Els rumors, les notícies falses, els intents d’intoxicació…, són inherents a qualsevol societat, però mai no havien estat tan dominants i inseparables com ho són ara. Ens conformen. Antany, s’atribuïa el predomini de la rumorologia per damunt de la informació a una qüestió, precisament, d’escassetat d’informació fonamentada i veraç. El món d’internet ha demostrat que això no és així: com més gran és el bombardeig d’impactes, més vulnerables ens tornem a la falsedat i a la postveritat; resulta impossible destriar la veritat de la fal·làcia enmig de tant soroll ambiental. La nostra perplexitat i desorientació ens indueixen a prendre partit més per qüestions emocionals que no pas estrictament racionals. Internet i, molt especialment, les xarxes socials ens empenyen a tancar-nos en bombolles i a escoltar les opinions només de manera selectiva. Vivim dins d’una caixa de ressonància que ens impulsa, de manera inevitable, a escoltar, creure i amplificar els rumors falsos que circulen en el nostre entorn. És cert que en microsegons podem disposar d’informació veraç per contrastar-los, però, en la lògica de les xarxes, difícilment la veritat arriba a imposar-se sobre una mentida. Segons el Pew Research Institute, el 93% dels nord-americans creuen que els àrabs van destruir el World Trade Center, mentre que només l’11% dels kuwaitians pensa que els terroristes àrabs en van ser els autors.
Potser és el jurista nord-americà Cass Sunstein qui ha sistematitzat millor com es produeix la creació i la propagació de la rumorologia en el món de la Xarxa. El rumor neix i circula amb èxit en la mesura que existeix un brou de cultiu, unes conviccions prèvies dels qui l’accepten i el recolzen. Qui l’origina ho sap. La progressió geomètrica de la difusió a internet fa la resta. És el fenomen de la viralitat. El rumor es difon en primer lloc en forma de «cascada social». Si la majoria de la gent que coneixem el valida, nosaltres també tendirem a creure’l. Com menys sapiguem del tema, més predisposició tindrem a donar-li credibilitat. Internet és ideal per a això. A YouTube, els vídeos més populars atrauen cada vegada més atenció no perquè siguin millors, sinó perquè són populars. És el típic efecte ramat.
Una segona forma de difusió del rumor és el que s’anomena la «polarització de grups». Quan es debat a les xarxes des de l’afinitat intel·lectual, la tendència és extremar les posicions, mentre es rebutgen els arguments sòlids contraris per una propensió a «l’assimilació esbiaixada». Es nega tot allò que contradiu les nostres conviccions i les del «grup». L’intercanvi d’informació dins d’una mateixa línia intensifica les creences preexistents. Les nostres opinions s’enforteixen quan són corroborades i, com més s’enforteixen, més tendeixen a esdevenir extremes. També la preocupació de les persones per la seva reputació pot incrementar l’extremisme, ja que volem que es tingui una bona opinió de nosaltres i no aparèixer com a pusil·lànimes.
Es viu còmodament en la ignorància. El mateix procés que crea informacions falses les fa molt resistents a la correcció. Com més informació veraç hi ha en sentit contrari, més ens aferrem al prejudici inicial. En el fons és un fenomen de «dissonància cognitiva». Busquem i creiem la informació que ens proporciona plaer, i evitem i rebutgem la que ens resulta pertorbadora. També es posa en marxa un mecanisme de «cascada de conformisme». Volem estar integrats en la nostra tribu digital i afirmar que creiem allò que els altres creuen. Funciona el mecanisme clàssic de «l’espiral del silenci». La majoria de la gent té una por natural a l’aïllament i, a l’hora de manifestar opinions, procura identificar-se i després sumar-se a l’opinió majoritària, la qual serà anomenada «consens». Ens falsegem el coneixement a nosaltres mateixos per no discrepar de l’opinió de la massa i sentir-nos plenament integrats i valorats. Els dinamitzadors dels grups de WhatsApp també exerceixen aquesta funció estimuladora en la conformació del grup i d’una certa intimidació envers la discrepància. Les xarxes socials, més que no pas oferir llibertat, ens encasellen i proporcionen multitud de mecanismes d’inducció i de control. Tendim a atrinxerar-nos en «veritats funcionals», encara que siguin manifestament falses.
Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme, escriu: «El subjecte ideal per a un govern totalitari no és el nazi convençut ni el comunista convençut, sinó l’individu per a qui la distinció entre els fets i la ficció (és a dir, la realitat de l’experiència) i la distinció entre el que és vertader i el que és fals (és a dir, els criteris del pensament) han deixat d’existir». La mutació cognitiva que està generant la tecnologia digital està dissolent la relació històrica entre consciència, política i llibertat. L’automatització està substituint la raó política. S’imposa el terme «governança», que implica l’automatització en la presa de decisions i en la interpretació de les dades. Això significa la fi de la política en la mesura que entenguem la democràcia com una cadena automàtica de procediments lògics que substitueixin les eleccions voluntàries i conscients. La intensificació dels influxos provoca una pertorbació de la capacitat cognitiva.
Josep Burgaya 