Classes intermèdies

Sobre les classes mitjanes el capitalisme s’hi ha sostingut durant dècades i el consens amb elles és el que va fer possible el desenvolupament de l’Estat de benestar i del model social europeu. No és tant que hagin estat molt nombroses, però han tingut un gran paper en el sentit aspiracional. Mentre funcionava un certes possibilitats d’ascensor social, tothom en pretenia formar-ne part. Sempre ha estat un concepte una mica vague. Depèn molt si s’adscriu a ella una determinada població a partir d’un nivell d’ingressos, o més aviat s’utilitza per definir una cultura en què conflueixen benestar material, moderació política, un tipus d’activitat laboral lligada a activitats professionals, comercials i empresarials i un nivell de propietat de, com a mínim, l’habitatge habitual. Tampoc és exactament el mateix si ho establim a partir de dades objectives, o bé ens remetem a l’adscripció voluntària. En aquest sentit, la majoria de la població occidental, en els anys anteriors al desencadenament de la crisi econòmica de 2008, s’hi definia de manera absolutament predominant. Pràcticament desnaturalitzada la cultura política d’esquerres que havia construït els seus mites i referents amb el marxisme, semblava que l’adscripció a la “classe treballadora” hagués desaparegut. En els discursos polítics, tothom apel·lava al vot d’unes classes mitjanes considerades la base material i mental de la societat. S’ha considerat en el món occidental a aquest grup com el paradigma i el sosteniment de l’estabilitat econòmica i política. Fonamental en l’aspecte econòmic, per la seva accentuada propensió i possibilitat al consum que els permetia el disposar d’un cert nivell de renda. Clau en la política, per la seva tendència a optar i bascular en l’arc polític moderat entre el centredreta i el centreesquerra, essent en la pràctica qui proporcionava les majories en l’alternança típica europea entre socialdemocràcia i conservadorisme.

La caída de la clase media

Amb la dinàmica de crear desigualtat econòmica extrema ençà de la globalització, la classe mitjana es va anar convertint en un grup difús i molt propens al mal humor. Això es va accelerar amb la crisi econòmica del 2008. L’aposta mundialitzadora del capitalisme des de fa ja dècades va donar lloc a una “revolució dels rics” que, en perdre la por a l’existència d’un contramodel que resultés atractiu per a àmplies capes de la societat, van decidir trencar tot consens social i apostar per l’individualisme més pur i dur i evolucionar cap a la societat de l’1% -99%. Encara que a mig termini pugui ser una ficció el mantenir els nivells de demanda amb la liquidació de la capacitat adquisitiva d’àmplies capes de la població occidental, alguns ha cregut que la disminució dels costos de producció i els baixos preus encara tenen una certa cursa per davant, com creuen que el té la nova i creixent demanda dels sectors emergents en els països en vies de desenvolupament.

La tendència al laminat progressiu de les classes mitjanes en tots i cadascun dels seus nivells sembla un procés imparable, i la premonició que ja va fer el politòleg britànic John Gray  sobre el fet que aquest grup social intermedi “és un luxe que el capitalisme ja no es vol permetre”, sembla que es va complint. La caiguda d’ingressos salarials i la pèrdua de seguretats en relació al manteniment de la feina són una evidència en els segments mitjans i alts del mercat laboral, pressionats també per l’efecte moderador de salaris que provoca la deslocalització. La precarietat -que és laboral, econòmica i social-, és el sentiment que marca la pauta. Finalment, i probablement és un aspecte especialment important, les classes mitjanes en retrocés pateixen una pressió tributària important. Gran part de l’ingrés públic se sosté, encara, sobre el que queda d’elles, ja que una part significativa dels segments baixos cotitza molt menys per efecte de la desocupació i de la reducció salarial, i en la mesura que les corporacions que operen a nivell internacional sigui per mitjà de l’elusió o del frau fiscal, ja fa temps que van decidir contribuir només de manera simbòlica o no contribuir en absolut. Por, incertesa i neguit, en una població que muda cap el refugi identitari i cap expressions polítiques forassenyades. És el que passa sempre que hi ha processos d’empobriment dels sectors intermedis. Europa ja ho coneix perquè ho va experimentar als anys trenta. Trump, Brexit, Orban, Salvini, Vox, Zemmour…, són exemples recents. Refugi en els extrems, polaritat, fractura social, frustració i violència verbal. Sembla que hem oblidat que la cultura i la pràctica democràtica requereixen de contenció de la desigualtat i de l’existència d’un cert grau d’ascensor social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s