Autopistes i peatges

Hi ha temes que no són de blanc o de negre, i el tema de l’eliminació dels peatges pertany a aquesta categoria. Que de cop i volta s’hagin aixecat les barreres que t’obligaven a passar per caixa tan sovint resulta un alliberament. A Catalunya, que teníem la sensació certa que hi havia una profusió més gran que a cap altre lloc de vies de pagament té importància material però també simbòlica. S’han alliberat 556 quilòmetres a Catalunya, curiosament de les autopistes de propietat de l’Estat, mentre que els 120 quilòmetres de pagament que queden són de la Generalitat. Encara que té explicacions tècniques sobre els venciments de la gestió, una mica contradictori si que resulta. Però és bo o no és bo que ja no haguem de pagar? Doncs sí, i no. Com moltes coses a la vida és bo i dolent alhora, té una càrrega ambivalent. El primer a tenir en compte, és que els costos de manteniment de les vies els haurem de pagar igualment, el que passa que ho farem a través dels impostos. Una manera indirecta de fer-ho, que fa menys mal però que ens afecta també particularment. És més, ara contribuïa qui utilitzava aquestes vies i ara ho farem tots plegats, les fem servir o no. És millor pagar per ús? En part sí, és més just. Ara bé, la tarifa no discriminava entre els usuaris que ho eren per necessitat d’aquells que ho feien per gust i encara menys entre els diferents nivells de renda dels conductors dels vehicles. El que sí és segur, que la gratuïtat augmentarà la fluència de trànsit per aquestes vies ràpides, funcionarà com un estímul al trànsit rodat ara que, almenys teòricament, ens tocaria justament impulsar la reducció dels vehicles privats per minimitzar la contaminació i l’impacte sobre l’escalfament global. Sembla una mica contradictori mirat en termes mediambientals. També és cert, però, que no sempre el transport públic és suficient o prou eficient perquè mudem d’hàbits en el desplaçament. Però també passa, a vegades, que la crítica al transport públic amaga una excusa, unes molt poques ganes de mudar d’hàbits en una cultura on anar a tot arreu amb el propi cotxe és gairebé una addicció.

El peaje para autopistas y autovías que estudia el Gobierno

Que aquestes vies ràpides incorporin trànsit provinent de vies alternatives més lentes però que tenien l’atractiu de que no es pagava tarifa pot resultar molt beneficiós en algunes zones. Al Maresme, suposarà una significativa descongestió d’una Nacional II que constituïa una barrera entre aquestes poblacions i el mar, convertint-se ara en una via menor i d’un flux de vehicles d’escala més local. Probablement els millorarà molt la qualitat de vida. Però no a tot el territori serà així. Canalitzar el trànsit per vies ràpides que aïllin la circulació de l’entorn i de les poblacions, no sempre es bo ja que justament el viatger ni interactua ni veu el territori pel que passa. L’autopista crea un sistema autista de moure’s en el que només importa l’origen i la destinació. Entremig, no hi ha territori ni paisatge a considerar ja que només fa una funció purament utilitària pel que es desplaça, tot i que justament la petjada visual i física de l’equipament sol condicionar i molt els llocs per on passa. Una barrera més aviat lletja i infranquejable. Ja sé que sovint quan anem amunt i avall ho fem per utilitat i no estem per romanticismes, però certament en el concepte antic de viatge, el més rellevant no és la destinació sinó el camí que es feia, el que passava en el trajecte que se seguia.

En el món que vivim i especialment en el nostre país, el sistema d’autopistes resulta necessari, inevitable i imprescindible. Almenys a dia d’avui. És la manera principal com ens desplacem en distàncies mitjanes i la forma en que es mouen bona part de les mercaderies. El transport col·lectiu resulta només complementari a l’hora d’anar per Catalunya. Està fet i pensat d’aquesta manera. De manera immediata es bo que tinguem una bona xarxa d’autopistes ben mantingudes i, a més, gratuïtes. La realitat, però, és també que això obeeix a un model de mobilitat antic i que es contradiu amb les declaracions de bones intencions que fem sobre els impactes mediambientals, la petjada de carboni i sobre el futur del planeta. Ens omplim la boca amb el concepte de sostenibilitat, però el model de transport que tenim i engrandim justament no ho és de sostenible. Els departaments de Medi Ambient de les administracions solen ser un negociat apart que intenta fer algunes accions per verdejar a posteriori les polítiques que es fan des d’Economia, Empresa o Infraestructures. El dia que ens creguem de veritat el vector ecològic, aquest no serà un ministeri o una conselleria menor sinó un component transversal, el condicionant bàsic, i tots els àmbits de govern hi quedaran subordinats. Mentrestant, i com diu la cançó italiana: parole, parole, parole

One thought on “Autopistes i peatges

  1. A mi em sembla que per mantenir les autopistes en bon estat les hem de pagar. Les ha de pagar qui les usa. Una bona opció por ser “ la vinyeta “ amb diferent cost segons el quilometratge. De tots manera m’agrada molt viatjar per carreteres secundaries amb arbres al costat, passar per pobles, admirar el treball de l’home en les terres conreades que no pas per vies rapides pero allunyades de tota vida.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s