Autor: Josep Burgaya

Aquest acrònim s’està essent molt important en la política espanyola i catalana. Serveix perquè aquells que fan del discurs xenòfob i antiinmigració el seu únic argument se sentint imbuïts de solemnitat tot criminalitzant uns joves que serien portadors de tots els defectes que s’atribueix als de fora: delinqüència, incivisme, abús de l’Estat de benestar, excessos en l’empatia cap als pobres…. S’utilitza l’acrònim per evitar que el que hi ha al darrere tingui cap connotació d’humanitat, com una manera neutre de parlar. Però la realitat és que amb aquesta paraulota es posa una etiqueta condemnatòria a menors estrangers no acompanyats, és a dir, noies i nois menors de 18 anys que no tenen cap adult que els aculli o cuidi i que son els serveis socials de les comunitats autònomes els que se’n fan càrrec, els tutelen, i els hi proporcionen un sostre i educació. Infants que han fugit de la misèria, que s’han embarcat sols o han perdut la família pel camí, pensant que al món occidental tenen alguna possibilitat més que no pas quedant-se al seu país. Hi ha qui creu que, al proporcionar-los acollida es fomenta l’efecte “crida” a que en vinguin molts més. Ningú es pregunta perquè fugen. A dia d’avui, estem parlant d’uns 10.000 joves en aquesta situació. El problema no resolt és que, quan compleixen 18 anys, se’ls posa a la porta i que s’espavilin. Aquí comença l’autèntica marginació.

La veritat, és que l’acollida que se’ls proporciona deixa força que desitjar. Les instal·lacions sovint son insuficients i amb males condicions. Els processos de tutorització i seguiment no son els que caldrien -estem parlant de nens sols-, i no es gestionen els aspectes o mancances emocionals que se’n deriven. Hi ha molts casos d’abusos i episodis de prostitució infantil al seu entorn. En lloc de proporcionar-los educació i perspectives de futur, se’ls indueix a desenvolupar l’instint de supervivència en condicions miserables. Veuen com en el terreny polític s’han convertit en tema de discòrdia, on moltes comunitats autònomes es resisteixen a oferir una quota d’acollida proporcionada. Sembla obvi que no es poden quedar tots allà on arriben que és fonamentalment Canàries. Fins ara, el repartiment a l’Estat evidencia no tant la desigual cultura d’acollida dels territoris, sinó la falta de moralitat d’algunes opcions polítiques. Per l’extrema dreta d’allà i d’aquí, un tema per reafirmar el seu relat sobre una immigració, diuen que induïda, que ens estaria colonitzant i promovent la “gran substitució”. El Partit Popular intenta llimar el discurs reaccionari, però la Comunitat de Madrid, és on hi ha proporcionalment menys joves en aquesta condició. Per VOX, la gran excusa per fer un pols al seu soci de les dretes. Tot i que les dades no ho avalen, es tracta d’associar de manera correlacionada els augment de la delinqüència amb el nombre de menes que hi ha radicats al nostre país.

El Govern espanyol pretén pactar amb les comunitats autònomes un cert repartiment, ja que resulta obvi que donar atenció a grans quantitats resulta dificultós. Canàries en té 3.000 i Galícia 209 per posar exemples extrems. Es tracta de finançar-ho de manera proporcionada no tant per la càrrega que suposa sinó per fer les coses bé. Caldria evitar que aquesta condició d’avui sigui l’avantsala de la marginació del demà. Se’ls ha de proporcionar suport i acompanyament perquè puguin tenir oportunitats i desenvolupar el seu projecte de vida. S’ho mereixen i ens ho mereixem. La cultura de l’estigma cap a ells ni els ajuda, i encara menys ens ajuda com a societat. Incorporar-los adequadament és el que cal humanament, però també resulta social i econòmicament el més intel·ligent. L’extrema dreta no fa sinó utilitzar el tema tot apel·lant a baixes passions i a la criminalització del diferent. Ho fa aquí, com també a tot Europa. Els mateixos que abusen de la mà d’obra migrant degut a la seva indefensió, de manera paral·lela la blasmen perquè diuen “dilueix” la nostra cultura i model de vida, no la volen veure pels carrers i la converteixen en el “boc expiatori” de les frustracions personals o col·lectives. La misèria moral, la demagògia, l’exclusió i la xenofòbia campen per la “culta” Europa. A França, sortosament, els electors han posat peu a la paret, i han demostrat dignitat. La mantindrem aquí?

La deriva política francesa cap a l’extrema dreta resulta, de fa temps, un tema molt preocupant pel futur de la Unió Europea, també pels francesos. Ha estat el primer país on ha quallat una proposta extrema, ja els anys noranta amb Jean-Marie Le Pen, la filla del qual ha aconseguit mudar el partit cap a posicions una mica més moderades i llimar els aspectes de feixisme tradicional cap a les formes del populisme contemporani. Un plantejament polític que ha anat convertint-se en referent de les classes populars allà on històricament havia dominat la militància comunista. Des dels seus inicis ha focalitzat el seu argumentari en el rebuig a la immigració en un país amb importants contingents que la cultura republicana ha estat incapaç d’incorporar de manera plena a la societat. Les banlieus son la demostració d’un fracàs en les polítiques d’integració i el brou de cultiu de problemàtiques socials diverses a més d’excusa per a les reaccions de rebuig. S’ha conreat doncs un identitarisme d’allò francès que se sent amenaçat per la diversitat i per la multiculturalitat. Tot això, en un context de país en clara declinació fa anys en relació a l’economia i la cultura anglosaxona a més de falta de capacitat de competir amb el seu rival de sempre al continent, Alemanya. El paper del lepenisme a França és el de presentar-se com el defensor de la cultura i els valors de la França de sempre enfront de la seva dissolució, l’estendard per un orgull francès ferit pel seu retard, pèrdua de protagonisme, exclusió social, la declinació del món rural, la desaparició de la França de sempre.

Fins ara, els valors polítics republicans han estès una línia molt clara d’exclusió de l’extrema dreta a les institucions. Quan ha calgut, els partits democràtics s’han donat suport enfront del creixent perill d’aquest nou feixisme que recorda els pitjors episodis de la França col·laboracionista del general Pétain. S’ha evitat que assolissin la presidència de França, d’una càrrega simbòlica i real molt significativa, com també la participació en el Govern. Com sol passar amb els cordons sanitaris, sovint aquell que ha de ser aïllat acaba per sortir reforçat ja que als electors els atrau el que qüestiona les veritats del establishment polític constituït, especialment quan econòmica i socialment les coses no acaben d’anar prou bé. Que la Agrupació Nacional, que és el nom que té el partit extrem ara, hagi assolit un terç del vot a la primera volta de les legislatives li dona serioses opcions per poder formar govern. En el sistema electoral majoritari francès, els acords per barrar-li el pas per part dels partits plenament democràtics, encara ho podria evitar aquest diumenge. El victimisme que adoptarà Marine Le Pen pot ser el punt d’inici d’una campanya que la porti a l’Elisi el 2027. Aquest és l’objectiu real. El reforçament que tot plegat fa de les opcions ultradretanes a tot Europa és molt gran. França sempre ha estat el referent polític, especialment a Catalunya i Espanya.

La profunda crisi dels clàssics partits polítics francesos ha ajudat molt a la Agrupació Nacional, el qual ha acabat per ser l’únic referent sòlid. Crisi, fins pràcticament desaparèixer, per part d’una dreta republicana, allò conegut com a gaullisme, per una inacabable divisió i enfrontament intern. El Partit Socialista, no s’ha refet de la seva declinació i també divisió després de la presidència de François Hollande. A la seva esquerra, la França Insubmisa, té masses connotacions populistes per poder atraure al vot progressista més moderat. Jean-Luc Melénchon, més que solució forma part del problema. Enmig d’això va aparèixer el fenomen Macron, exemple de polític postmodern, postideològic i postpolític amb el qual es van voler emmirallar algunes propostes falsament renovadores i ja fracassades a Espanya. Un centrisme sense programa, que tira de carisma i formes renovades que acaba per evidenciar la seva vacuïtat. Igual que va resultar històric el seu triomf, també ho està essent el seu fracàs. Si aquest diumenge el Front Popular i els pactes “republicans” eviten la majoria absoluta de la Agrupació Nacional no estalviarà que l’extrema dreta marqui l’agenda i sigui el referent principal a França. Veure’m quan tarda la dreta francesa tradicional i els interessos que representa en fer-hi aliança. Probablement, ben poc. Mentrestant, la Unió Europea minoritzada i ridiculitzada.

Moltes vegades s’afirma que la política acostuma a simplificar excessivament allò que és complex per tal de fer de tot un eslògan o crear una imatge que reforci el propi relat. Sovint és ben cert, però a Catalunya també passa molt a l’inrevés: es compliquen les explicacions pe tal de distreure o distorsionar allò que és ben nítid. Ben bé això ha passat després de les eleccions catalanes. Hi ha qui intenta afirmar que hi ha moltes possibilitats de govern, o bé s’acusa algú de no arriscar-se i presentar-se a la investidura abans de tenir cap acord tancat, talment demanant que qui ha guanyat les eleccions se suïcidi. Els resultats electorals van ser molt clars en donar la victòria a Salvador Illa, reforçat això per un gran resultat a les eleccions europees que hi va haver poc després. L’independentisme no suma, com ho havia fet a l’anterior legislatura tot i haver guanyat aquelles eleccions el mateix PSC. Només hi ha una opció de formar govern possible, i és que els Comuns i ERC puguin acordar donar el suport al candidat socialista. La cara B d’aquesta opció, és tornar a eleccions cosa que desitja i promou dia sí i dia també Puigdemont i els seus. Que Esquerra posi preu polític al suport sembla ben lògic, igual que faran els Comuns, però certament és a qui menys convé una segona volta que els laminaria electoralment. En aquestes circumstàncies, semblaria que l’acord hauria d’arribar més aviat que tard. No només per aritmètica i per càlcul partidista, també per un mínim sentit de la responsabilitat. Catalunya ha de ser governada i requereix no deixar-se emportar pels cants de sirena d’aquells que viuen molt bé en el desgovern i el caos. És clar que no és un bon moment per ERC, partit sumit en una crisi interna molt profunda que té a veure amb el fracàs d’una certa estratègia política i l’ensulsiada d’una generació de líders. S’han de situar en el postprocés i això està una mica renyit amb les presses, tot i que tenir responsabilitats de Govern a Barcelona i a la Generalitat pot accelerar un procés que, viscut de manera llarga i calmada, els pot resultar fulminant.

L’estratègia de Junts és evitar que es formi govern a Catalunya i anar a una repetició electoral tot culpant-ne els socialistes. Ja té conya l’assumpte. Controlar la taula del Parlament, els permet fer un simulacre de petició d’investidura de Puigdemont tot exigint l’abstenció socialista. Qualsevol persona, per poc polititzada que estigui, sap que això no té ni cap ni peus. Que qui ha guanyat totes les darreres eleccions proporcioni la presidència no només al segon, sinó a aquells que diuen volen continuar jugant al fraccionament del país, senzillament, no és produirà. Estaria contra tota lògica política i en confrontació a la voluntat expressada pels votants socialistes que, justament, volen passar pàgina amb l’amnistia i altres majories de govern a tant temps perdut i a tanta fractura provocada de manera frívola. Segurament no és el PSC qui hi té més a perdre a repetir eleccions ja que les segones voltes solen reforçar els guanyadors, però qui no s’ho pot permetre és el país. Seria una immensa irresponsabilitat. En l’estratègia de Puigdemont, el seu somni humit, és anar generant situacions de bloqueig en la política catalana, ni fer ni deixar fer. Repetir eleccions tot apel·lant a la unitat independentista sota la seva bandera, reforçat aquest discurs amb les proclames dels mitjans i plataformes afins, fins a l’infinit. Una visió en la qual el principi de realitat no existeix i, encara menys, reconèixer que el seu temps ja ha passat, que ha acabat per ser un problema pel país, i també pels seus que ja voldrien donar per superada la pantalla de prometre una utopia que no està disponible.

Tot depèn d’ERC. És així. Pot apostar per l’abraçada de l’ós independentista sota l’amenaça de ser titllats de traïdors, o bé apostar per una estratègia pròpia i mirar endavant. La clau, diuen, és el finançament de Catalunya. Aquí crec que en els continguts l’acord és relativament senzill, hi ha coincidències en que el necessari nou finançament de Catalunya ha de ser just i proporcionat a les competències que té Catalunya, tot considerant allò de l’ordinalitat, és a dir tenir un paper d’ordre similar en la proporció i recepció de fons. El problema a superar, en tot cas, és la nomenclatura. La terminologia és important per no generar el rebuig o estimular baixes passions. El que hauria de comptar, però, és el resultat obtingut. O no?

https://www.ara.cat/opinio/turismofobia-autodefensa_129_5071172.html

El món actual, més que per territoris està conformat per ciutats. Grans urbs que apleguen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement. Les ciutats globals (Londres, Paris, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam…) aspiren totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats i encara menys protagonisme. Els estats-nació són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atraure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser un referent de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrera l’esplendor que branden hi ha moltes misèries, sofriments, expulsions de la població cap els marges i els problemes irresolts són multitud. Barris degradats que coexisteixen amb processos de gentrificació, falta d’habitatges, turistificació insuportable, falta de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció… Darrera els lluentons de resultar ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser pels seus dirigents i per les classes dominants que tallen el bacallà, mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat a la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles lluents del music-hall, tenen una trista història i una depriment realitat quan baixen de l’escenari. El màrqueting ja ha estat despullat de ser un pur instrument per fer conèixer per constituir-se en una finalitat en ell mateix.

Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys un referent com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Com un espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal una vegada va descobrir el mar i va començar a estimar-se. La turistificació més vulgar, n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit en tant que ciutat de residència. Ja no és pels que hi viuen, els qual no la poden pagar ni sostenir. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és el d’accentuar aquest paper i no perdre la batalla simbòlica enfront de Madrid, capital que a partir d’Aznar ha decidit absorbir-ho tot al sud d’Europa i així, de retop, acabar amb l’anomenat “problema territorial” a Espanya. Grans esdeveniments esportius del motor, del tennis, mundials del que sigui, promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona” però amb tota la potencia que li dona ser capital d’Estat… Un model desfasat, vell i contra el benestar dels seus ciutadans. Després d’una anys de confusió, sembla que Barcelona vol tornar a jugar la partida: seu de grans gires de concerts, sortides del Tour o Fórmula1 al eix del comerç del luxe de la ciutat. Que la festa continuï. Tota una declaració de principis.

La demostració de Fórmula1 al Passeig de Gràcia té efectes i costos reals a la ciutat però, alhora, conté una potent càrrega simbòlica. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en un espai tan central, com uns costos d’obres que, en aquest cas, han trobar recursos municipals i un calendari d’urgència. Pot ser que tant barcelonins com turistes estiguin encantats per l’espectacle addicional que se’ls proporciona de manera gratuïta. Cultura de l’entreteniment i un missatge de que la privatització de l’espai públic no té cap mena de problema. Un esport de classes altes per gaudi de sectors acomodats que són el que segueixen els seus grans premis per tot el món. L’elitisme per bandera i despossessió de la ciutat als que l’habiten. Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella la brutícia, marginalitat, pobresa i exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. Aquest és el model de ciutat que necessita Barcelona? Aquest és el projecte progressista per a la ciutat? Alguna cosa no encaixa.

https://www.eltriangle.eu/2024/06/12/digerir-els-resultats/

https://www.ara.cat/opinio/catalunya-dels-fets_129_5060143.html

Tal i com estava previst, el resultats de les eleccions europees indiquen un retrocés del concepte progressista d’allò europeu i un creixement molt important de les extremes dretes al Continent. Són arreu, però a alguns països guanyen còmodament, com és el cas de França, Itàlia, Àustria o Hongria. A Alemanya o España augmenta la presència que, en el nostre cas, fins i tot fa possible que competeixin grups diferents en aquest àmbit extrem de la política. La situació és curiosa, ja que el Parlament Europeu pot mantenir la majoria transversal de Conservadors, Socialdemòcrates i Liberals, com si no hagués passat res. S’ha de recordar, però, que el Parlament Europeu té només competències restringides com a poder legislatiu i que és de fet el Consell de la Unió Europea, els estats directament, els que abonen i preparen tot acord i legislació. I en l’agenda de molts estats, qui marca la pauta és el discurs de dreta extrema: immigració, refer fronteres nacionals i diluir exigències mediambientals. El problema s’accentua, a més, en la mesura que el conservadorisme europeu clàssic, la democràcia cristiana ja s’està apropant al relat dels sectors extrems i, a més, abona ja decididament a pactar-hi. La sort, és que l’extrema dreta és una amalgama de plantejaments diversos, dispersos, confrontats i, sovint, extremadament friquis. Ultraliberals que coexisteixen amb hiperproteccionistes, confessionals amb laics, islamòfobs amb antisemites… També s’ha de dir, que en països europeus com Portugal i Finlàndia, el reaccionarisme sembla estar ja en reculada, ha tingut un vol més aviat curt. Amb tot l’esquerra en general i la socialdemocràcia en particular, s’haurien d’anar plantejant perquè han esdevingut gairebé irrellevants, el perquè els sectors populars i més desafavorits ja no els tenen com a referència. Potser, més que fer “cordons sanitaris”, haurien d’escoltar que diuen i com se senten els electors que fan opcions de protesta i rebuig, extremes i antidemocràtiques. Entendre la gent i donar-los respostes en positiu, retornar-los l’esperança.

A Espanya, el que havia de ser el gran plebiscit, la onada que havia de fer fora Sánchez ha quedat en empat. Difícilment, encara que s’intenti, la legislatura arrancarà. La dreta ha vist que té capacitat de bloqueig i continuarà aquesta estratègia antisanchista. A Catalunya, la cosa ha estat més contundent. Encara que es fa el sord, l’independentisme ha patit una derrota que lluny de ser circumstancial indica un canvi d’època. Hi ha deixat un milió de vots i més de 300.000 en relació a les darreres autonòmiques. El PSC, que significa ara el canvi de pantalla, té més vots que tot el sobiranisme junt. Malgrat l’evidència, això no assegura que Salvador Illa pugui governar i la possibilitat de bloqueig que obligui a tornar a les urnes és força gran si ens fixem en l’escenificació en l’elecció de la mesa del Parlament d’aquesta setmana. Com si res no hagués canviat. Es comença desobeint amb el tema del vot online i s’acaba per elegir un president de Junts. ERC sembla mantenir el “síndrome botifler”, no gosa trencar amb aquells que el van deixar sol i el van obligar a convocar eleccions. Darrera aquest “tot com sempre”, “ho tornarem a fer” o el surrealista de “taula antirrepresiva”, potser encara s’imposa una certa cordura. És evident que Esquerra no es pot permetre unes noves eleccions que la laminarien de manera evident. Potser només es tracta, sempre és així a Catalunya, d’un alambinat ball d’aparellament en el que s’acabi pactant amb el PSC sense que ho sembli. Potser fins i tot entren en l’equació els mateixos de Junts, un Govern de suports transversal. Semblaria que el pacte que tanquen PSC i Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona ho suggereixi. Pots passar tot això, o no. Hi ha la possibilitat que es repeteixin eleccions i que Pedro Sánchez, aprofiti per posar el mateix dia la comtessa a les Corts espanyoles i acabar, amb un tot o res, amb el setge polític i judicial que pateix, a més de la debilitat del suport de l’independentisme català. Fet i fet, potser no és una mala opció.

Europa, històrica i culturalment, ha estat més una idea que no pas un territori. En els seus millors moments ha significat una fita de civilització, una referència. També, de vegades, l’ha posseït l’arrogància i ha volgut imposar el sentiment supremacista en forma de colonialisme. Aquest continent de fronteres difuses, va donar lloc a la cultura del Renaixement i després a la filosofia humanista. Amb Spinoza i després amb Diderot va ser capaç d’imaginar un món sense el temor de Déu i la Il·lustració va situar la raó, la tolerància i la llibertat con a valors i actituds dominants. Arribarà la democràcia, l’Estat de dret i la divisió de poders. El coneixement científic i tecnològic va fer possible la Revolució Industrial que actuaria de forma econòmica i socialment disruptiva al continent i després a una bona part del món. Europa és Keynes i l’Estat de benestar, una concepció integradora, solidària i mínimament igualitària de la societat. Ha significat durant dècades cohesió social, diversitat cultural, actituds predominantment cosmopolites i la incorporació de la solució federal als problemes de la governança. Però darrera el concepte europeu, també hi ha un immens passiu: les matances per motius religiosos, dues guerres mundials en les que moren 75 milions de persones i una pulsió tant indescriptible com va ser l’Holocaust. Deia Walter Benjamin, que no hi ha document de cultura que no ho sigui també de barbàrie. 

Però ara Europa està immersa en una crisi molt profunda. No és la Unió Europea qui viu un mal moment i es pot fracturar, és el mateix concepte profund de la europeïtat i dels valores que l’han acompanyat. Dir que també va passar als anys trenta del segle passat no és un consol. Fixem-nos com va acabar. La solidaritat i el projecte comú han anat donant lloc a la fragmentació política i territorial, la confrontació verbal i, a l’Est, també militar, està substituint la cooperació. Predomina el nacionalisme excloent mentre la visió cosmopolita està en retirada. S’imposa una polarització política que resulta excloent i conflictiva. La nova i la vella extrema dreta són al govern de molts països i el seu discurs es el que fixa el debat i l’agenda política. El que havia estat espai obert de retrobament, ho va essent de rebuig. L’Estat social s’està desballestant mentre augmenta la desigualtat i la pobresa. La gent repudiada és cada vegada més, es normalitzen la xenofòbia i el racisme, mentre que les elits i els humiliats coincideixen en fer apostes polítiques extremes. Falten líders europeistes carismàtics i creïbles, també un projecte visible. De l’euroescepticisme d’alguns sectors, hem passat clarament a l’antieuropeïsme. L’escriptor Thomas Mann, ja als anys cinquanta, va preveure el retorn del feixisme tot i aclarint que, quan ho fes, “ho faria en nom de la llibertat”.

La Unió Europea és un instrument de governança política que està en perill. El pitjor, però, és que allò que està profundament en qüestió són els valors polítics i de civilització sobre els que Europa s’ha construït. Cal resoldre qüestions majors com la guerra d’Ucraïna. Tant el país agredit com l’agressor formen part de l’imaginari europeu més substancial. És en termes europeus que s’hauria de resoldre una guerra insostenible i inacceptable. Més enllà de conflictes territorials, hi ha la necessitat de recuperar uns valors i una cultura que la globalització i els seus efectes poc més que s’han emportat per endavant. Hi ha una poderosa batalla política i ideològica a lliurar que és fonamental. Confrontació entre els conceptes de progrés, democràcia i cohesió, o bé l’elecció pel conservadorisme reaccionari, l’escissió social, la incultura i el conflicte. Quan votem aquest diumenge de cara a configurar el Parlament europeu, estem fent, en siguem més o menys conscients, una aposta clara pel futur de la nostra societat, per quina és la Europa que volem realment. Hi ha núvols molt foscos que ens sobrevolen. Probablement veurem coses que creiem del passat i que han deixat de ser insignificants per convertir-se en una amenaça real. Hi farem front?

El turisme és un fenomen que a les darreres dècades ha crescut exponencialment, i continua fent-ho. La pandèmia li va comportar una aturada puntual però, després, qui més qui menys s’ha llençat a practicar-lo com si no existís un demà. És un comportament global que descansa sobre una indústria ingent i sobre una promoció que l’activa de manera desaforada. Ha canviat la psicologia col·lectiva i ja només “som” en la mesura que viatgem. La finalitat del perquè ho fem no és gaire clara, ja que l’autenticitat de les destinacions s’ha perdut i, quan fem el turista, poc més anem a llocs que són idèntics i que estan ocupats per turistes. Però la qüestió és moure’s que això activa la despesa i el sector que hi està al darrera és sempre delerós de fer-nos noves propostes que, en realitat, són idèntiques a las que ja ens feia. Els vols són extremadament barats (o no tant) i internet ens permet somiar que qualsevol cosa que imaginem és possible. El resultat agregat de tot plegat, és que els 2.000 milions de persones que podem fer-ho, anem amunt i avall sense que ens importi gaire els efectes que això té. Les institucions i el negoci turístic, sempre de la mà, ens expliquen joiosos com anem batent rècords de visitants anys rere any, els seus evidents efectes no pas precisament positius no importen. El negoci és el negoci.

Aquest darrer any han visitat Espanya 84 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem a França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15% del PIB. Diuen que és el nostre petroli però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes colaterals són massa importants com per no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobre tot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hoteler que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes poques monedes en el lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes, són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això, són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, la especialització turística és sempre una aposta perdedora, pel territori i per la seva societat.L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una ciutat tan cara que, els habituals del lloc, no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteix en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i de la seva àrea central i monumental cal fugir-ne. Situats en aquest punt cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels que ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns pocs que se’n apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe.

En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, comencen a haver-hi mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, per també a Canàries, a les Illes, a Venècia, a Amsterdam… I, lògicament, anirà en augment. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de constant creixement com un èxit. Resulta curiós però molt eloqüent que a aquestes expressions se les qualifiqui de “turismofobia”. Apel·latiu despectiu que el periodisme a fet seu i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística