Estabilitat política, malgrat tot

En la política espanyola contrasta la polaritat extrema que han imposat les dretes del Partit Popular i Vox. Competeixen en radicalitat i fan de cada compareixença i sessió parlamentària una escenificació de combat terminal, essent portadores de un relat gairebé dantesc de la situació. En realitat, però, hi ha el manteniment força tranquil d’una majoria parlamentària de signe progressista que, encara que a batzegades per les successives onades pandèmiques, va tirant la legislatura endavant i aconsegueix aprovar algunes lleis que, a priori, semblava difícil que ho podés fer. El govern espanyol ha tancat amb dues victòries polítiques força importants el 2021. Per un costat, ha aconseguit una majoria folgada per l’aprovació dels pressupostos generals de 2022. Uns pressupostos carregats de partides socials i greixats per l’arribada dels fons europeus post pandèmia. Lògicament ha hagut de fer concessions concretes a la munió de petits grups que el recolzen, però el relat que quedarà no serà ni de grans concessions ni de grans dificultats. El que volia el PP, de que quedés la imatge d’un govern filo-comunista presoner de nacionalismes i independentismes perifèrics, no l’ha assolit. Tot ha estat força plàcid i, fins i tot, en el cas d’ERC l’exigència sembla més simbòlica que altra cosa. Pactar una quota de producció en català i altres llengües cooficials, tot i ser rellevant per promoure aquestes llengües a nivell d’ús social, no deixa de ser al·legòric ja que no és possible la condició d’obligatorietat, sinó de proporcionar estímuls a través d’incentius fiscals. Avançar la jubilació dels Mossos als seixanta anys, equiparant-los amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional té molt interès pels afectats, però poc en termes de país. 

Encara que amb menys diputats, el PNB sempre és més efectiu i prosaic en les seves exigències. Aconsegueix la gestió íntegre de l’Ingrés Mínim Vital -poca broma pel seu volum econòmic i el seu significat-, així com importants inversions en relació a l’arribada a Bilbao i Vitòria del Tren d’Alta Velocitat (TAV), cosa que es farà de forma soterrada. Encara que també més simbòlic, aconsegueixen, a més, la cessió complerta de la gestió de les presons, un tema sensible en aquelles contrades. Als negociadors catalans, com deia Ortega ja fa molts anys, els acostuma a perdre l’estètica. Es passa de pretendre una declaració unilateral d’independència a pactar una quota lingüística a Netflix. Potser una metàfora del retorn sobtat i brutal cap a la realpolitik. El PNB només té sis diputats, no ha amenaçat amb ruptures, però té infinitament molt mes pes polític. Probablement posa en valor la seva moderació i la seva confiabilitat de partit de model antic, més preocupat per l’estabilitat i els resultats obtinguts, que no pas pel relat i el que es dirà a les xarxes socials. Maneres prou diferents d’entendre i de fer política.

Lo mejor de Forges: le vamos a firmar un contrato de 5 minutos y luego ya  veremos - MuyPymes

L’altra tema de gran reforçament pel govern espanyol és l’acord assolit amb els agents socials per a la reforma laboral. Encara que no serà la derogació de las regressives lleis del PP de 2012 com s’havia promès, resulta una victòria política inqüestionable aconseguir renovar de manera progressista la legislació laboral i tenir l’acord de les organitzacions patronals, cosa que deixa despullades argumentalment a les dretes i molt especialment al Partit Popular. Un acord que per validar-ho a nivell parlamentari encara tindrà molts estira i arronses, no podent menystenir que s’hagi d’acabar fent amb el suport de Ciutadans. El que s’ha signat, ha forçat grans tensions dins la patronal i entre aquestes i el Partit Popular, que seria la seva referència més natural. Qualsevol canvi que vulguin introduir en el text nacionalistes i independentistes perifèrics podria donar la coartada perquè esbotzés, cosa que difícilment es jugarà el govern. Un pacte social per modificar la legislació laboral que, a més, té problemes de més calat que la dialèctica i la pugna política actual. Genera molt soroll i expectatives però portarà pocs canvis més enllà d’una rellevant predominança dels convenis sectorials sobre els d’empresa. Malgrat la simplificació en els models de contracte, no acabarà amb la xacra de la temporalitat i de la precarietat que li és inherent. Certament reequilibra un xic les relacions entre capital i treball que estaven molt esbiaixades, però no afronta els reptes que té el treball i el seu futur en aquest període dominat per la digitalització i el capitalisme cognitiu i tecnològic. Justament, és una reforma laboral que té molt “d’analògica”. Tot i l’inqüestionable triomf polític que representa, aquests és momentani. Potser seria bo que l’esquerra governant fos una mica menys triomfalista al respecte. Més que res, perquè amb la llei que pretén aprovar no resol cap dels grans problemes de fons en relació al futurs del treball i els processos d’eixamplament de la desigualtat econòmica i social. Perquè aquest hauria de ser el seu objectiu. O no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s