Si la dinàmica política dels darrers temps a Espanya ha resultat difícil de digerir per la predominança de condiments forts per part d’una dreta que s’ha tornat extrema i que fa de la confrontació de formes brutals la seva estratègia política, tot construint un relat apocalíptic de la situació tot i demonitzant la figura a abatre, que és Pedro Sánchez, res a veure amb un nou curs polític en què hi haurà eleccions i en el qual els discursos s’extremaran fins a la ridiculesa. Eleccions municipals, autonòmiques i generals. Totes tres són timbes fortes. Municipals i regionals coincidiran en una mateixa jornada. Batalla estel·lar a les grans capitals amb un PSOE que ha patit en els últims comicis moltes pèrdues de ciutats emblemàtiques i unes autonòmiques en què l’aposta per presentar ministres que fa el líder socialista, fins ara, s’ha demostrat poc eficaç. El morbo i la càrrega simbòlica se centraran en la Comunitat de Madrid per veure quin desgast ha acumulat una presidenta que sembla haver perdut el seu millor moment i on el primer interessat que reculi -que perdi és molt difícil-, és el mateix Núñez Feijóo. El poder territorial del PSOE voldria que les eleccions generals fossin abans i, així, l’antisanchisme ja no s’hauria de pronunciar enfront dels governs locals. En principi, això no serà així, però tot depèn dels càlculs del president. En el seu intent de procedir a elaborar uns pressupostos generals d’impossible aprovació, es podria donar el cas que fes un gir i convoqués eleccions reclamant una nova majoria per bastir uns pressupostos que, en tota la legislatura, se li han resistit.
El relat de la dreta dona per feta una victòria aclaparadora dels seus dos partits en comunió d’interessos. En realitat, però, que dominin l’espai comunicatiu no implica que s’hagi configurat aquesta majoria social. Cridar més i més fort no implica que tinguis més valedors. Pedro Sánchez i el PSOE continuen essent forts als sondejos dignes d’aquest nom. Tenen un terra electoral del 30%. Malgrat el discurs de la dreta, les polítiques del govern de caire progressista han estat rellevants i la marxa de l’economia està per sobre de la Unió Europea. El lideratge internacional enfront del trumpisme i Israel també li proporciona una gran fidelitat entre el progressisme. Certament, al PSOE l’assetgen problemes de corrupció, la debilitat emocional que provoca el cas Zapatero, així com una gestió de la crisi de Ceuta força deficient. Hi ha partit, com se sol dir. Una de les debilitats i incògnites fonamentals és si el món de Sumar i Podemos aconseguirà bastir un projecte que li permeti disposar d’un nivell de vot del 10-12% de l’electorat. Bàsicament d’això depèn la conformació d’una majoria progressista en la qual, aquesta vegada, ja no es podrà comptar amb un Junts totalment desnortat.
Tot això afecta, lògicament, de ple Catalunya, tot i que aquí el debat central és una mica diferent. No hi haurà autonòmiques i sí pressupostos, cosa que assegura la culminació del mandat per part d’un Salvador Illa que té melons oberts de manera molt crítica amb Rodalies, educació i habitatge. Les municipals marcaran, o no, la declinació de Junts en favor de l’extrema dreta catalana, la qual es pot convertir en hegemònica a bona part de la Catalunya interior, o bé a la franja carlina transversal al Principat. El discurs xenòfob ocuparà encara més l’espai central del debat polític. Enmig d’això, la tornada de Carles Puigdemont, que les restes del processisme consideren el moment de recuperar un independentisme somort, però que ben segur retardarà el retorn de l’independentisme dretà cap a posicions catalanistes moderades, la recuperació de la centralitat convergent. A hores d’ara, el retorn de l’expresident sembla més un problema per a Junts que no pas per a una política catalana que va derivant cap a una confrontació entre el populisme xenòfob que es va ampliant enfront dels postulats arrelats profundament en la democràcia i que semblen només estar en mans de les diverses esquerres. Amb una dreta profundament dividida entre la independentista i la de base espanyolista, semblaria que el tripartit d’esquerres, més formalitzat o de manera discreta, continuarà governant el país. Ara bé, heretat del temps del procés i ampliat per l’opció xenòfoba i excloent, s’anirà solidificant un rerepaís reaccionari que viurà d’esquenes i confrontat a la majoritària Catalunya urbana.
Josep Burgaya 