Autor: Josep Burgaya

El tema de la immigració ha saltat a la política catalana i, probablement, no de la millor manera. Òbviament es bo que el tema sigui a l’agenda política, que se’n parli però, no sembla que hi arribi de la millor manera. Tractar-ho com a “problema” no és una bona manera d’enfocar-ho, i encara menys les expressions de xenofòbia o de supremacisme. Tampoc, abusar de la feblesa per imposar condicions laborals i salarials injustificades. La globalització va forçar als estats nacionals a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones. Els països són com a contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents “necessaris” es veu desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània, per a la classe mitjana social el país és una fortalesa que cal defensar davant “intrusos”. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vists com el Cavall de Troia de “la nostra” identitat. Neix la por de la massa de migrants, que es concreta una “classe perillosa” que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els nouvinguts, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent un cos estrany al nostre propi país. Mentrestant, els mateixos als que no agrada la immigració, es beneficien d’ells en un devaluat mercat de treball.

La mirada xenòfoba que veu als immigrants uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5 per cent del total. El discurs reaccionari sobre la “gran substitució” no té cap base. 

Si la gent s’aferra a la noció d’un “nosaltres” comú, el dubte és quin “nosaltres” es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut un “nou racisme”, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les “amenaces culturals” que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen “nativistes”, alimentant la vella idea que a cada nació correspon un poble i una cultura. Tot i això, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional al “diferent”. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. 

Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. En un informe de l’OCDE, ja del 2013, s’arribava a la conclusió que, a la Gran Bretanya, cada llar d’immigrants contribuïa a les arques públiques, de mitjana, 2.000 lliures més del que rebia a les prestacions. Ara bé, és cert que la desigualtat global impulsa les migracions molt més enllà de la demanda de treball al món occidental a causa de l’envelliment de la població. Com més s’ampliï la bretxa, més grans seran els contingents i la pressió per accedir a Europa. Segons el sociòleg François Dubet, a França hi ha al voltant d’un 10% immigrants. A les enquestes d’opinió la percepció de la ciutadania és que s’ha arribat a més del 30%. La proporció dels que estimen que a França hi ha massa estrangers ja s’acosta al 70%. A la crisi de confiança general, se li uneix la desconfiança envers els “altres”. La inquietud es transforma en por quan gairebé el 60% de la població tem caure en la pobresa. 

Tot i que el turisme té una imatge d’activitat simpàtica, innocent i gairebé desinteressada, la seva indústria no és gens amable. El seu impacte resulta brutal econòmicament, socialment i mediambientalment. La contaminació que provoca el turisme, més enllà de l’impacte ambiental menys visible, és molt important i les dades són significatives. Una activitat a priori neta com són els creuers, en realitat generen molta contaminació. Cadascun dels centenars de grans vaixells de creuer que solquen els mars produeixen al dia 80.000 litres d’aigües residuals, 650.000 litres d’aigua de neteja i lavabo, 24.000 litres d’oli de maquinària i combustibles i unes 6 tones de residus, la majoria plàstics. Això només arriba en part als ports i entra al cicle de tractament de residus. La majoria s’aboca directament al mar. No ens ha de sorprendre l’existència de grans illes flotants de porqueria enmig dels oceans, als llocs on la confluència dels corrents tendeix a la concentració. La gran quantitat de residus fecals augmenta la concentració de nitrogen i fòsfor, cosa que contribueix a modificar de manera substancial la flora marítima. Al Pacífic Nord es va descobrir, el 2017, una illa flotant més gran que França que, lògicament ha rebut l’apel·latiu de Trash Island. Tots ells, es netegen i endrecen a alta mar com si fos terra de ningú. Un creuer contamina diàriament l’equivalent a 12.000 cotxes.

El transport aeri emet el 8% del CO2 global. Connotació d’indústria pesada. A cada vol, a cada passatger, li correspon l’emissió de, com a mínim, mitja tona de diòxid de carboni a l’atmosfera. La tecnologia dels avions és molt antiga i el seu impacte contaminant és molt alt. Els avions emeten diòxid de carboni, ozó, metà i altres gasos amb efecte d’hivernacle. A més, també alliberen òxid de nitrogen i partícules que incideixen negativament en la qualitat de l’aire i la salut. Té més càrrega contaminant que els automòbils. Segons l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), l’aviació emet 192 grams de CO2 per quilòmetre i passatger, pels 121 grams d’un automòbil. És a dir, cada passatger d’avió produeix una mitjana de més de cent quilos de diòxid de carboni per hora de vol. Per transmetre un missatge d’aposta per la sostenibilitat, les aerolínies han emprès diverses accions per reduir-ne l’impacte ambiental: programes per disminuir el consum de combustible, mesurar i disminuir l’ús d’aigua, reciclar els diferents tipus de residus de l’aeronau (des del oli fins als pneumàtics) o renovar la flota d’avions. Però els efectes no són exclusivament els viatges, caldria comptabilitzar l’impacte de la indústria aeronàutica, els costos mediambientals del desballestament…

L’aigua esdevé un bé escàs a moltes parts del món. No sabem si és el canvi inexorable a què ens condueix l’escalfament global o bé una sequedat cíclica. En tot cas, hi ha problemes molt evidents de manca d’aigua a Espanya i en bona part de la Mediterrània. Realment, el turisme consumeix aigua, molta aigua. No només pels hàbits higiènics que un acostuma a practicar fora de casa i creu que el dispendi no es paga, sinó perquè el turisme va molt associat a piscines, zones de gespa, camps de golf, aquaparcs… A més, atès el factor de temporalitat, s’exigeix una elasticitat d’oferta que és difícil de sostenir.

A Espanya, el consum mitjà d’aigua per ciutadà se situa a 127 litres/dia de mitjana, però la despesa del turista se situa entre els 450 i els 800 litres depenent de l’estació de l’any i de la zona. Aquestes xifres es calculen considerant la despesa hotelera i restauradora (cuina, bugaderia, lavabos, piscines, refrigeració i reg), així com activitats com el golf, les saunes, els parcs temàtics i la despesa municipal en serveis d’higiene. El binomi de turisme de “sol i platja” és el que més es transforma en “sequera i vulnerabilitat ambiental” a causa de l’escalfament del planeta. Tot i que el turisme absorbeix només l’1% del consum mundial d’aigua (enfront d’un 70% l’Agricultura i un 19% la Indústria), el problema és que es concentra en llocs on els recursos hídrics són escassos i, a més, es focalitza els mesos estivals. Espanya, el segon país del món més visitat amb 84 milions de turistes estrangers el 2023, coneix bé el problema a zones com les illes Canàries, Balears, el Llevant o la Costa del Sol, on la població dels municipis turístics es dispara durant les vacances i posa en tensió tota la xarxa de subministrament, provocant un impacte notable als ecosistemes. E aigües residuals, normalment una persona mitjana consumeix fins a 120 litres per dia, però un turista pot arribar a 500. A la ciutat de Barcelona, s’ha comptabilitzat un consum turístic d’aigua que representaria el 15,5% del total de la ciutat.

Aquests dies, com es costum, es reuneix el Fòrum Mundial de Davos. El poder econòmic global concertant estratègies de futur mentre crida als governants dels principals països a escoltar les seves receptes. Una autèntica exhibició del poder real enfront d’un subjugat àmbit polític. Com a contrapunt i de manera molt adequada, Oxfam ha publicat el seu informe anual sobre el greu problema de la desigualtat econòmica -Desigualtat, S.A.-, on posa de manifest que aquest és un tema en el que no progressem adequadament ans el contrari, la concentració de riquesa en uns pocs i la de pobresa en uns molts, va en augment. Aquesta és la dinàmica sòcio-econòmica des de fa unes dècades i que la política no aconsegueix de contrarestar. La falta de capacitat dels estats per imposar una fiscalitat realment progressiva i que elimini l’elisió i el frau fiscal facilita els grans enriquiment i l’augment de la iniquitat, com també la no intervenció i regulació adequada del mercat laboral, comporta una caiguda, a curt i llarg termini, dels salaris respecte de la inflació. Ho explica de nabera fàcil l’economista francès Thomas Pikkety: les rendes de capital i del treball evolucionen de manera dispar mirant sèries llargues. La concentració de riquesa d’uns i l’empobriment relatiu o absolut dels altres té a veure amb aquesta lògica perversa.

L’informe d’Oxfam ens proporciona dades eloqüents, demolidores. El 21% de la població del món, això que en diem el Nord global, posseeix el 69% de la riquesa mundial. El valor de mercat de les deu majors empreses del món supera el PIB combinat de tots els països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina. La propietat d’accions beneficia desproporcionadament als més rics, ja que l’1% més ric disposa del 43% dels actius financers globals. Les 148 majors corporacions, van tenir el 2022, un 52% més de beneficis dels que havien tingut el 2018. És ben bé que la pandèmia no ha anat pas malament per a tothom. Apple, ha vist créixer, només el 2023, la seva cotització borsària un 49%, superant els 3 bilions de dòlars de valoració dinerària. Això significa superar el PIB de França i acostar-se al de la sisena economia mundial que és Gran Bretanya. Mentre això succeeix, a l’altra extrem, els 5.000 milions de persones que formen el 60% de la població més modesta del món han vist disminuir la seva riquesa agregada i, de manera més concreta, els salaris de 1.000 milions de persones no han seguit el ritme de la inflació. Més a l’extrem, el nombre d’exclosos social i laboralment també ha augmentat. Només cal donar un cop d’ull com la misèria conviu amb la riquesa extrema a les nostres ciutats globals. Mentre això passa, es redueixen els tipus efectius dels impostos sobre beneficis o gairebé s’eliminen els de patrimoni i els de transmissió.

A Espanya, la dinàmica és tan o més exagerada que el que es dona arreu. El 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa. Si filem més prim, l’1% ultrarric acapara el 22% de la riquesa global del país. Mentre, el 50% de les unitats familiars menys afavorides, només obtenen el 8% del riquesa del país. Aquesta dinàmica no ha pogut ser contrarestada de manera suficient per les mesures socials i laborals preses pel govern. L’augment del 50% del salari mínim, no ha bastat perquè els salaris caiguessin per sota de la inflació. Un dels problemes de l’economia espanyola es que la concentració empreses, que actuen en forma d’oligopoli, en els sectors claus com l’elèctric o el bancari, ha agreujat molt la situació. En aquests sectors, el creixement de beneficis resulta impúdic, com també la remuneració de directius i el repartiment de dividends. A 14 milions de persones els han augmentat els costos de la hipoteca  y el 17% de les famílies no es poden escalfar adequadament a l’hivern. La desigualtat es un corrosiu social i polític immens. El creixement de plantejaments polítics extrems i excloents, descansa sobre la humiliació a la que se sotmeten sectors cada vegada més amplis de la societat, faltats de qualsevol perspectiva i només amb el dret a expressar el seu malestar de manera ben poc constructiva. Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes.

Aquesta legislatura va en camí de no tenir cap sentit. La configuració i les formes a través de les que es va arribar a bastir una majoria purament aparent ja així ho indicaven. Els acords polítics, a banda de lleialtat, requereixen de reciprocitat. Un quid pro quo que se’n diu ara. El pacte de Govern a l’Estat desafia totes les lleis de la física i de la política. No hi ha proximitat ideològica i, en canvi, un profund sentit de venjança per part d’alguns que el conformen, sembla que fer el paper de l’escorpí de la faula d’Isop. Voluntat d’uns de governar, pagant a canvi un cert preu pels suports aritmèticament imprescindibles, però alguns d’aquests es creuen amb el dret d’humiliar i convertir les agonies del partir governant en una mena de divertiment perpetu. No té cap lògica i suposa un desgast a la consideració de la política del tot insostenible. Resulta curiós com el que importen no son les polítiques i la seva significació, si no purament la representació pública de la confrontació política, això que se’n diu el “control del relat”.

La primera iniciativa legislativa, el decret òmnibus, d’ aquest nou període ha servit per escenificar la inestabilitat política que alguns pretenen mantenir i perpetuar perquè creuen que els convé i així fer “la puta i la ramoneta” amb la seva desorientada parròquia. Com que el pacte per obtenir l’amnistia pot interpretar-se pels més reescalfats com a una entrega, com el final d’un procés que no ha servit per a res de bo, es tracta d’anar escenificant que es té la clau del manteniment de la legislatura i que aquests es tancarà quan des de Waterloo es vulgui. Amb aquestes premisses i condicions ni el Partit Socialista ni Sumar aconseguiran una legislatura productiva. S’arrastraran de manera poc honrosa i el desgast serà immens. L’oposició dretana es frega les mans, però també i paradoxalment els beneficiaris de l’amnistia. No sembla preocupar-los que una vegada hagin obtingut el perdó que han exigit, torni la dreta més reaccionària, ens caigui a sobre un govern de PP i Vox. De fet, el necessiten per tal de recuperar una lògica de confrontació que el PSOE ha rebaixat de manera molt notable. De fet, no volen els ponts que els ofereixen, sinó trinxeres. Aquest es la realitat i per això, la dinàmica política espanyola actual no té una bona sortida.

Per a l’oposició reaccionària cada “demostració de força” que fan i faran Junts i Podemos agenollant el Govern i fent-li perdre votacions, és una festa. Saben que estan recollint els fruits del seu discurs dur i del seu relat apocalíptic sobre el trinxament d’Espanya i, segons ells, la deriva autoritària i antidemocràtica, amb un President que és presoner d’independentistes, comunistes i terroristes. Sembla difícil que ningú pugui combregar amb plantejaments tan fora de lloc, però hi ha un terreny massa abonat i els jocs malabars per mantenir una aparença de majoria de Govern també ho faciliten. Hem sentit a dir aquests dies que s’havia d’obligar a les empreses que van treure la seu de Catalunya per la inseguretat jurídica que s’hi donava, que se les havia d’obligar a tornar i a multar-les si no ho feien. Bogeria per bogeria. Amb tot això, no s’ha debatut ni la major part de la ciutadania s’ha assabentat que els paquets de mesures a aprovar pel Congrés aquesta setmana tenien un calat social i econòmic immens, extraordinàriament beneficiós per a aquells que ho necessiten. Es tractava de millorar la prestació d’atur i de mesures per fer front a la crisis amb la possibilitat de percebre una important aportació econòmica procedent de la Unió Europea. Ningú coneix el què i, en canvi, tothom ha vist el com. Mesures progressistes que no reforçaran les polítiques governamentals, degut al com s’han hagut d’aprovar. Pel camí Podemos s’ha cobrat la venjança enfront als ex-correligionaris de Sumar de fer decaure el paquet sobre temes de prestació d’atur. Aquí també ha primat escenificar el menyspreu més que no pas valorar els continguts. Així es la “nova política”.

Es parla molt del dret a l’habitatge, però el cert és que no n’hi ha suficient i encara menys a preu assequible. No només no s’articulen polítiques públiques adequades, sinó que sovint es fan actuacions contraproduents. L’aposta desaforada pel turisme n’és la principal d’elles. El dret a l’habitatge és posat qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu. Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren llocs tranquils per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del comú i del espai públic. Cal no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers són per viure-hi de manera decent els seus ciutadans.

En realitat, la conversió d’habitatges en apartaments turístics el que fa és encarir els preus del lloguer fins a expulsar una població que no pot fer-hi front. És el pa nostre de cada dia a Barcelona, però també a altres poblacions. Expulsió de persones cap a les perifèries que, d’una manera o altra, són rebutjades dels seus barris tradicionals. La gran majoria dels joves, per bon salari que tinguin, és impossible que puguin llogar, sols o en parella, un pis a l’eixample de Barcelona. Si tinc la sort de ser propietari d’un o tinc habitacions disponibles, cauré a la temptació, segur, d’especular amb aquest tema. Això va néixer així, amb la falsa idea col·laborativa d’intercanvi d’habitatges entre particulars. En realitat, és un gran negoci majoritàriament professionalitzat en què s’enriqueixen grans tenidors, molts dels quals són fons de pensions internacionals. S’han fet seva la ciutat i l’han expropiat als qui hi ha viscut tota la vida i li han proporcionat el valor i la marca assolida. Per intentar contenir el turisme, es prenen mesures contraproduents. Si es decreta, com va fer Ada Colau, una moratòria hotelera, que atrau turistes però no afecta el mercat de l’habitatge, l’oferta de places augmenta per la via dels apartaments que sí que incideixen negativament al mercat.

Hi ha un projecte de ciutat neoliberal que es desenvolupa a partir dels anys vuitanta i que s’intensifica als noranta. Es tracta de desenvolupar un concepte que ha tingut amb els anys una gran sofisticació i que és el de ciutat-mercaderia. El mercat immobiliari global té avui dia un valor aproximat d’uns 230 bilions de dòlars i representa dos terços de la riquesa mundial. L’habitatge, que és el 75% de l’immobiliari, s’ha transformat, molt més enllà de l’ús i la funció, en el gran dipositari de la riquesa del món. Amb la desindustrialització del món occidental com a resultat d’una nova distribució mundial de la producció, s’ha produït un desplaçament de capitals molt important cap a l’habitatge. Encara que pugui semblar paradoxal, la crisi del 2008 ha accentuat aquesta tendència. Curiós, si ens atenim al fet que aquesta crisi ho va ser de les finances i l’habitatge de manera combinada. Ho va ser d’un model d’endeutament hipotecari per adquirir-les que en va generar una dinàmica inflacionària alhora que la superació dels riscos crediticis recomanables. Un efecte bombolla en tota regla. La inflació actual ve determinada pel posicionament dels grans inversors en un sector amb una forta demanda, estimulada pel fenomen de la mobilitat temporal i turística. La gentrificació hi juga un gran paper, funciona com a motor de l’augment dels nivells de renda que genera i que són de molt interès per a les grans fortunes i fons de capital. S’ha produït un moviment estructural, tectònic, des del sector industrial i d’especulació en productes financers complexos, que són molt volàtils, cap al sector del totxo. Curiosament, potenciat per l’efecte revaloritzador que exerceix el turisme i la voluntat de les classes mitjanes creatives a tornar a un entorn plenament urbà. Les finances continuen redissenyant les ciutats, però ja no ho fan tant amb la concessió d’hipoteques a particulars, sinó a través dels grans fons d’inversió.

Canvia l’any però en realitat la modificació del dígit no transforma res. Més enllà dels bons propòsits que ens fem i les fites personals que ens marquem, tot continuarà força igual. El 2023 passarà a la història com el moment del desencadenament d’un nou infern pel poble palestí. Cert que Hamàs va  portar a terme un acte de terrorisme brutal, inacceptable i temerari, però la resposta israeliana practicant una massacre sistemàtica sobre un immens camp de refugiats no té cap mena de proporció ni de justificació. L’estratègia de “solució final” que es practica a Gaza amb el poble palestí ens garanteix fàstic, inestabilitat política i bones dosis de terrorisme per demà. Netanyahu necessitava la guerra per mantenir-se al poder i els Estats Units han estat incapaços d’evitar-ho. Ha estat també el segon any de la anomenada guerra d’Ucraïna, o sigui de l’intent de Rússia d’apropiar-se d’una bona part d’aquest territori i, alhora, convertit el que quedi d’aquests estat en una mena de protectorat del nou Imperi Rus. Va sorprendre la capacitat de resistència dels ucraïnesos, però les armes occidentals han servit només per això i no pas per recuperar el perdut. Mentrestant, s’ha demostrat que l’atenció i la retentiva del televident occidental és molt curta. Cronificació i oblit del conflicte són els grans enemics d’una Ucraïna que veu com la unanimitat i suport occidental es va esquerdant com també ho fa la cohesió política interna d’aquell país. Tan en una guerra com l’altra es fa un curiós ús del llenguatge. A l’aniquilació sistemàtica dels palestins de Gaza se li diu “dret israelià a defensar-se”. De l’atac iniciat per Rússia se’n anomena “guerra d’Ucraïna” i no pas agressió i ocupació.

Segurament, si hem de destacar un tercer aspecte de l’any que acaba és la exagerada polaritat política i com la nova dreta extrema ha imposat estratègia i llenguatge agonista. Una dinàmica que és global i que va fer noves conquestes -Itàlia, Eslovàquia, Argentina…-, i que ben segur es mantindrà i s’accentuarà el proper any amb noves victòries. En la política espanyola, això pot esdevenir insuportable. De la manera ajustada i una mica particular en que Pedro Sánchez ha evitat la pujada al poder de les especialment ràncies dretes espanyoles, ens augura temps a venir moguts. L’amnistia és només l’excusa per practicar una estratègia i relat polític de desqualificació i negació de l’adversari que ja s’ha emportat per endavant no el sistema democràtic, però si una bona part de formes, valors i cultura que aquest requereix. Una manera d’actuar que, des que va funcionar amb el Brexit i Trump, la dreta ha adoptat i, el que és pitjor, és que li dona resultats. L’esquerra, el progressisme, a Espanya mantenen la majoria governamental pels pèls i a base de molt funambulisme. No sé si això té molt recorregut quan el poder autonòmic i municipal ja no es controla. El proper és any d’eleccions, autonòmiques i europees, i aquí es juga força el futur polític espanyol però també europeu. Pedro Sánchez és el gran dirigent a batre en política interna, però sobretot també a Europa. Uns molt mal resultats electorals el 2024 li farien difícil mantenir-se al poder, tenint en compte la base tan feble sobre la que se sustenta, tant pel que fa a l’independentisme català com, també, per una ala esquerra del Govern que pot autodestruir-se en qualsevol moment. Les dades econòmiques i les moltes mesures socials practicades poden ajudar, però serà difícil fer-se sentir amb tant soroll de fons. Les eleccions catalanes, si ni ha, podrien donar oxigen a l’esquerra si, com diuen els sondejos, es produís una clara victòria de Salvador Illa. Canviaria força el tauler i demostraria la bondat de les polítiques de ponts i de conciliació practicats de manera convençuda des d’aquí i de manera forçada des d’allà. Això si que tancaria finalment la “dècada ominosa” de Catalunya i el país podria dedicar-se a afrontar reptes i problemes reals. Això, però, de moment, expressa més un desig que no pas una certesa.

De la mà de la nova extrema dreta i de la deriva reaccionària de les dretes tradicionals, hem descobert que les democràcies no només poden morir per aixecaments militars, sinó també pel paper de líders electes. El retrocés democràtic pot començar a les urnes. Van prenent el poder plantejaments populistes darrere dels quals jeuen noves formes d’autoritarisme. Els nous autòcrates (Trump, Putin, Erdogan, Meloni, Orbán, Milei…) i els que tenen pretensions de ser-ho van llimant el contingut del sistema des de dins, degradant les seves estructures de manera gradual, subtil, inclús legal, fins a destruir-la. Els nous dictadors, assaltant el poder judicial, emmordassant el legislatiu i atemorint l’oposició acaben dissolent el fons i les formes del sistema fins que aquest acaba semblant una caricatura de si mateix. Les democràcies, com han escrit Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, es basen, apart de les regles escrites, en normes implícites, les més importants, la tolerància mútua i la contenció institucional. Acceptar els contrincants com a legítims és bàsic per evitar una polarització excessiva. Aquest principi no només s’ha vulnerat als règims populistes sinó a la política de gran part de països. Espanya en seria un exemple.

El Partit Popular i Vox per suposat no reconeixen la legitimitat del govern de coalició que lidera Pedro Sánchez. Sense tolerància, un valor il·lustrat bàsic i sense moderació en l’ús de les prerrogatives institucionals per actuar contra els adversaris polítics, entrem en una política “sense barreres de seguretat” en què cau en el pendent d’un extremisme creixent. A Catalunya, durant anys, l’independentisme també ha jugat a això. En aquests contextos, desapareixen les zones grises entre els grans partits que els connectaven. Succeeix als Estats Units com també a Espanya, Argentina o Itàlia. Potser la capacitat d’armar grans coalicions fa d’Alemanya l’excepció. El problema és que, en aquesta polaritat, especialment la dreta extrema hi surt guanyant i, l’electorat, encara que ens repugni aquesta dinàmica al principi, ens hi acabem acostumat. Deixa de semblar-nos escandalós, que forma part de l’espectacle o de la gran confrontació identitària. Insults, menyspreus i negació de la divisió de poders de l’Estat.

El populisme que prolifera tant a Occident com a Orient, comparteix una forta tendència a fer servir retòriques acalorades i el recurs a les teories conspiratives. La seva dialèctica entre inclosos i exclosos té molt de parany. De fet, la majoria dels líders populistes de dretes, també molts d’esquerres, formen part de les elits econòmiques i socials nacionals. Va ser el cas de Trump, però també de Berlusconni, Le Pen, els Kirchner a Argentina, Haider a Àustria, Modi a l’Índia, o ha acabat per ser-ho el molt autoritari Lukaixenko a Bielorússia. Aquests líders i els seus moviments sempre es presenten i funcionen com un “correctiu democràtic”, tot i que representen una erosió si ens atenim al concepte de democràcia plena. Tendeixen a una democràcia electoral, mínima, on es perd pel camí un sentit ampli de la seva cultura i la possibilitat de deliberació i acord. Plantejament maniqueu que sempre aporta solucions simples per a temes complexos. Com estableix Cass Mude, “el populisme sol formular les preguntes oportunes, però ofereix les respostes errònies”. Tendència a generar blocs contraposats els quals se solidifiquen augmentant la violència verbal i la polaritat. Més que els valors del grup, resulta fonamental l’existència d’un enemic que s’odia. No és possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la. 

La digitalització abona i molt la dialèctica polaritzadora. El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador del món digital, i aposta més aviat per veure la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais on contraposar opinions, de manera que això implica transigir, cedir, compartir i pactar. A les trobades reals, encara que hi hagi grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg o, com a mínim, mantenir les formes. A Twitter (ara X) practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània. Allò que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de pensament. Les xarxes socials no reforcen la democràcia. Aquesta, seria la gestió de les diferències, els interessos i les opinions antagòniques, no pas un espai per establir un discurs hegemònic que pretén ser unànime. A la democràcia hi ha d’haver dissidència; al món digital només enemics a combatre i condemnar. 

Ha paregut el darrer informe PISA sobre l’ensenyament i sembla, que de sobte, ens hem adonat del immens fracàs del sistema educatiu. Els resultats resulten demolidors tan per Catalunya, Espanya i també una bona part de la Unió Europea. El perill que sigui tan generalitzat el baix nivell, ens permet la falsa esperança i alhora la justificació de que això és culpa de la Covid. La nostra administració agafada absolutament amb el peu canviat, va provar de emparar-se entre els efectes de la pandèmia i l’excés de joves procedents de la immigració que haurien passat els testos. A més de ser explicacions falses, contenien ambdues un cert to classista i, a més, un desconeixement de la realitat del tot incommensurable. Tal com van explicar els tècnics, no hi havia biaix d’estrangers en les proves, estaven ben programades i, afegiren un aspecte clau: els efectes baixada de nivell educatiu no el provoca ser estranger, sinó el ser pobre i aquesta és una condició que sol ser transversal. Que el centre amb millors resultats fos un institut de l’Hospitalet amb el 80% d’emigrants, acabava per reblar el clau de que més que biaix, en la valoració de la Consellera el que hi havia eren prejudicis.

Els resultats espanyols són deficients, però els catalans resulten especialment taxatius. Els nivells d’aprenentatge de matemàtiques i de comprensió lectora són per plorar. I, especialment, perquè no són anecdòtics. Portem molts anys amb aquests dèficits i altres que evidencien el fracàs d’un model educatiu estructurat a partir d’uns plantejaments psicopedagògics que es pretenen moderns i avançats, però que no funcionen. S’han primat ocurrències que porten al fracàs. Es parteix del concepte de l’escola i els centres educatius com a promotors i garants de la felicitat dels nois, més que no pas dedicar-se a ensenyar que seria la seva funció. Es valoren només les competències i la practicitat i es menysté el saber. I al costat de la seva desaparició també ho ha fet el mètode, l’exigència i el promoure la capacitat de treball. L’esforç que ha estat un valor i un hàbit clau en tots els millors moments de la nostra societat, ja no s’inculca. Més que ensenyar, ara es tracta de crear “entorns d’aprenentatge”. Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, “estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après”. Certament, un sistema d’ensenyament ha de tenir un llarg recorregut i un ampli consens polític. Aquí els canvis són continuats i víctimes de masses somnolències. El que no serà possible de refer-nos d’aquest fracàs si les bases educatives del futur les construeixen els mateixos assessors que ens han portat a la ruïna educativa, el que significa un endarreriment per a molts anys.

Gairebé tots els bons professionals de l’educació, en tots els seus nivells, fa temps que saben i parlen de que el model educatiu no funciona. La desmotivació, el burnout, ha anat campant cada vegada més. Es pot parlar de més inversió, que aniria bé, de formar i estimular millor el professorat, que també; però el tema de fons té més a veure amb un model que no s’ha testat ni avaluat de manera adequada, d’haver cregut en falsos deus de la modernitat. Els problemes de fons sobre els nivells, tampoc tenen a veure amb les discrepàncies que poden haver-hi sobre el tema lingüístic a Catalunya. Els països amb millors resultats a l’informe PISA coincideixen en una cosa: major esforç. Això vol dir més hores lectives, més treball (també a casa) i més exigència. Compensar els professionals amb millors horaris i menys hores lectives no hauria de ser la moneda de canvi de falta d’estímuls i de millors salaris. I sobra molta tecnologia a les aules. Hem fet una substitució d’allò llibresc per pantalles que indueixen i promouen la superficialitat, el joc i la falta de profunditat. Quan els que van d’experts diuen que em d’incorporar aquestes tecnologies digital a l’escola, que hem de modificar les nostres metodologies per fer-les més divertides i interactives, surto corrents. Els telèfons dits intel·ligents i les possibilitats d’internet serveixen pel que serveixen, però poc per aprendre tot allò que és fonamental. Haurien de ser un instrument, però mai una finalitat. A Shakespeare se l’ha de continuar llegint com sempre, no convertir-lo en un kahoot.

Setmana de ponts i palanques. Dies per fugir. Qui més qui menys ha planificat aquests dies per moure’s i viatjar. Poc importa que la Conferència del Clima alerti de la contaminació insuportable que genera la nostra dèria per agafar cotxes i avions de manera desaforada. Algú ho arreglarà. Vivim a “l’edat del turisme”. Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de la ciutadania en qualsevol segment social que s’habiti. Hi ha nínxols i preus per a tothom, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui, tampoc, la superació de les diferències de classe.

El nostre món és caracteritzat pel moviment i per l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més que un entorn immediat que es projectava en uns quants quilòmetres. Més enllà del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven, excepte a uns quants, l’esperit d’aventura, l’atracció pel que és diferent. El món industrial, la ciutat com a epicentre del món, van activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el coneixement. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una cosa que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge ha esdevingut una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi. Primer va ser l’automòbil el distintiu de la ideologia del moviment, després van venir els aeroports i l’avió. Sempre disposats i disponibles per a l’acció.

I és que en el concepte de “turisme” han acabat per confluir dimensions de la nostra activitat que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. Encara que el purisme elitista continua diferenciant clarament entre “viatjar” i fer el turista, en realitat el mateix terme de turisme prové de “tour”, que implica desplaçament, viatge per a esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una mica imaginat, somiat, estrictament preparat i que es feia, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. El “viatge” sempre havia tingut connotacions de singularitat, d’excepció, d’una cosa que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que tenim. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos, especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser passatger, circumstancial i únic per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo per la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que han rebut com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors darrere d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”. A dia d’avui l’actitud més revolucionària que es pot tenir és la de no moure’s, quedar-se quiet.

​

De la mà de la dreta de sempre ara radicalitzada i de la nova extrema dreta que es va consolidant (Eslovàquia, Argentina, Països Baixos…) reapareix sense embuts la versió més brusca del individualisme capitalista, de la competència més radical i la justificació i defensa de la desigualtat econòmica. Aquesta, es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals com Stuart Mill, van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema de herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre. 

Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials, per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’Estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. El triomf de l’ètica presbiteriana entre els capitans d’indústria britànics i en la major part del continent que es desenvolupava amb les fàbriques, va portar una classe empresarial que s’interessava més pel creixement, la innovació, la creació d’alguna cosa gran, que no la riquesa en si o la vida de luxe i consum que s’haguessin pogut permetre. Una certa austeritat era un valor. Fins i tot Adam Smith en un treball que exerceix de contrapès als conceptes més gastats de La Riquesa de les Nacions, aposta per no deixar-se portar per un excessiu i incontrolable economicisme. En l’interessant llibre Teoria dels sentiments morals, afirma la repugnància que li provoca “la disposició a admirar, i gairebé a idolatrar, als rics i poderosos, i a menysprear i a ignorar a les persones pobres i de condició humil”. Condemna la corrupció de “els sentiments morals” que provoca la cobdícia, i afirma que “cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i desgraciats”. Smith, va fer alguna cosa més que escriure la famosa conjectura de la mà invisible.

En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme. Com fa notar i manera eloqüent el novel·lista J.M.Cotzee, “L’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives, és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” en relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”. Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant en les últimes dècades, es va imposar el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, el que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat.