On és la Unió Europea Europea?

Els països europeus afronten un repte immens i desconegut en forma de gran epidèmia sanitària mentre la màxima institució europea manté el perfil més baix possible. Primer Itàlia, després Espanya, França o Alemanya han de fer front a una problemàtica ingent per a la qual no estan individualment prou dotats i preparats, però es deixa que cada país s’arregli amb les seves pròpies capacitats i possibilitats. No hi ha hagut cap mena d’estratègia compartida, com no s’han compartit coneixements, tecnologia, polítiques ni mitjans. Ni tan sols la Unió Europea ha llençat un missatge comú, un plantejament global destinat a mantenir la unitat, un relat encaminat a reforçar la noció de comunitat, de projecte compartit. Hauria estat un magnífic moment per donar sentit i prestigi a aquesta institució, per reforçar una europeitat discutida en aquesta darrera dècada abonada a postulats euroescèptics i de fugida britànica amb el Brexit. Temps, també, en els que la renúncia al lideratge per part dels Estats Units de Trump, fa més necessària que mai una institució internacional forta i de referència. No s’ha compartit ni mutualitzat el coneixement, ni l’esforç econòmic; com tampoc el dol  ni el sofriment. Que tothom enterri els seus morts. Els dirigents de la Unió Europea, ja fa anys que observen una estranya capacitat per fer-se fonedissos quan els països i la societat els requereix i, si de cas, només es pronuncien en forma de retret o amenaça de càstig. Les institucions, especialment quan són històricament noves, no es legitimen des de la fredor burocràtica i el desdeny cap a les legítimes preocupacions, sinó per la seva capacitat de ser útils i de fer costat a aquells que, al capdavall, les han fet possibles. Les institucions europees sempre han patit de poca legitimació des del punt de vista democràtic, però sobretot han exhibit un excés d’arrogància i una enorme falta d’empatia.

La visión de Forges de las contradicciones de Europa - Canal Europa

I és que com es va veient, un dels aspectes més durs i dramàtics de l’epidèmia en poden ser els efectes econòmics, molts dels quals ja es deixen sentir en forma de caiguda de l’activitat, acomiadaments, pèrdua d’ingressos, fallides de les petites empreses i autònoms, contracció de la demanda, falta de confiança… És obvi que les receptes que mai van tenir sentit, d’escanyar les economies en el dèficit i el deute tot imposant una austeritat empobridora, menys lògica tenen encara en aquest moment. No és només que calgui relaxar els controls econòmics de la Unió cap els estats tot refredant la seva ortodòxia, sinó que caldria un nou enfocament econòmic. El mainstream dominant en l’economia europea és víctima del doctrinarisme ultraliberal. Fer polítiques econòmiques hauria de significar aplicar polítiques específics a problemes concrets, no presumir de principis errats. Apel·lar ara, justament, al predomini de les regles del Mercat en el sentit menys intervencionista, a més de ser un error pot resultar un crim. El Banc Central Europeu, tard i malament, va fer fa una setmana una injecció comprant actius en els mercats financers per valor de 750.000 euros. Xifra clarament insuficient i brandada per la seva presidenta -Christine Lagarde- com una concessió generosa expressada amb actitud displicent. Fa dies que reputats economistes demanen l’emissió d’eurobons com a mesura per mutualitzar el deute que es requereix per finançar els costos que està generant una situació tan excepcional. Però Alemanya, fidel al caràcter antisolidari que va expressar a partir de la crisi de 2008, no en vol ni sentir a parlar. Caldria no oblidar, que justament amb la integració europea els estats europeus van transferir instruments claus de política econòmica que ara només poden ser activats des d’Europa: les polítiques monetàries o el control financer.

Malgrat les seves limitacions i l’empetetiment de funcions i atribucions patides els darrers quaranta anys en nom del globalisme i la desregulació, en el moment de la veritat els estats han acabat per ser la referència, la única referència, d’uns ciutadans perplexos i espantats. Quan tot això acabi, el populisme dretà desacomplexat i euroescèptic recuperarà la seva aposta per tornar a les trinxeres identitàries d’antany. Tindran aleshores un argument més: la incapacitat i inacció de les institucions internacionals en el moment dramàtic en que se les requeria. La Unió Europea haurà desaprofitat una gran oportunitat. Una altra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s