Les autoritats tenen un problema d’autoritat

La llibertat individual i col·lectiva se sosté sobre normes compartides el funcionament i garantia de les quals es basa en el manteniment del principi d’autoritat que està dipositat en les institucions de l’Estat. Quan això es debilita o bé es trenca es produeixen dinàmiques caòtiques, conflictes violents que, si no es tallen, deriven en inestabilitat i en la instauració de dinàmiques de el “tot s’hi val”. Assistim ja fa temps a nombroses situacions de desgovern públic en el que el principi d’autoritat desapareix, amb grups humans actuant de manera violenta i nihilista, al marge de normes, i actuant contra les forces d’ordre públic que són, justament, l’encarnació pública dels preceptes i de l’autoritat. Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar. La desobediència sembla haver anat agafant cos, però no exercida de manera passiva com a protesta o com a reivindicació de drets, sinó practicada de manera agressiva i de confrontació explícita i brutal amb les forces policies. La profusió de “botellots” les darreres setmanes, contravenint la prudència sanitària bàsica, no són només el resultat d’un espontaneisme juvenil que mostra les ganes de festa després de molta quaresma. Es mobilitzen milers de persones que es converteixen en una turba brutal i descontrolada, que ho arrasa tot al seu pas, i que deixa seqüeles de violència, destrucció de mobiliari urbà, agressions i assalts. La policia no només no pot intervenir per por al mal major que es podria generar amb la seva intervenció, sinó que ha de fugir perseguida i agredida pels elements més bojos d’aquesta massa descontrolada. S’ha imposat, en nom d’aquesta llibertat nihilista, la negació de qualsevol autoritat i el que Sergi Pàmies ha definit encertadament com la pràctica de la “violència recreativa”.

Botellones, agresiones a policías y contenedores quemados: el caos tras el  fin del estado de alarma en España | Noticiero Universal

A Catalunya, això s’ha convertit en un fenomen que es produeix dia si dia també ja sigui a partir de concentracions espontànies generades amb crides a les xarxes socials o com la manera d’acabar qualsevol festa popular, o ja no diguem les mobilitzacions i concentracions polítiques. Ha adquirit tal normalitat, que ja no sorprèn a ningú ni cap autoritat política es veu obligada a condemnar-ho i encara menys a sortir en defensa dels Mossos d’Esquadra, cos el qual és escrutat i convertit en ase dels cops per aquells la responsabilitat dels quals hauria de ser comandar-lo i defensar-lo més que no pas participar en el seu desprestigi. Es podran argüir caues sociològiques o econòmiques profundes per explicar els malestars que abonen aquests comportaments cada vegada més violents per part, especialment, dels joves. Si ens hi fixem bé, però, tant les reaccions violentes en els “botellots” com l’atac brutal que es fa a la policia a la part final de les concentracions polítiques no els protagonitzen nois procedents de l’exclusió social, sinó estudiants i elements de grups socials de bon nivell de benestar. Hi ha un problema de justificació i legitimació d’aquesta violència des d’instàncies polítiques i també d’opinadors i alguns mitjans de comunicació. Fa temps que dura. Quan es deté, només molt de tant en tant, a algun energumen que intenta xafar el cap a algun policia, hi qui des de còmodes atrils parla de “represaliats” i s’apel·la a una imaginaria “opressió” i a la pràctica de llibertat d’expressió, en una visió molt a lo Díaz Ayuso del concepte de llibertat. Que, per exemple, una vicerectora d’una universitat pública, sortosament cessada, publiqués un tuit on deia “ganes de foc, de contenidors cremats i d’aeroport col·lapsat!” denota que la malaltia està estesa, o bé que un programa del prime time televisiu català se li somrigui la gràcia a un entrevistat quan afirma ridícula i impunement que “el terrorisme no hauria de ser delicte en cap país democràtic”, la cosa ja és de bogeria. Sorprèn, que en societats benestants i més aviat conservadores com és la nostra, atregui tant la pràctica de la barbàrie com a divertiment i possibilitat estètica i que se li proporcioni tanta coartada i justificació alegre. No estic segur que això s’accepti de manera tant esportiva quan qui ho practiqui sigui, per l’autèntica frustració que proporciona la pobresa, la enorme massa de gent exclosa que de moment anem mantenint i contenint als marges. Llavors si, correm-hi tots, apel·larem a l’autoritat perquè ens defensi.

2 thoughts on “Les autoritats tenen un problema d’autoritat

  1. En les societats actuals ha canviat la tensió entre la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Crec que no es nomes un problema de joves. S’apel.la a la llibertat individual i es justifica tot. A més en les democracies el cost de saltar-se la norma es molt baix .

    M'agrada

  2. Crimen y ¿castigo?

    https://filosofiacriticaposmoderna.blogspot.com/2006/07/crimen-y-castigo-castigo-y.html?m=1

    Hay algo más, tal y como expreso en la entrada arriba enlazada. En esta sociedad postheroica en la que vivimos, donde por muchos palos que nos den la supervivencia está muy asegurada (digna o indigna, no hablamos de esto ahora, sino de esa impunidad en que se basa una violencia que maltrata a la sociedad, pero no la cuestiona, o por lo menos, no todavía), hemos perdido de alguna manera la capacidad de castigar, desde el niño que en una rabieta se torna cada vez más violento buscando el límite, el adolescente que no tolera la frustración y no tiene límites que transgredir, el joven…, el adulto…, el viejo…

    En fin, si te apetece, lee mi entrada, que acaba así:

    “… así, los viejos instrumentos basados en la Ley de Talión han devenido inservibles. Si los utilizamos basándonos en el hecho punible en sí, actuaremos y castigaremos según unos parámetros de supervivencia aún interiorizados, pero ya anacrónicos, sin ser conscientes de que los efectos de la falta quedan lejos de la carga del castigo. Si los utilizamos basándonos en los actuales parámetros de supervivencia, nos veremos tan obligados a relativizar el correctivo que difícilmente encontraremos razones para castigar en la educación (que no en los hechos criminales, cuyo estudio excluyo del presente pensamiento).

    La madre africana aplicó correctamente la ley del Talión. A nosotros ya no nos es dado su uso: pero aún está por crear una nueva ley de crimen y castigo.

    (escrito el 29/05/06)”

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s