Mundial

S’ha acabat el gran espectacle que ha tingut mig món agafat a la pantalla durant un mes. Una edició que ha excel·lit a desplegar-se com a gran negoci comercial i, alhora, de reforçament del sentit tribal dels estats nació constituïts. La combinació entre la cara més mercantil de la FIFA i la celebració als Estats Units de Trump, ha donat lloc al campionat més llarg i ple de partits sense gens d’interès com no s’havia vist mai, amb el canvi de les normes d’aquest esport per acomodar els partits a les regles de la publicitat i l’espectacle de Nord-amèrica. El purament esportiu ha quedat clarament relegat en pro del negoci i d’una narració heroica més típica de les pel·lícules de sèrie B. Costava que el relat magnificat de gran comtessa s’aguantés davant de partits de segona jugats en camps insuportables a causa de les condicions de calor i quan els desnivells eren tan notoris i el joc desplegat tan mediocre. Els mitjans han fet el que han pogut per aguantar l’expectació i l’ànim, talment com si es tractés de la retransmissió d’una guerra. Com que ens avorrim i som víctimes de l’estètica de Hollywod, hem comprat un producte d’entreteniment de saldo a preu d’un gran espectacle que no ha sigut. Tot plegat, ha funcionat com el circem romà i el negoci de la FIFA, que no la seva honorabilitat, ha crescut de manera meravellosa.

Diguem-ho clar, el futbol de seleccions sempre és de segon nivell i no es pot comparar amb el de clubs. Tothom malda, també els espectadors, amb compensar-ho amb bones dosis de sentimentalitat i de sentit patriòtic. Per això, allà on més triomfen aquestes competicions és als països més desgraciadets, faltats tant de tot que fins i tot són capaços de perdre la dignitat. L’Argentina ho ha exemplificat de la millor manera. Disposava del millor jugador que mai hi ha hagut rodejat, però, d’una banda de cancheros que estan més a prop de la delinqüència que no pas de l’esport. Indigne veure tan gran jugador que gairebé tots i de manera romàntica volíem veure guanyar, degradat per missatges guerres de tipus patètic i amb comportaments execrables. Mal perdre i interpretacions conspiranoiques de tota mena al país andí per tal de justificar una derrota que, probablement, s’havia d’haver produït molt abans. Pobresa immensa, descomposició social i política de dreta extrema pretenent redimir-se apel·lant a deus menors i falsos o bé a enemics exteriors. Són de plànyer. 

Ha guanyat el mundial el futbol entès com un joc d’equip i probablement el país que, després de l’Iran, resultava el menys desitjat per al president nord-americà. Espanya s’ha imposat als jugadors millors de França i Anglaterra, països que han estat víctimes de l’egolatria i la supèrbia de les seves estrelles. El país s’ha tret de sobre la síndrome de perdedor que havia tingut històricament, que sempre ens deixava a vuitens o a quarts. El discurs guerrer ja fa uns anys que s’ha abandonat, sortosament ja no es parla de “la fúria espanyola”, i es fa una proposta esportiva creativa feta amb jugadors més aviat senzills. El millor és que si haguéssim perdut ja no hi hauria hagut cap drama. La victòria al mundial del 2010, que conceptualment té tant a veure amb el Barça de la combinació i el toc, ens ha convertit en persones desacomplexades. La celebració i eufòria ja no la representen els sectors més rancis i dretans, els espanyolistes de tota la vida, sinó gent jove que s’agafa la competició esportiva com el que és, un motiu de festa i celebració. La composició sociològica de l’equip, la diversitat de procedències, ajuda a una certa normalitat. No hi ha grans dives. El lideratge de Lamine Yamal resulta una bona lliçó cap als xenòfobs i els allunya d’identificar-se amb un xicot al qual no li haurien llogat un pis a causa del seu nom i aspecte físic. Com que el futbol sempre és més que futbol, no es pot obviar la significació i importància política que ha tingut la posada en escena i resultat per a l’Espanya políticament confrontada. Ha guanyat, no ho dubteu, l’Espanya progressista, moderna i oberta al món. La confrontació de models de joc de semifinals i final, diuen molt sobre els països representats i sobre la salut de les seves societats.