Aval

Definitivament, a la gent ens agrada ser enganyats. En política, donem per bones propostes que sabem que no es compliran i ens adherim al primer “galtes” que sap connectar amb els nostres malestars tot prometent-nos la redenció encara que s’intueixi que és poc més que un decorat de cartró-pedra. No sé ben bé perquè, la figura del estafador ens atrau, ens acaba per resultar simpàtica i li comprem el relat entabanador encara que tot apunti que és pura bijuteria. Tant hi fa, ens volem creure la història que se’ns explica encara que sigui poc més que paper mullat embolcallat amb purpurina. No parlo ara de política, almenys no d’aquesta en el sentit literal del terme. Em ve al cap aquesta reflexió arrel de l’assalt al Futbol Club Barcelona que han perpetrat Joan Laporta i els seus, tot sigui dit, per mitjà d’unes eleccions i, hi ha que diria, de forma completament democràtica. Des del primer dia que va anunciar que volia repetir, ha comptat amb molts mitjans per fer soroll i projectar-se, amb el suport incondicional i acrític de bona part del periodisme esportiu, tot practicant una exitosa estratègia comunicativa digne de qualsevol dels moviments populistes que campen per Europa. Ha obviat, i ningú li ha fet retret, del seu historial al club amb malbarataments ostentosos de nou ric, ús de jets privats, els negocis particulars amb la filla del dictador d’Uzbekistan utilitzant jugadors de l’equip, moviments de diners amb fitxatges difícils d’explicar o, també, l’ensorrament del Reus Esportiu. Ha sabut connectar amb la tendència a la melancolia del afeccionat blaugrana abstret encara amb “el millor Barça de la història” que s’associa a l’època de Laporta i de Guardiola. Es podria recordar, però que ningú ho vulgui, que aquells èxits tenen a veure amb una generació irrepetible de jugadors amb gran talent i que l’opció Guardiola va ser la tercera després que diguessin que NO apostes prevalents com la de José Mourinho.

Noticias sobre joan laporta Página: 0 - elEconomista.es

Amb Laporta i el seu seguici, el soci barcelonista, més aviat conservador i d’una certa edat que podria fer pensar erròniament que seria més donat a la prudència, s’assegura molta sobreactuació, declaracions testosteróniques, un pujat to patriòtic i una gestió econòmica que, probablement, acabarà entre malament i molt malament. L’adult del grup en aquests temes, Jaume Giró, ha plegat abans de començar i el que el substitueix és un ric nou que ha decidit “comprar-se” el càrrec fent una aportació a l’aval que necessitava Laporta. Molt tranquil·litzador. I és que el tema de com s’ha portat la qüestió del preceptiu aval de la nova Junta directiva hauria d’haver encès les alarmes fins i tot dels més conformistes i ja no diguem d’un periodisme esportiu que continua sense dir res, en un acte de complicitat que justament no els correspondria. Segons la llei de l’esport, les directives han d’aportar en els clubs esportius avals per valor del 15% del pressupost. En aquest cas 125 milions d’euros. Sorprèn que la nit de la victòria no el tinguessin ni tan sols emparaulat. Van creure que, en cas de guanyar, algú el posaria i, sobretot, convertirien en un problema del club una cosa que li corresponia a Laporta i els seus. El Banc de Sabadell, previngut, només hi va posar 30 milions i encara amb els consegüents contravals pertinents amb el patrimoni dels membres de la Junta. És aquí on apareixen avalistes de darrera hora que actuen com si compressin participacions d’una societat que és diu “Barça”, exigint no contrapartides dels avalats, sinó del club el qual a més pagarà els interessos pertinents d’aquesta aportació tan “desinteressada”. Jaume Roures, ja sabem com s’ho cobrarà. D’aquí a no gaire se li entregaran els drets televisius i suposo que, com a fet a França, senzillament no els pagarà. Tot això en un club en hores baixes: 1.100 milions de deute, 850 milions d’ells a curt termini, un fons de maniobra negatiu de 700 milions i el camp de joc per rehabilitar o fer de nou, a més d’haver de renovar una plantilla de valor molt deteriorat. A 30 de juny, les xifres seran de fallida i algú podria instar el concurs de creditors. Llavors és quan apareixerà algun fons d’inversió salvador, que probablement ja està connectat i treballant en el tema, i s’acabarà com una societat anònima. Ningú se’n recordarà ja del “soci”, com deia sempre l’ex-president Núñez. Com que és un tema passional, l’afecció futbolística ho aguantarà tot i com serà que no es trobi la manera de culpar els de fora. Potser ens ho mereixem. Hem fet tot el possible perquè ens prenguin el pèl i se’ns en riguin a la cara. Amb aquestes apostes que fem, què pot sortir malament?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s