Macronejar

Aquest és un neologisme, un concepte nou que s’ha formulat a Ucraïna i que s’ha estès ràpidament per l’Europa de l’Est i, fins i tot, ja s’utilitza a França. Té el sentit de prometre sense cap intenció de complir. De papallonejar amb aparents bones intencions i solidaritats, però sense que després es concreti. D’afirmar una cosa i fer, sense despentinar-se, tota la contrària. De pretendre ser a missa i, alhora, repicant, com diria el refrany clàssic. Emmanuel Macron és la representació de molts dels lideratges polítics actuals. Gent que adapta les idees a cada moment, sense gaires conviccions, que pretenen ser ni de dretes ni d’esquerres, que aposten per la transversalitat en l’arc polític, prioritzen l’encant personal per damunt d’un projecte o programa, que proclamen que les classes social són cosa del passat i que tenen una adaptabilitat fora de tota mida. Professionals de la política per quan aquesta ha esdevingut líquida i que més que afrontar els problemes surfegen sobre la realitat apel·lant sempre al seu atractiu. El president francès va emergir el 2016 amb el moviment personalista En Marche! Format com a tot francès amb pretensions de ser algú a l’Escola Nacional d’Administració (ENA). Tot un “enarca”, abans de ser president havia estat ministre d’economia amb el socialista François Hollande i, prèviament, treballador qualificat de la Banca Rothschild.

El triomf presidencial de Macron el 2017 va ser el resultat de la desarticulació i falta de crèdit dels partits tradicionals, tant a la dreta com a l’esquerra, i es va acabar beneficiant de la por al fenomen Marie Le Pen, a la qual va d’haver de derrotar a la segona volta. Va arribar a la reelecció d’aquest 2022 certament debilitat i amb el carisma sota mínims. Els seus constants canvia de rumb i la seva arrogància personal li jugaven en contra. També la seva incapacitat per respondre a problemes i moviments socials nous com el de les “armilles grogues” que varen canalitzar una part dels molts descontents acumulats a la societat francesa i que cada vegada més recull una extrema dreta normalitzada com el Front Nacional o bé un moviment populista que a l’esquerra dirigeix Jean-Luc Mélenchon. Va tornar a guanyar a la segona volta i de manera similar però molt més ajustada enfront també de Marie Le Pen. El benefici, una vegada més, de representar el mal menor encara que no cap mena d’entusiasme. A les eleccions legislatives celebrades fa uns dies, s’ha mostrat la seva debilitat perdent la majoria parlamentària, havent de governar amb acords, cosa a la que sembla poc donat i acostumat. Té cinc complexos anys per endavant. El recurs al “patriotisme constitucional” probablement li serà insuficient per lidiar amb els nombrosos problemes econòmics i socials que té un país amb franca declinació a més d’escindit de manera interna. Les promeses, com les expectatives, es poden demorar una mica en el temps però cal complir-les o bé el desencant i el rebuig esdevenen la contesta.

En política exterior Macron es va voler presentar com qui intermediària entre Ucraïna i Rússia tot al·legant la seva bona sintonia amb Putin i el tradicional vincle de França amb Rússia. El dirigent rus el va castigar amb una fotografia en la que la llargària de la taula era tan extrema que impedia qualsevol comunicació. El va ridiculitzar. Després ha mostrat una solidaritat impostada amb Ucraïna que, en aquest país, han acabat per riure’s-en a força d’incompliments i d’abús de bones paraules. Darrerament, de la mà del canceller alemany i de la presidenta de la Comissió Europea ha viatjat a Kíiv per donar les males notícies al president ucraïnès, i és que aquesta guerra, essent realistes, Rússia no la pot perdre i que caldrà anar pensant en quines són les concessions territorials suficients per tal d’aplacar l’imperialisme rus, almenys a curt termini. Un plantejament certament pràctic, però que expressat públicament reforça la imatge de polític fred i oportunista del dirigent francès. Però Macron no és un líder especialment singular. És certament una versió molt francesa d’una manera d’entendre la política “curterminista”, sense idees, faltada de conviccions i sense cap projecte real de canviar les coses. M’estalvio de posar més exemples.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s