Ceuta

Aquest estiu serà recordat com el de l’assalt brutal a la frontera espanyola de Ceuta per part d’una massa de població ingent procedent del Marroc, com també conformada per població subsahariana. Un allau immensa composta per més de setanta mil persones, especialment joves, delerosos i clarament incentivats a emigrar cap a Espanya i cap a Europa. L’embranzida sobtada, a ulls de la vigilància duanera espanyola, estava clarament fomentada i organitzada des d’un país que, tot i donar-se-les de fidel col·laborador de les autoritats hispàniques per tal de contenir les onades migratòries, el fet és que sempre hi ha especulat per tal d’obtenir contraprestacions econòmiques o bé de caràcter geoestratègic. L’abandó de l’excolònia espanyola del Sàhara Occidental a la seva sort tot facilitant l’ocupació marroquina n’és una evidència ben palpable, com ho és un allunyament diplomàtic en relació amb Algèria, país del qual necessitem el seu proveïment de gas natural i amb qui estem condemnats a una relació difícil degut a la pressió marroquina, ancestral enemic a la zona. L’atac en forma d’embranzida migratòria ha estat un intent de posar en fallida el govern d’Espanya tot provocant una crisi migratòria en un moment que el tema s’ha convertit en central per a l’extrema dreta -o no tan extrema- d’arreu del món.

S’esperava, primer de tot per part dels Estats Units, una reacció dura d’Espanya contra el que ha estat un atac flagrant a la seva sobirania política i territorial. El Marroc és el principal aliat al Mediterrani justament per a l’Amèrica de Donald Trump, donada la seva docilitat i entrega política que no té Espanya, i així posar en crisi el govern espanyol actual i pel que significa simbòlicament per al progressisme a escala mundial. Cal fer caure Pedro Sánchez a qualsevol preu i Giorgia Meloni i tot el parafeixisme que ha fet del discurs xenòfob el seu emblema estava perfectament preparat i organitzat per saltar contra Espanya, inclosa tota la dreta espanyola i catalana. Podríem dir que la reacció espanyola ha estat intel·ligent, ha seguit els cànons diplomàtics, no ha acusat el Marroc d’haver-ho organitzat i, cínicament, ha parlat del caràcter col·laborador i amic del país del sud. S’ha acordat d’acusar les màfies d’organitzar-ho i també d’una certa espontaneïtat per part de joves inquiets i manipulats des de les xarxes socials. Òbviament, no s’ho creu ningú i evidències hi ha d’haver-se orquestrat. De vegades, fer-se l’idiota és el mal menor davant un intent de fer-te jugar un paper, d’anar a un enfrontament que, clarament, et perjudicaria. No convé que l’estratègia americana porti al Marroc a controlar, gairebé en exclusiva, l’estret de Gibraltar, com tampoc és adequat per a la Unió Europea. Els immigrants ja no només són utilitzats de manera barroera en el discurs polític; el Marroc els fa servir també com a força d’atac per, quan convé, generar crisis. Caldria fer balanç d’aquesta política i recordar que hi ha hagut més de cent morts ofegats a la badia de Ceuta. Danys col·laterals.

El govern ha resolt la crisi de manera força ràpida i contundent, sense utilitzar armes, cosa que sempre és d’agrair. Queden centenars de menors no acompanyats que, per llei  d’un país democràtic, no poden ser repatriats en calent. La dreta espanyola podrà construir, a partir del necessari repartiment per comunitats autònomes, el discurs insolidari i contra una esquerra governant a la qual s’acusa -fet ben curiós-, de ser la responsable d’onades migratòries que impulsa un país governat per un sàtrapa que el que fa és utilitzar la pobresa de la seva gent. I és que Espanya no té un problema amb el Marroc ni amb els marroquins, sinó amb un règim autoritari que manté la seva població subjugada i en la pobresa, mentre el dèspota monarca viu a cos de rei -i mai millor dit-, gran part de l’any a París tot dilapidant una petita part de la immensa fortuna que ha acumulat. La renda mitjana de les famílies marroquines és de 8.350 euros i el salari mitjà mensual de 288 euros. A Espanya, la renda familiar mitjana és de 38.994 euros i el salari mensual de referència de 2.530 euros. A les zones rurals del Rif, d’on prové bona part de la immigració cap a Espanya, la renda familiar no arriba als 5.000 euros anuals. Aquestes dades ajuden a entendre coses. La primera, que estem fent frontera amb un país molt pobre, afeblit per un règim polític autoritari i extremadament extractivista. La segona, el desig violent i irracional per fugir-ne.