Guerra i neorrealisme

Els equilibris sempre són, per definició, inestables. Crèiem que l’ordre mundial configurat ençà de l’ensorrament del sistema soviètic era força sòlid i tindria una llarga durada. Lògicament, en el rerefons es lliurava una llarga partida d’escacs per la successió a llarg termini de l’hegemonia americana per part de la poderosa Xina. Enteníem, però, que la rivalitat i el canvi de predomini necessitaria un parell de generacions i que la “guerra” entre les dues potències només seria comercial i per agafar posicions en el mapa dels grans corredors geoestratègics, el control de terres i recursos escassos. Europa vivia amb una certa placidesa entre crisi i crisi tot intentant mantenir una cohesió difícil al sí de la Unió Europea. No semblava, més enllà de la complicada gestió de la pandèmia, que hagués  de produir-se res de transcendental en molts anys. Però, de sobte, tot s’ha accelerat. L’imprevist moviment de Putin canvia no només el tauler global, sinó que obliga a Europa a mudar seves prioritats. El tsar postsoviètic ha volgut fer valdre el control intern d’un país ben poc democràtic i la possessió d’arsenals nuclears per remodelar una partida global en la que hi tenia els darrers anys un paper només de figurants. La imperícia de la política europea després de la Guerra Freda no li ha donat justificació per la barbaritat que està cometent, però sí que li ha facilitat una coartada. Declinació econòmica i política combinada amb projectils nuclears, resulten una mala barreja. Al govern xinès no li va del tot malament aquesta acceleració, ja que n’és el país beneficiari tot i que el descontrol del soci rus li pugui generar algunes incomoditats en el curt termini.

Acabi com acabi, aquesta invasió d’Ucraïna ens retornarà a una nova política de blocs. Un escenari ben poc atractiu, especialment pels europeus que ho viurem de manera especialment intensa i en la primera fila. L’experiència ens indica que s’anirà cap a la construcció d’un nou equilibri militar amb Rússia. Això comporta, agradi més o menys, polítiques de defensa expansives i rearmament. Les prioritats polítiques als països de la Unió Europea ja han canviat. Hem estat immersos en pocs dies en un hiperrealisme en el que les despeses i inversions que no siguin molt estratègiques es desplacen cap a revertir la dependència energètica i a restablir en termes militars allò que se’n va dir després de la Segona Guerra Mundial “l’equilibri del terror”. En aquest context, no quedarà gaire espai per a la poesia. Encara que caigués Putin i Rússia es democratitzés, la fractura creada trigarà moltes dècades en poder-se suturar. Massa destrucció, sofriment i mort generada com per restablir l’estat de les coses i oblidar-ho en un temps raonable. Rússia és un país molt gran, amb una vocació paneslavista massa arrelada com perquè ucraïnesos, polonesos, romanesos, finlandesos…, puguin deixar la temença. Ja hi havia massa referències històriques que induïen a la por. La d’ara, retransmesa gairebé en directe per televisió, es mantindrà llarg de temps en la memòria col·lectiva i costarà que deixi de ser un malson. 

No només canvia la política internacional. Els països han de fer front a noves dinàmiques de l’economia, substitució d’importacions, retard de les transicions energètiques, modificacions pressupostàries i, sobretot, recuperació de protagonisme dels clàssics partits de la centralitat, més donats al realisme que no pas els partits perifèrics. Això resulta força evident a España. El manteniment del govern d’esquerres actual sembla força improbable i insostenible. A l’esquerra més radical li tremolen les cames, no només per no haver interioritzat la funció que una vegada endegat els conflictes bèl·lics i fa l’armamentisme, sinó també perquè queden rèmores ideològiques -potser només estètiques-, de les simpaties cap a Rússia i un cert antiamericanisme encara no del tot superat. Resulta difícil ser al govern i a l’oposició alhora, especialment quan venen temps de predomini d’arguments poc elaborats en nom de la raó d’Estat, de sal grossa. Algú podria pensar que la política catalana queda fora d’aquests efectes. S’equivocaria. De moment el sector de El Procés que, de manera alegre i frívola, va jugar a obtenir el suport de la Rússia de Putin ha quedat del tot desautoritzat i amb les vergonyes a la vista. Una manera de procedir que, més que indignació, provoca vergonya aliena. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s