L’agonia de Pedro Sánchez

El govern de Pedro Sánchez s’encamina cap a un final agònic. Que s’hagi arribat a aquesta situació té causes diverses que han debilitat aquest govern de coalició progressista fins a l’extenuació. Encara que es tinguin raons sobrades per justificar la continuïtat, aprofundir en les seves polítiques, el relat d’asfíxia, d’escac i mat en poques jugades ja s’ha imposat en els mitjans de comunicació i en l’imaginari de gran part de la societat espanyola. Aquestes festes, serà el gran tema de conversa del “cunyadisme” en els àpats familiars. La destrucció d’aquest govern tot identificant el seu president amb tota mena de mals ha estat una estratègia guanyadora per part de les dretes extremes i les altres. Gran part de què es diu, té poc a veure amb la realitat, la judicatura li ha aixecat tota mena de casos ficticis, forçats, en l’entorn familiar o amb relació al Fiscal General, però les mentides repetides prou vegades, com va teoritzar Joseph Goebbels, s’acaben per convertir en veritat. Difícil de remuntar o contraatacar quan el populisme reaccionari està tan ben organitzant amb multitud de mitjans de comunicació i la judicatura i quan la dinàmica política internacional està de la seva part.

Tot això, encara que de manera dificultosa, es podia explicar, contrarestar i fer-se fort amb l’electorat progressista. La cosa fa aigües quan apareixen casos interns i flagrants de polítics companys de viatge inicial del president, afectats per corrupció. Això destrueix tota capacitat de resistència. El quartet Santos Cerdán, Ábalos, Leire Díaz i Koldo, és un cop a la línia de flotació política del govern i el president actual. Encara que es demostri que són només actes delictius individuals i no tinguin a veure amb el finançament del partit, no deixen de ser els fidels escuders d’un Sánchez que el 2017 es va llençar a la carretera per guanyar el congrés del PSOE. Massa pròxims perquè la gent cregui que no havia detectat res en el seu comportament i nivell de vida. Hi hagi el que hi hagi, segur que jutges i mitjans i hauran per induir a pensar que és una corrupció organitzada i grupal entorn del primer secretari del partit. De manera paral·lela, a Europa no s’entén la debilitat del president tot considerant la situació econòmica d’Espanya.

El pacte de govern ja de manera inicial es va fer amb fòrceps i no és gens segur que fos la millor estratègia en lloc de repetir eleccions. Posar-se en mans de Puigdemont i de Junts era una molt mala idea que ha acabat per resultar letal. Han mantingut un discurs i una estratègia constant de desqualificació i desgast, malgrat el cost polític del govern pels indults i l’amnistia cap a l’independentisme. Lògicament, la dreta rància ha utilitzat tot això per vendre una quimèrica ruptura d’Espanya i d’estar en mans de terroristes bascos i catalans. Malgrat els equilibris que s’han fet i les impossibilitats programàtiques per dependre d’una majoria parlamentària que no era tal, les consecucions polítiques dels dos darrers anys i mig han estat enormes: les millors dades macroeconòmiques de la Unió Europea, augment del 40% del salari mínim, polítiques socials i mediambientals, política exterior… Ha quedat pendent actuar i que es veiessin els efectes en el dificilíssim tema de l’habitatge, una reforma fiscal que posés fre a la creixent desigualtat, que l’economia deixés de dependre tant del sector turístic o que s’optés per una forma declaradament federalista en l’articulació de l’Estat. Amb la correlació i debilitat actual, res d’això és ja possible d’entomar.

En una democràcia plena, tot plegat no seria un drama. Es convoquen eleccions i que guanyi qui tingui més suport. El problema és que la possibilitat d’una alternança que passi per una coalició PP-Vox fa realment por, per les polítiques de regressió que impulsaran com es veu a les comunitats autònomes que governen, tot convertint el tema migratori en un immens i fals problema i discursos d’odi inclosos. No és menor, pensar en els efectes de debilitament que això tindrà en una ja molt feble Unió Europea, habitada bàsicament per euroescèptics i dretes disposades a dinamitar-la. En el context polític actual, mantenir l’esquerra al govern d’Espanya resulta crucial. Difícil d’assolir, malgrat el caràcter de supervivent a tot de Pedro Sánchez, quan amb les condicions en què s’arribarà a les eleccions seran nefastes.