Pendents de tot i de res

Si alguna cosa ha canviat de manera notòria en el paisatge urbà els darrers temps, és l’actitud de les persones així com també la seva posició corporal. Gairebé ningú no observa, parla, mira, s’abstrau o escolta. Es tracta de mostrar el cercle tancat que cadascú de nosaltres forma amb el seu telèfon intel·ligent. La nostra corporeïtat ha adquirit un element extern que ha quedat incorporat a la nostra persona. S’exhibeix tecnologia i una hiperconnexió tecnològica, la finalitat de la qual és evidenciar les nostres mancances i misèries quotidianes com també practicar el culte al jo. Christopher Lasch va escriure, fa anys, sobre la cultura del narcisisme que és inherent a la societat de consum de masses i de l’ideal individualista del liberalisme burgès portat a l’extrem. Allò digital, encara no es coneixia. Un procés aquest darrer que transporta els individus de l’interès pels altres cap a l’interès per la ficció particular, de la preocupació per les injustícies col·lectives cap als problemes personals, un viatge cap a dins mateix que pretén ser emancipador i que es concreta al culte a salut física i mental, i on se substitueix la figura de referència del líder polític per la del terapeuta. L´ideal de felicitat ja no seria la pau exterior, sinó la pretensió d´arribar a una d´interior. Un individu que tendeix a recrear-se en les emocions, indiferent, egocèntric i desenfocat, que practica el “minimalisme moral” i l’esperit de supervivència.

Una determinada economia, unes pautes de consum determinades i el model de societat neoliberal, juntament amb els instruments tecnològics del món digital, genera un tipus d’individus i unes determinades pautes morals. Encara que, lògicament, no es pot generalitzar, ja que la diversitat de cultures individuals és enorme, la tendència a generar comportaments infantilitzants és gran. La dificultat per adquirir una visió global en un món tan complex i canviant comporta en molts casos un replegament cap a actituds i maneres de fer de nens consentits. Una de les reaccions més evidents a aquest retrocés a l’edat adulta, el fugir de la complexitat cap al simplisme, és l’augment sense comparació dels comportaments insolidaris i egoistes. Un egocentrisme no només ni principalment ideològic en la línia del liberalisme clàssic, no entès com un valor, sinó com a comportament emocional del tipus “ho vull, i ho vull ara”, com si la societat de consum compulsiu ens permetés participar en una festa hedonista contínua en què les limitacions, el no, no existissin ni fossin possibles. Aquesta voracitat instituïda té múltiples manifestacions. L’individualisme malaltís que ens porta a despreocupar-nos davant la pobresa extrema que ens topem als carrers i els sense sostre que hem de superar per acostar-nos a un caixer automàtic han passat a formar part del paisatge urbà, o deixar d’atendre qualsevol víctima d’accidentat. Res no ens farà renunciar als auriculars, o abandonar el clic impulsiu de la pantalla del mòbil. Egoisme i autisme voluntari es combinen per anar surfejant per la realitat i en el trànsit per la vida.

 Paral·lelament, s’ha fomentat l’accentuació de l’hiperconsum, en un narcisisme estètic i d’addicció a les compres amb derivacions gairebé patològiques. Clarament hi ha una mutació del “nosaltres” al “jo”, que està descapitalitzat enormement la vida social i la possibilitat de projectes col·lectius, així com la construcció de societats més humanitàries i inclusives. Com ha escrit Philipp Blom, l’economia de mercat ha acabat per generar “societats de mercat”, l’individualisme ja forma part de l’ADN de gran part dels ciutadans considerats ja només com a consumidors. El creixent vot populista no deixa de ser una aposta en aquesta mateixa línia. El culte al cos, el gimnàs convertit en el nou temple, és una de les seves expressions més evidents, encara que segurament no de les més nocives; com el de ser uns joves perpetus tant en el cos, l’estètica, les actituds i els comportaments. Solem passar de manera sobtada de l’eterna joventut a la vellesa extrema. Mentrestant, fem servir i abusem dels nous tòtems tecnològics, la funció és de significació, de representació, i d’intentar compensar el nostre aïllament amb una ficció d’intercomunicació on la falta de veritables amistats es compensa amb trobar-ne milers a Facebook o a Instagram i on la nostra interacció va poc més enllà dels reiterats “m’agrada” que és el mantra reiteratiu de la vida digitalitzada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s