Fem el de sempre

Tot i que la Unió Europea hagi plantejat la recuperació de l’economia com un procés vinculat a la seva transformació estructural i per a això ha articulat els enormes fons Next Generation, en realitat la major part dels països i entre ells Espanya estan fiant la reactivació als seus sectors tradicionals. Restablir el turisme en els mateixos termes que va quedar col·lapsat el 2019 no requereix grans esforços ni molta imaginació. Es tracta de fer més lleugeres les exigències sanitàries, activar la promoció exterior i deixar fer un sector afamat que ha estat gairebé dos anys en dejú. Es torna a fer caixa, es veu moviment i es recupera una ocupació encara més precaritzada, si és possible, del que ja estava. Un pur miratge de recuperació. Els problemes estructurals del sector continuen sent els mateixos, així com la seva externalització de costos, els efectes col·laterals sobre les ciutats o el medi ambient situats on eren. Pa per avui i gana per demà com diria el castís. Més enllà de les bones intencions i els recursos abundants destinats a transformar les economies cap a la sostenibilitat mediambiental, l’augment de la productivitat amb la digitalització i la tecnologia, posar la proa en el concepte d’innovació i considerar més aviat el desenvolupament i el benestar a llarg termini que el creixement quantitatiu en les dades immediates, es va imposant el realisme de “fer allò de sempre, allò que sabem”. El que és urgent no permet veure el que és realment important. Veurem fins a quin punt es deixa d’aprofitar l’oportunitat que signifiquen els fons excepcionals de la Unió Europea, el possible benefici d’aquest keynesianisme pràctic despullat de tota connotació ideològica. Són massa dècades aferrats al PIB com a indicador econòmic, cosa que ens ha convertit en addictes al mer creixement i al curt termini i incapaços d’una visió de més llarg abast.

La pandèmia va posar en evidència les misèries i la dependència del turisme. La ciutat pandèmica era la ciutat sense turisme. Nova York, París, Barcelona, Amsterdam…, convertides en urbs fantasmals no tant per la reclusió forçada dels seus ciutadans, sinó per una falta de visitants que els ha acabat donant sentit els últims anys. Com ha escrit el periodista Ramon Aymerich, quan les aigües es retiren, es posen en evidència els estralls del monocultiu turístic. Perquè aquest és un dels principals problemes que es deriven d’aquesta activitat, el desplaçament de bona part de totes les altres activitats fins a establir una simbiosi que és dependència absoluta. D’un dia per l’altre, les estructures turístiques convertides en equipaments obsolets van proporcionar una imatge del que seria un món posturístic, com les fàbriques abandonades i les ruïnes de Detroit ens mostren la distòpia postindustrial d’algunes ciutats americanes. Avui Barcelona torna estar sobreocupada i col·lapsada per l’allau d’un turisme delerós d’experiències després de dos anys d’un cert recolliment. Diuen que aquest estiu es batran rècords de visitants. La ciutat no té un altre motor econòmic. Els turistes ocupen i es fan amb l’espai urbà, dificulten la mobilitat, encareixen els serveis i es pretén que els seus ciutadans ho acceptin de manera disciplinada. La ciutat convertida en un parc temàtic on la població de sempre o bé s’apunta al negoci o bé li toca el paper “d’extra” en aquesta pel·lícula. Queda la solució de marxar cap a barris perifèrics o bé a altres ciutats. Molts ho fan.

L’impuls del negoci turístic va a l’encontre de l’hàbit. Desig de desplaçament i de viatge continuat. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una tendència que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les poc més de dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com una cultura, un estat d’ànim, un hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual se’ns ve a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s