Impostos, els justos

El debat sobre la fiscalitat torna a centrar la pugna política a Espanya i, probablement, ho farà durant temps, almenys fins que se celebrin eleccions generals d’aquí a un any. La dreta hispànica, tant la de Feijoo com la de Ayuso i també la de Vox, han fet seu aquell precepte propagandístic del neoliberalisme que afirma que “els impostos son una confiscació de la riquesa privada i on millor estan és a la butxaca dels contribuents”. Obvia aquesta premissa una cosa tan fonamental com és que el pressupost públic que financia l’acció de les administracions es fa amb la recaptació impositiva. No hi ha serveis públics, no hi ha polítiques que garanteixin la cohesió social com tampoc el disposar d’infraestructures sense una fiscalitat adequada, la qual sembla lògic ha de recaure de manera proporcionada i progressiva segons el nivell de renda. El sistema tributari no només dota dels recursos imprescindibles a l’Estat, també pot contribuir a moderar o bé a augmentar la desigualtat econòmica i combatre o no la pobresa. Oliver W.Holmes, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units va condensar en una única frase la importància de la fiscalitat: “els impostos son el preu que paguem per la civilització”. No hi ha societat sense un sistema de contribució al bé col·lectiu, no hi ha democràcia sense pagar impostos.

En el debat tributari sovint a l’esquerra li costa sortir del marc mental que li fixa la dreta de ser sempre procliu a augmentar els impostos. Carrega amb aquest llast. Caldria que expliqués que el debat no és el de “baixar” o “pujar” impostos, sinó en que s’han de pagar els justos. És a dir, impostos els necessaris per les necessitats de finançar les polítiques públiques, i que el pagament s’ha de fer de manera adequada a la renta i riquesa de cadascú. Justícia fiscal, aquest resulta el concepte clau. Que les rendes del treball estiguin molt més gravades, perquè és fàcil fer-ho, que no les rendes de capital no resulta equitatiu, com tampoc ho és que no paguin de manera extraordinària aquells que s’enriqueixen de manera exagerada en moments de crisi a costa del benestar de la majoria, com seria el cas actual de les grans energètiques o de la mateixa banca. Aquesta darrera només fa deu anys que va haver de ser salvada amb abundants recursos públics que no va retornar. S’hauria d’explicar que el nivell tributari es correlaciona de manera directa amb la qualitat de l’Estat de benestar del que disposem i de manera indirecta amb el dèficit i el deute públic. Aquest és el debat. Quan a España el nivell de tributació respecte al PIB és del 34,5% significa que estem set punts per sota de la mitjana europea. Els països nòrdics, tan admirats, tenen nivells impositius mitjans que superen el 50%. Per això disposen del model d’Estat de benestar més complert.

Els sistemes tributaris actuals penalitzen especialment a les classes mitjanes. El seu procés de laminat i desaparició té a veure, encara que no només, amb això. En la versió vulgar de la dreta sobre la tributació no s’entra en les diferències de naturalesa dels diversos tipus d’impostos y els seu caràcter corrector o estimulador de la desigualtat. S’hauria de fer una certa pedagogia sobre el paper i funció dels diferents tipus impositius i l’efecte tan diferent dels impostos directes i els indirectes. També explicar la diferència entre els tipus nominals i els tipus reals que es liquiden. Les moltes possibilitats d’elusió fiscal provoca que les rendes de capital cotitzin molt per sota del que està escrit en la normativa. I no parlem de frau ni d’evasió de capitals, que seria tot un altra tema. Ens referim a que les empreses de l’Ibex-35 de la borsa espanyola  paguen una mitjana del 8% en Impost de Societats, quan el tipus establert sobre el paper és del 25%. I si parlem de les gran corporacions i les grans plataformes tecnològiques, aquestes senzillament no paguen. Juguen amb els preus de transferència entre filials per acabar cotitzant, a menys que mínims, en paradisos fiscals. Apple, declara pèrdues a España i acaba pagant un tipus negociat del 0,005% a Irlanda. Ja ho va dir de manera eloqüent i en un atac de sinceritat l’inversor financer global Warren Buffet, “pago menys impostos que la meva secretaria”.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s