Desvergonyiment

Quan les pulsions negatives, xenòfobes, insolidàries o totalitàries no s’expressen de manera pública i es mantenen a l’àmbit del que és personal, íntim i privat, acostuma a indicar que hi ha una hegemonia cultural de la cosa col·lectiva, solidaria, integradora, de prelatura de l’estat de dret, de la primacia de la llibertat… La condició humana és capaç dels millors i pitjors sentiments i actituds, expressant-se el millor o el pitjor no en funció de la “maldat” com amb relació al que predomina en la societat. L’hegemonia cultural en un moment determinat té molt a veure amb la política i la condiciona de manera molt notable. Ho explica molt bé el teòric italià Antonio Gramsci, però no cal llegir-lo per entendre una cosa que resulta molt evident. Si predomina l’individualisme, el que se salvi qui pugui, l’egoisme i els diners com a mesura de l’èxit i el paper en la societat; poc hi té a dir l’ètica kantiana, la fraternitat o bé la compassió. Quan el món, l’entorn que habitem està dominat per les idees i conductes menys amables, expressar les pitjors pulsions va esdevenint normal. La societat empitjora, esdevenen més irritants i repulsives les mateixes relacions socials, mentre les posicions polítiques s’enverinen i la democràcia es va buidant de contingut fins a ser posada realment en perill. Hi ha massa frivolitat, entorn un atrinxerament polític que fomenten les dretes, convertit en un càncer que està acabant amb les institucions i el comportament democràtic.

La normalització de la desqualificació i l’insult no només es produeix en l’àmbit polític. La societat, o almenys una part, copia maneres i s’hi sent a gust. No cal saber ni estudiar gaire per excel·lir en això, només posar-hi desvergonyiment, tot sabent que no generarà un rebuig social generalitzat. Que un jugador de futbol, des del balcó d’un ajuntament democràtic, pugui instigar al públic a cridar “Pedro Sánchez, hijo de puta”, és força indicatiu del grau de degradació al que hem arribat, així com de la permissivitat que tenim cap a un comportament tan menyspreable. Però no és només aquest fet, l’expressió pública d’idees xenòfobes o racistes ja es fa amb plena naturalitat, tant al Parlament com a les terrasses de bar, com també l’antipolítica i la defensa de l’autoritarisme enfront de la democràcia. Es branda l’individualisme més salvatge, el privat i privatiu, enfront la preocupació col·lectiva, ja sigui en forma de pagar impostos o sigui en el manteniment dels serveis públics bàsics d’una manera digna. Si voleu dit de manera senzilla, el feixisme ha tornat i s’expressa, sovint sense saber que ho és, de manera oberta. Ja sé que “feixisme” descriu un moviment polític d’un altre context històric i que la història no es repeteix. Amb formes una mica diferents, sense uniformes paramilitars i no apel·lant a cops d’estat militars, el cor del pensament, però és fonamentalment el mateix. És el “feixisme 2.0” en feliç definició de l’historiador italià Steven Forti.

A Catalunya, sempre singulars, el nou feixisme té versió catalaníssima alhora que també espanyolíssima. El segon és la translació d’un moviment que és espanyol, europeu i global. Només cal veure els darrers resultats electorals en països de l’Amèrica Llatina. El primer, que lliga el racisme inherent a l’antiimmigració, ho fusiona amb l’independentisme. És una deriva de la quimera del Procés; ho reconeguin o no els seus protagonistes, és el seu fill. Tants anys de propaganda supremacista, de centrar-ho tot en la identitat, tanta cultura tribal, crear un enemic antagònic per tal de cohesionar al “poble català”, ha portat al fet que una part de les classes mitjanes i dels sectors populars, s’agafés a un discurs antipolític i antidemocràtic més o menys fusionat amb “Els Pastorets” d’en Folch i Torras. Tot això va ser sembrat a la segona dècada d’aquest segle d’una manera molt irresponsable. Artur Mas va voler fer de flautista de Hamelin, tot portant molta gent a valors que en realitat són totalitaris -el triomf de la voluntat- que s’havien d’acabar manifestant de manera frustrada. Comença un mal cicle polític i social pel país, l’atreviment reaccionari anirà en augment i pot acabar una forta conflictivitat social. Creure que es pot cavalcar el tigre engegat, s’ha demostrat que gairebé mai és possible. No és un tema menor el cap on s’acabin decantant unes classes dominants, una burgesia, que amb l’harakiri de Junts, no té qui la representi.