Ciutat-espectacle

Primer, la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment per a rics sense gens d’interès esportiu. En acabat, el road show de Fórmula 1 que es va celebrar al centre  de la ciutat. Després la visita papal convertida en una escenificació pública de confessionalitat, justament en una societat laica. Va seguir l’enaltiment de la Sagrada Família -recordar, que és un temple expiatori-, i a Gaudí com a arquitecte enaltit a la condició de santedat. Ara, el tancament de la ciutat per a l’espectacle de l’inici del Tour de França, esdeveniment aquest que per acollir-lo es paguen uns bons calerons. I podríem afegir el Primavera Sound, el Sónar… Barcelona convertida en parc d’atraccions, pendent de la imatge que transmet al món en forma de grans espectacles, tot menystenint la vida dels barcelonins tot convertint la ciutat en tensionada i impagable el fet de viure-hi. Molts ho beneeixen: espectacle gratuït al bell mig de la gran ciutat, i l’orgull de ser al centre dels grans moments. Satisfacció d’uns turistes necessitats de sorpreses i girs continus de guió per combatre l’avorriment inherent a aquesta activitat. Tot pel benefici de la turistificació d’una ciutat que ja ha superat de molt la sostenibilitat d’aquesta activitat. Madrid hi va arribar tard, però hi posa tot l’esforç amb una profusió de mitjans públics i privats. Grans esdeveniments esportius del motor, del tenis, mundials del que sigui, una promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona”, però amb tota la potència que li dona ser capital d’Estat…

Resulta molt discutible que precisament Barcelona hagi de jugar a això. És un model més de passat que de futur. No cal reforçar la marca turística, més aviat al contrari, i Barcelona hauria de tenir altres prioritats en benefici dels seus ciutadans. Pot semblar una obvietat, però les ciutats, abans que res, són per viure-hi i han d’estar al servei del benestar dels seus ciutadans. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en espais tan centrals, igual que uns pressupostos d’obres que sempre es beneficien de recursos públics ingents i calendaris d’urgència. Una cosa més aviat poc progressista, un tret al peu per a un relat municipalista d’esquerres. Cultura de l’entreteniment i el missatge que la privatització de l’espai públic no té cap problema. Esports, molts d’ells per a classes altes, per al gaudi de sectors acomodats, que són els qui segueixen els grans esdeveniments arreu del món. L’elitisme per bandera i la despossessió de la ciutat per a aquells que l’habiten.

Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella, la brutícia, la marginalitat, la pobresa i l’exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. És aquest el model de ciutat que necessita Barcelona? Alguna cosa no encaixa. Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys una referència com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Imaginada com un gran espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal un cop va descobrir el mar i va començar a estimar-se amb Pasqual Maragall. La turistificació més vulgar n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit com a ciutat de residència. Ja no és per als qui hi viuen, que no poden pagar-la ni sostenir-la. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és accentuar aquest paper. El món actual, més que per territoris, està conformat per ciutats. Grans urbs que reuneixen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement.

Les ciutats globals (Londres, París, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam…) aspiren a totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats, ni encara menys protagonisme. Els estats nació ja són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atreure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser una referència de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrere l’esplendor que ofereixen hi ha moltes misèries, patiments, expulsions de la població cap als marges i una multitud de problemes sense resoldre. Barris degradats que conviuen amb processos de gentrificació, manca d’habitatges, turistificació insuportable, manca de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció… Darrere dels lluentons de ser ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser, per als seus dirigents i per a les classes dominants que tallen el bacallà, mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat en la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles brillants del music-hall, tenen una història trista i una realitat depriment quan baixen de l’escenari.