i encara menys vist a peu de port. Els valors inherents a un món de riquesa i exclusivitat no sé ben bé si son els que més connecten amb la majoria de la ciutadania i si són els que ens convenen. Segurament aquests dies serveixen per omplir hotels i botigues del luxe, però, suposant que sigui així, resulta una mica indecent quan els problemes i les prioritats de la gent de la ciutat són ben bé unes altres. A Barcelona ja no li calen excuses per fer-se un nom al món que ja té, sovint amb excés. La seva constant posada al dia s’ha de poder fer sense uns subterfugis que no li calen. El recurs al “gran esdeveniment” resulta, a hores d’ara, un xic provincià.

El juliol i l’agost són els mesos culminants del fenomen turístic. Aquest estiu es baten tots els rècords imaginables de moviments, pernoctacions i despesa turística. Barcelona rebenta per tots costats tot i els preus desorbitats per fer-hi nit, que la celebració de la Copa Amèrica de vela no ha fet sinó augmentar. Espanya, ben segur, superarà el cim de 86 milions de visitants assolida el 2023. El malestar, però, comença a ser evident en les zones turistificades, que són gairebé totes. A bona part del país ha desaparegut la vida normal i sostenible econòmicament per convertir-se en una mena de sala de festes per a diversió de visitants. Tot convertit en un parc d’atraccions perquè les hordes turístiques acabin amb qualsevol vestigi de realitat i, de pas, s’emportin per davant la dignitat dels llocs i la seva gent. El concepte d’espai públic com a àmbit de relació ciutadana ha estat substituït pel concepte lloc d’esbarjo i distracció per a visitants. Els locals públics tenen ja poc d’autòctons i es converteixen en munyidors d’estètica global per a incauts viatgers amb la butxaca foradada. La turistificació significa convertir la realitat en un estat d’excepció continuat, en una falsa representació festiva en el que als “indígenes” se’ls reserva la funció de mers figurants.

Aibnb, internet i els vols barats han possibilitat que moure’s no sigui una excepció en el temps sinó una possibilitat continua. De manera paral·lela, s’ha difós una cultura del nomadisme com a simulacre de cosmopolitisme. Moure’s no és una possibilitat, sinó una obligació. Per si de cas la trampa de córrer pel món fotografiant constantment ens obliga a fer-ho doncs som presoners de la cultura de l’Instagram. Quanta gent viatjaria tant si no podés fer fotografies i compartir-les? Hem passat de fer un viatge molt de tant en tant, costós, que finançàvem estalviant durant temps i preparant-ho de manera acurada, a fer-ho de manera compulsiva sense ni tan sols saber on en realitat anem. La qüestió es engruixir el nostre currículum de fites assolides sense que pel camí haguem après gran cosa. Mentrestant, al generar un agregat de turisme tan desmesurat hem acabat amb la diversitat del món, hem trastocat de manera irrecuperable els destins i hem contaminat el medi ambient de manera irrecuperable. Ens creiem poder abastar l’univers a base d’agafar avions i, en realitat, som cada vegada més ignorants doncs no ens donem el temps per reflexionar i gaudir de manera pausada, que és l’única manera de fer-ho.

Les Illes probablement són un bon exemple de morir d’èxit. Els més acèrrims adeptes a visitar-les reconeixen ara que resulta impossible, inhumà i decebedor anar-hi. L’aeroport de Mallorca, aquests mesos, mou més de mil vols diaris. Està tot desbordat. Les fotografies que la gent penja de llocs bonics porten immediatament uns fluxos que ho rebenten. Curiosament, hi ha turisme del més bàsic i pobre fins al turisme per a rics. Toquen tots els nínxols i tots els públics tenen les seves zones adequades. El mateix passa a Eivissa. Llocs per a vips i per exhibir la riquesa més grandiloqüent, però també barris i urbanitzacions convertits en autèntics camps de concentració d’allò més arreplegat de tota Europa. Ningú ha posat ni posarà cap filtre ni limitació. La gent del lloc que no viu d’aquest negoci efímer se sent desbordada i desposseïda, però li costa fer-se sentir enmig del soroll de la quincalla i de tantes xifres grandiloqüents respecte al que aporta aquesta activitat desmesurada. La realitat, és que a les Illes, com als barris centrals de Barcelona, ja no s’hi pot viure. Els treballadors de l’hostaleria i el turisme, la majoria procedents de migracions recents amb salaris inversament proporcionals al horaris de treball i amb condicions de temporalitat, ni tan sols poden tenir un habitatge digne. Molts viuen en caravanes, pisos hipercompartits, golfes o colomars. Encara que tot plegat ens doni una falsa sensació de riquesa perquè corren els diners de manera aparent, en realitat estem davant d’una economia molt fràgil que descansa sobre la destrucció del capital natural i cultural sobre el que s’ha erigit i que genera més i més desigualtat social. Això no pot ser el nostre futur. Ni tan sols ens proporciona un present decent.

La immigració no és un problema, i encara menys els immigrants. La immigració és un fenomen complex que, quan es produeix en forma de contingents elevats i que es desplacen de manera informal i molt arriscada, requereix de ser abordat i gestionat. No és fàcil i en canvi ho és -i molt- fer-hi demagògia i expressar frustracions i baixes passions que solen prendre la forma de xenofòbia. En la dinàmica de moviment de població del continent africà cap a Europa hi conflueixen moltes coses. Per un costat un elemental intent de fugir de la pobresa, i moltes vegades també dels conflictes bèl·lics i, alhora l’atracció d’una societat europea i occidental on es creu poder desenvolupar una vida força més acceptable. Si el rebuig d’origen té unes evidents causes sòcio-econòmiques que es poden constatar, no ho és tant que les possibilitats de construir una nova vida al continent d’arribada es compleixin. Probablement, han dipositat un excés d’expectatives i el món d’acollida és poc propens a comportar-se com a tal i el fet que siguin terres riques, no significa pas que els seus ciutadans estiguin disposats a compartir el benestar amb els nouvinguts. Menystenir el diferent resulta molt fàcil, com difícil es acceptar la multiculturalitat en nom de no sé quina supremacia de la nostra cultura. En tot cas, es desenvolupa una forta tendència a identificar els nouvinguts amb la pobresa -això sol ser cert-, amb la delinqüència i amb hàbits que ens molesten i considerem poc adequats i saludables. S’accepta malament que hagi canviat la fisonomia dels carrers, que apareguin nous tipus de negocis, que a les escoles públiques hi hagi més nens “de fora” que de “casa” o bé que ens sembli que col·lapsen els serveis públics. Acceptem-ho, no ens agraden els diferents i encara menys quan són pobres. No ens plauen la gent del Magreb, però en canvi, no tenim cap problema amb els àrabs rics. Aquesta pulsió miserable, l’hem de combatre amb la racionalitat i amb dosis d’humanitat, reflexionant que tota persona té el mateix valor i que, nosaltres, no fa pas tants anys que ens trobàvem en una situació que s’assemblava. 

Arribats aquí -els que ho aconsegueixen i no es queden pel camí-, son grans contingents que mantenim en situació d’irregularitat i que molts d’ells són menors no acompanyats. En lloc d’incorporar-los per bé d’ells i de tots plegats, els mantenim en uns llims com si es tractessin de coses molestes, mentre molts d’ells es mal ocupen en feines molt mal pagades ajudant a mantenir en molts sectors una ficció d’economia que se sosté sobre costos esclavitzadors mentre sobreviuen a les ciutats en condicions lamentables. A la dreta i l’extrema dreta d’aquí i d’allà els agrada molt vincular la migració a la delinqüència, si convé exagerant o inventant responsabilitats a les xarxes socials per tal de mantenir viva i si pot ser exagerar la xenofòbia, com si aquests comportaments fossin inherents a la cultura d’origen, la qual ens haurien exportat. S’obvia que la pobresa i la misèria són un brou de cultiu per a determinats comportaments. Si els condemnem a aquesta situació, després no els en podem fer responsables. Poc importa la realitat, s’exageren xifres i es fan córrer notícies falses amb la finalitat de crear i convertir l’aversió a la immigració en un element de mobilització política, tot apel·lant a un pretès caos social i cultural que aquesta generaria i que cal combatre. És cert que el tema requereix ser adequadament gestionat i fer acords i ajuts amb els països d’origen per tal d’evitar els dramàtics fluxos d’arribades informals a les nostres costes. En països amb dinàmiques demogràfiques envellidores, la immigració és un bé si es fa i es canalitza bé. Es requereix de bones polítiques i de poc soroll demagògic. També, no oblidar que estem tocant un tema que afecta a persones i que, com a tal, s’hauria d’abordar. L’ús i abús polític del tema resulta lamentable i acaba per ser també delictiu per la cultura de l’odi que genera. Ara bé, tampoc ajuden els que darrera un bonisme impostat, neguen qualsevol necessitat d’abordar el tema.

S’acaba de produir a Catalunya un canvi de govern amb formes i fons impecables, una demostració que la societat i la política catalana, en la seva major part, manté una cultura democràtica molt sòlida. El president i el govern entrant agraeixen la feina als seus predecessors i, aquests, desitgen sort i encerts als que arriben. Els fets col·laterals de la jornada de la investidura han resultat irrellevants, els últims estertors d’un personatge i d’uns plantejaments polítics minoritaris i que amb les seves excentricitats no fan sinó devaluar-se. Catalunya, ha entrat en una nova època, en un nou cicle polític en el que imperará el govern de les coses, la gestió de la realitat, l’assumpció dels problemes reals de les persones, l’abandó de les fantasies i el retorn a la realitat. Hi ha qui diu, que amb el president Illa la política catalana es tornarà avorrida i insulsa després d’anys acostumats a la tensió dramàtica constant. Una afirmació que parteix de la frívola idea que la política és un divertimento, un joc de murrieries, treure a passejar els deliris. Es bo que la política perdi la seva dimensió d’espectacle i que es refredin una mica les passions. Si el que ens interessa és el bé comú i el progrés del país, trobo que pot ser molt interessant debatre, i així hauria de ser, els diferents punts de vista de com millorar els serveis públics, les infraestructures necessàries i les que no, el paper del turisme, la integració dels contingents migratoris, la política cultural que necessitem o bé el paper de la indústria. No hi ha èpica, però hi ha la vibració d’un país i les seves necessitats, també l’expressió de la seva diversitat.

Del nou govern encara no en coneixem les polítiques, però sí que ha expressat gestos que mereixen interpretació. De la seva conformació en destaca l’establiment de conselleries molt centrals encapçalades pels companys de viatge més propers a Salvador Illa: Alicia Romero a Economia, Sílvia Paneque a la macroconselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i d’Esther Niubó a Educació. També serà molt rellevant la funció d’Albert Dalmau a la de Presidència. La combinació d’àrees molt macro, amb algunes de molt específiques, semblarien esperar el desplegament d’aquelles una vegada els Comuns i Esquerra podessin entrar al Govern d’aquí a mig any. Destaca, i molt, l’intent de fer un govern nítidament PSC però amb bones dosis de transversalitat: independents, Cultura i Política Lingüística a gent que prové d’Esquerra i apostes per l’antic espai de Junts i de l’antiga Convergència i Unió. Potser el més rellevant és que són gestos que es fan sense que calgués, sense que fossin imprescindibles. Una manera d’expressar que els governs han d’anar més enllà dels partits que els impulsen.

Pel que fa als possibles continguts, diu molt que s’hagi destacat del primer Consell Executiu l’aposta per desplegar una intensa i extenaa llei de barris. S’entronca amb el Tripartit d’esquerres i es recupera una de les seves millors polítiques. Un senyal que la pobresa i la falta de cohesió social té una plasmació en l’urbanisme i la seva degradació. Refer els barris en descomposició -i n’hi ha molts-, no vol dir només refer voreres i plantar-hi arbrat, significa afrontar i donar respostes a cada lloc a la marginació i falta d’oportunitats. Recosir les ciutats del país, vol dir recuperar els seus barris i integrar-los, no només ni principalment els edificis i espais públics, sinó les persones que hi viuen. També té molta intenció, que la primera activitat institucional hagi estat visitar el quarter general dels Mossos. El cos ha demostrar de sobres la seva professionalitat i importància al llarg dels anys. Les “accions inapropiades d’expresidents, els possibles errors d’alguns comandaments o les accions puntuals d’alguns números, no hauria de posar en qüestió la seva funció i la seva transcendència cap al futur. La seguretat és un tema en el que cal progressar doncs tant les sensacions com les xifres indiquen que hi ha un deteriorament de la seguretat pública. I, aquest, no és un tema menor.

La tardor serà intensa políticament. Bona part dels partits catalans viuran processos de replanteig, quan no de refundació. Alguns continuaran tractant el nou govern com “usurpador” en la mesura que han identificat les institucions catalanes amb el nacionalisme. S’esperen accions de govern profundes al nou executiu, encara que en formes moderades. Si això es produeix, passarà allò que en política el que realment desgasta és estar a l’oposició com deia el dirigent italià Giulio Andreotti. On probablement es mantindrà l’alt voltatge serè en la política madrilenya. Pedro Sánchez reforçat, però, per haver facilitat la sortida al contenciós política plantejat a Catalunya. No descartaria eleccions.

Es produeix aquests dies a Catalunya el darrer episodi del Procés. De fet, el que succeeix ara amb el “retorn” de Carles Puigdemont és ,és aviat un afegitó, un capítol addicional per a seguidors llunàtics d’una sèrie que es va exhaurir, sense gaire èxit, ja fa temps. Una bona part de l’independentisme així ho ha entès -i no només Esquerra Republicana-, i ha col·laborat en redireccionar una dinàmica que ens portava pel pedregar. Dotze anys d’embranzides contra l’Estat, de fractura de la societat i la política catalana, d’inestabilitat econòmica i empresarial, de gestos i espectacle buits, de confrontar-se amb una legislació que no ha fet sinó que hi haguessin condemnes judicials i fugides per evitar-les. En alguns moments s’ha estat a prop de l’abisme. El clima interior irrespirable, l’espai públic hegemonitzat només per una part i sempre amb el perill, que s’ha vorejat, que alguns sectors portessin la seva lluita al cantó obscur del que no hi hauria hagut camí de retorn. Ara, si volem refer i recosir el país, es bo que passem pàgina. Els indults primer, i l’amnistia després expressen justament aquesta voluntat, ho fan possible. Es vulgui veure així, o no, són una evidència de generositat d’una Catalunya i una Espanya política que volen entesa i trobar, si cal, noves formes de convivència. Recomençar sense retrets.

De fet, la societat catalana ha expressat, de forma ben majoritària que ho vol. Els resultats electorals són molt clars encara que el sector quimèric de l’independentisme afirmi el contrari. Molts electors han deixat de donar suport a plantejaments que no duien enlloc i que, a més, obviaven les necessitats immediates del país. La confrontació caïnita entre els diversos sectors sobiranistes confrontats, també ha ajudat al desencís i a una certa recuperació de la sensatesa política. A sota les llambordes del Procés, no hi havia la platja. Esquerra, ja abans de les darreres eleccions, va entendre que calia sortir d’aquesta situació que no conduïa enlloc. Ha combinat durant mesos el manteniment d’un llenguatge de confrontació però, alhora, ha anat prenent decisions de realisme polític tot acostant-se als socialistes d’allà i d’aquí que, al capdavall, eren qui els podia facilitar la sortida. Sempre la por de ser titllats de “traïdors a la causa”, curiosament per un independentisme d’última hora que és el que encarna Junts i les seves organitzacions acòlites. Encara que els republicans han format part fonamental del desgavell muntat durant aquest anys, no es mereixen, ni per trajectòria ni sentit polític, ser maltractats d’aquesta manera per elements que són uns frívols “parvenu” al món de l’independentisme.

Els darrers mesos ha succeït a Catalunya, políticament, una cosa d’una normalitat inqüestionable. Guanyen clarament les eleccions els socialistes i no hi ha una majoria independentista possible. Esquerra i els Comuns, com en qualsevol país democràtic, decideixen lliurement facilitar la governabilitat del país tot pactant uns acords per investir Salvador Illa, candidat guanyador, com a President de la Generalitat, ja que no podia imposar-se només amb els diputats del PSC. No hi havia cap possibilitat de govern alternatiu, cosa força eloqüent i decisiva. Que en altres camps polítics es critiqui aquesta opció, tot i ser la única possible, forma part del joc polític i es ben legítima. El que no resulta acceptable és la deslegitimació antidemocràtica que se’n fa, articulant tota mena d’operacions per evitar que es produeixi l’acte d’investidura. Lluis Llach és representatiu i excel·leix en aquesta actitud absolutament trumpista d’impedir la dinàmica democràtica, entestat en malbaratar el prestigi personal i artístic adquirit durant la transició, tot cridant a la resistència civil al crit “que venen els socialistes!”. L’han acompanyat els dirigents de Junts, els quals més que avançar cap una versió renovada del que havia estat Convergència, semblen fer-ho cap a la irrellevància que els portarà l’extrema radicalitat antidemocràtica. En aquest context, el retorn de Carles Puigdemont amb tota la parafernàlia mediàtica i la gestualitat impostada a la que ens té acostumats no és sinó una farsa per intentar que no es produeixi l’inevitable: que el país segueixi endavant. Si decideix venir ara, ho fa com un acte narcisista per tal de bloquejar i dinamitar un acte democràtic, el més democràtic, sabent que ell no pot ser president. Ho han decidit els catalans així. Una falsa immolació, per més poesia que s’hi posi. Ha tingut set anys per fer-ho, mentre es burlava dels que havien assumit les decisions de la justícia i havien pagat un preu alt per això. No sé si li toca ser amnistiat o no; molts preferiríem que sí. Però la seva relació amb els jutges és cosa seva, no dels ciutadans de Catalunya als que pretén sacrificar.

En aquests dies, pocs, es dirimirà el futur polític de Catalunya i, amb ell, també un xic el d’Espanya. Les etapes d’aquest procés, més enllà de la primera que passa per la votació sobre el suport a Illa per part de les bases republicanes, no resulten del tot clares i, parlant de Catalunya, no del tot previsibles des de la lògica cartesiana. El primer estadi ja és un xic estrany. Que els dirigents d’un partit, durant molts anys, que varen fixar l’estratègia i les accions de El Procés i que alguna responsabilitat tenen en la situació actual, dimiteixin de la seva responsabilitat tot encolomant la decisió als 8.700 militants pot semblar escrupolosament democràtic, però és una deixadesa notable de funcions. Es passa la responsabilitat en una situació generada per ells a gent que, probablement, no té ni la perspectiva ni la informació per decidir-ho. Tot i així, a direcció interina actual del partit s’ha mullat en favor de facilitar una sortida a la paràlisi política del país que dura ja una dotzena llarga d’anys. D’altres, com Junqueras, s’han situat de perfil i no es defineixen. Això en algú que ha “manat” durant la darrera dècada a ERC i pretén continuar-ho fent, resulta tan incomprensible com una mostra d’irresponsabilitat quan no de cinisme polític. Si mirem enrere però, i no pas gaire, el 2017 va fer el mateix a l’hora de decidir si convocar eleccions o bé declarar una independència fake. Van ser les llàgrimes de Marta Rovira les que van decidir l’opció del partit. Tampoc sabia si marxar o no, com va fer Puigdemont. Una vegada passada la frontera es va desdir, i va tornar.

La situació política real, a dia d’avui, sembla força clara. La majoria de catalans han donat suport a plantejaments que els treguin del atzucac al que va conduir El Procés. El resultat, però, obliga a una sortida pactada amb el sector independentista més propens al realisme. Té una part bona aquest resultat, i és que obliga a un desancoratge suau de l’estratègia independentista així com un aterratge acordat a la nova situació. Salvador Illa sap que ha de pactar acords amb Esquerra -també amb els Comuns-, de cara a anar cap una situació política de tipus federal que faci que tothom si pugui sentir còmode sigui quina sigui la seva utopia final. Els acords coneguts amb ERC i Comuns, són ambiciosos i poden representar la implementació de polítiques de progrés imprescindibles, alhora que millores en l’autogovern en l’àmbit del finançament. Suposo que la majoria de catalans, excepte el cada vegada més minoritari però molt sorollós sector del NO, ho comprem. El problema és que l’escenificació pública, el llenguatge i variats menyspreus que practica la gent d’Esquerra no facilita les coses ni aquí, ni allà. Es dirà que és el preu per fer acceptable l’acord als seus i defensar-se dels dards dels adversaris independentistes. Un soroll que no fa bé a ningú.

Salvat això, però, queda molt partit i amb regles poc clares. Junts està decidit a descavalcar com sigui el tema. El comportament histèric, especialment a les xarxes, així ho avala. Fins i tot Lluis Llach sembla amenaçar amb l’assalt al Capitoli. Queda la bala del retorn de Puigdemont, amb la il·lusió dels acòlits que això ho dinamitarà tot. Imaginen un aixecament entorn la seva figura o el seu atrinxerament al Parlament com un líder messiànic de qualsevol república tropical. Pot “la tornada” fer desdir del pacte a ERC tot i que hagin votat favorablement les bases? No semblaria lògic, però tampoc cal donar per fet que, arribada la votació, tothom voti el que li tocaria. La temptació d’algun diputat a convertir-se en màrtir per la causa no s’ha de descartar. Com tampoc, que el president del Parlament, que ho és tot menys neutral, no dilati aquest apimperat procés per veure si descarrila. Pot ser que Puigdemont no torni. Ho ha assegurat moltes vegades, però no sembla que passar per una detenció a dia d’avui assegurada, sigui gaire del seu gust. Del que no tinc dubte, és que venen dies desagradables el pitjor del qual és que no serviran per a res de bo. Tornar a eleccions resulta una barbaritat, es miri com es miri. Es perpetua la inacció al país i s’aprofundeix en una fractura política que, mai, s’havia d’haver generat. La correlació actual és la que és i seria intel·ligent el facilitar una sortida.

S’està configurant en la política espanyola un sector reaccionari que pot acabar essent majoritari, que fa de la xenofòbia i del rebuig a la immigració el seu cavall de batalla. Imitant els postulats ultradretans que hi ha a bona part dels països europeus, així com el trumpisme, criminalitzen els migrants presents a la nostra societat com també els contingents que van venint i així pal·liar les frustracions de, desgraciadament, una part de la societat que projecta en aquest tema la seva ràbia. Es tracta de buscar persones més febles de les que culpar dels mals propis, responsabilitzar-los de tota mena de pors i tot això embolcallat en un discurs profundament antipolític. L’arribada de població de fora com el resultat d’una gran conspiració per tal de “diluir” la nostra cultura i donar lloc a l’anomenada “gran substitució”. En el nostre cas, els magrebins serien els més mal considerats i pitjor tractats no només per un tema cultural, sinó de signe religiós. L’islam com a gran enemic de la nostra cristiandat. Una autèntica animalada. Hi ha qui ja es presenta públicament com a “islamòfoba” i no genera el rebuig unànime que es mereixeria un posicionament tan estúpid. Es pot pensar el que es vulgui de cultures i religions, i unes ens poden agradar més que altres, però el respecte hauria d’estar fora de tota discussió. En nom de tota religió, en un moment o altre, hi ha qui ha practicat la barbàrie més que no pas la cultura. Hauríem de distingir una cosa d’una altra.

A Espanya, la xenofòbia com a arma política va començar per ser una cosa minoritària de grupuscles d’extrema dreta. Fins que Vox, emparat amb el creixement d’aquesta tendència a nivell global no n’ha fet bandera i gairebé únic argument, la dreta tradicional ho havia obviat. El Partit Popular del “moderat” Feijoo, ho ha però anat incorporant cada vegada més oberta al seu discurs, sense preocupar-li l’abandó definitiu de la centralitat política. Qui marca la línia és Díaz Ayuso, i la seva estratègia és contenir a Vox a base d’ocupar el seu espai i utilitzar els seus arguments. Ara, el discurs que equipara emigració amb inseguretat ja s’utilitza de manera evident, així com demanar un desplegament de l’exèrcit a les fronteres per tal de convertir-les, quimèricament, en impermeables. Això anirà clarament a més. Els darrers temps s’ha sumat a aquesta estratègia i aquest llenguatge Junts, tot evidenciant un caràcter reaccionari i destructiu que hi ha qui fa temps que denuncia. Sembla que més que recuperar la moderació convergent, s’aposta per convertir-se en un grupuscle histèric que abona per tot allò que pugui desestabilitzar tant la política catalana com la espanyola. “O jo, o el caos” sembla definir la seva política actual Carles Puigdemont, tot obviant que una ciutadania desencantada, a través de les urnes, els ha desautoritzat per fer-se càrrec del futur del país.

El vot de Vox, PP i Junts que ha tombat una necessària modificació de la Llei d’Estrangeria que es plantejava al Congrés dels Diputats, dificultarà i molt afrontar el tracte i acollida als menors que arribin sense companyia – els anomenats menes-, així com establir una gestió de la migració de manera raonable i compartida. D’una sola tacada, tots tres grups han aprofitat per llençar un missatge als seus votants de ser portadors de polítiques intolerants i agressives respecte als nouvinguts alhora que donant a entendre que la majoria de govern de progrés està entre la debilitat i la fallida. Pel partit català, sembla que alinear-se amb els sectors més carques de la política espanyola no els provoca cap fàstic, tot semblant dibuixar una majoria que es pot bastir en un futur pròxim. Des de la llei d’amnistia, Junts no ha complert amb cap dels compromisos que, amb reciprocitat, havia signat, donant la raó a aquells que aleshores deien que amb Carles Puigdemont no es podia acordar res, que no era algú fiable. Hi ha qui dirà que és la rabieta que provoca veure que a Catalunya hi haurà pacte perquè governi Salvador Illa. El comportament actual, el discurs, de Míriam Nogueras i els seus a Madrid demostra abastament com és de necessari un canvi polític a Catalunya del que, ells, s’han autoexclòs.