Canvi climàtic i model de desenvolupament

Les conferències internacionals sobre canvi climàtic sempre creen expectatives que s’acaben frustrant. Acaba de passar amb el COP26 o cimera sobre el clima de Glasgow. Discursos afligits, cares de preocupació, evidències certes que ens dirigim al desastre, però postures excessivament diletants, absències que clamen al cel i sempre incompliments notoris d’allò acordat. És cert que no es guanyen eleccions amb mesures dràstiques per combatre el canvi climàtic, però no és menys cert que o bé el tema s’aborda de manera profunda i immediata o no hi haurà cap sortida raonable i ordenada. Els límits mediambientals es manifesten ja ara i ho són per a tots. És difícil ser exigent amb països pobres i emergents, quan la major part del problema l’hem creat amb el nostre desenvolupamentisme els països rics. El principal incomplidor dels acords, qui saboteja reiteradament la presa de decisions són els Estats Units, Xina o Rússia. Més enllà de les restriccions en les emissions de CO2 autoimposades o la dotació de fons de reparació, l’autèntic problema de fons és un model econòmic basat en el creixement depredador dels recursos disponibles i que no ha tingut en compte les externalitats mediambientals que es generen. Duplicar el PIB mundial en una dècada o doblar cada quatre anys el consum d’energia, és impossible de mantenir ininterrompudament en el temps. Per assolir el conjunt de països els nivells de desenvolupament i consum dels països de l’OCDE que s’estima pot ser de 63.000 dòlars anuals per càpita el 2050, es necessitaria un PIB 15 vegades més gran que l’actual. De fet, avui la producció ja és 68 vegades la de l’any 1800. Estem parlant d’un món impossible fins per a la imaginació i l’optimisme més audaç. El problema estructural és que l’economia actual depèn per mantenir el seu equilibri del creixement constant. Una cosa que qualsevol ecòleg pot afirmar que no és ni tan sols possible de plantejar-se. Hem arribat al final del paradigma industrialista dels darrers tres segles, es vulgui reconèixer, o no.

Cuenta atrás para la COP26: Londres y París preparan el camino a Glasgow  2021

El fenomen de l’escalfament global i el canvi climàtic que genera ha començat a mostrar evidències contundents i sostingudes en forma de catàstrofes climàtiques i en l’acceleració de processos de desertització. Els gasos d’efecte hivernacle provinents en la seva major part de l’abús d’una energia basada en els combustibles fòssils, a més de fer autènticament inhabitables moltes zones urbanes i empitjorar notablement la qualitat de vida i augmentar les malalties, provoquen una alteració atmosfèrica que està qüestionant de manera molt seriosa el nostre futur. Els combustibles fòssils, més enllà que tenen uns límits de reserves bastant definits i que conceptualment es basen en la desraó de consumir capital i no renda, generen una contaminació insostenible, a més d’un augment de preus que els fan inviables en la mesura que es vagin generalitzant els estàndards occidentals de consum d’energia cap als països emergents i als menys desenvolupats. Amb el model de consum energètic occidental, no hi ha energia per a tothom a uns costos raonables. Ni d’origen fòssil ni provinent de les renovables. 

A la fi de segle XXI, la temperatura mitjana global podria arribar a créixer fins a 5 graus si no se li posa remei i ja es considera acceptable que es limiti a 2, de manera que el desglaç dels pols i la pujada del nivell del mar més de 50 centímetres ens abocaria a catàstrofes immenses i poc predictibles. Lògicament, el canvi climàtic augmentarà la pobresa, disminuirà la producció agrícola així com la disponibilitat i accés a l’aigua potable. En quatre dècades, molts dels recursos minerals s’hauran esgotat (coure, estany, plata, zinc, mercuri i altres minerals estratègics). Com planteja Ramon Folch, “les preteses veritats fundacionals de la civilització industrial clàssica s’han revelat equivocades”. Es va considerar que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, creient que els seus components essencials (aigua, sòl, clima…) eren “béns lliures irrellevants”. La consecució d’un nou equilibri de sostenibilitat global, requereix la instauració d’un nou model de desenvolupament econòmic, social i ambiental. La biosfera ha dit prou, i la reacció és encara notòriament insuficient, com ho demostren la modèstia i l’incompliment del Protocol de Kyoto de 1997 o de la Conferència de París del 2015. La cimera de Glasgow demostra que encara que més preocupats, som on érem. La sostenibilitat va posant en escac el model socioeconòmic i ambiental imperant, basat en l’excés, la desigualtat, el malbaratament i la imprevisió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s